Cronològicament seguí els articles inspirats per la Setmana Tràgica ( La iglésia cremada i La ciutat del perdó ), de la qual fou com la superació lírica./>Maragall cristianitzà la idea goethiana i nietzscheana sobre la bellesa del món i sobre la vida com a digna d’ésser viscuda. Donant al poema la forma d’oració, demana a Déu que li inundi els sentits amb la seva pau per poder fruir del goig d’aquest món, a través dels ulls. En la primera versió, probablement acabada pel novembre del 1909, veia la benaurança eterna, de la qual alguns instants de la vida són ja una mostra, dins els límits concrets de les parts del món no accessibles a la limitació física humana i, davant la temor a la mort, es demanava si era culpable de no desitjar altre món que el conegut. Però sembla que restà amb la recança de no haver encertat un final prou ortodox i, després de moltes vacil·lacions, expressades en quatre versos aparellats que contrasten amb la seqüència estròfica del cant, pel febrer del 1910 compongué l’estrofa final de cinc versos: acceptació de la mort com un tornar a néixer amb els ulls fets a la mesura de la faç immensa de Déu. Així, la submissió a la voluntat divina va marcada per un panteisme explicable per la influència de Spinoza, Goethe i Nietzsche i que era implícit en la seva concepció de la divinitat. És, potser, l’obra més famosa de Maragall; fou traduïda a l’italià per Eugenio Montale i al francès per Albert Camus.