i Capafonts | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

Capafonts

Sumari de l’article

Vista de Capafonts (Baix Camp)
© C.I.C - Moià
Municipi del Baix Camp.
Població: 
119 h
[2009]
Extensió: 
13 km2

Situació i presentació

Situat a les Muntanyes de Prades, al sector N de la comarca, limita amb els municipis de Vilaplana (S), la Febró (SW), Prades (N i NW) i, ja a l’Alt Camp, Mont-ral (E). Els punts més elevats són el Puig Pelat (1.075 m), la Pena Roja (1.029 m), el Tossal Galliner (1.111 m) i Picorandan (990), nom que segons Coromines significa ‘bec d’oreneta’. La part SE del terme, que correspon als Motllats, és pedregosa i seca i aproximadament el 40% és ocupada per boscos de pins i alzines. El municipi és drenat per la capçalera del riu Brugent, que es forma sota el poble per la unió del barranc del Ribatell, el riu de l’Horta i el barranc de la Tarrascona. Són també notables el riu del Barral i els barrancs de Llenguaixuta i d’en Fort. Entre les nombroses fonts destaca la de la Llódriga, que proveeix el poble d’aigua.

L’únic nucli de població és el poble de Capafonts, cap de municipi. Hom hi pot accedir per la carretera local d’Alcover a Prades, que després de Capafonts enllaça amb la que va de Reus a Prades. A l’alçada de Mont-ral també hi ha un brancal que uneix les dues carreteres.

Segons Coromines el topònim és d’origen llatí, arribat al català a través del mossàrab, i significa ‘cap de les fonts’, nom que deu fer referència a una deu abundosa que A. Manent identifica amb la font de la Llódriga.

La població i l'economia

Pel fet d’haver format part del comtat de Prades es desconeixen les seves dades demogràfiques antigues. El 1497 tenia 14 focs, 17 el 1515, 28 el 1553, 32 el 1708 i 24 el 1719 i el 1773; amb 115 h el 1719 i 276 h el 1787. Al segle XIX tenia 209 h (1830), que arribaren a 532 h el 1860, moment en què s’inicià una davallada demogràfica que portà als 432 h el 1897. Entrà al segle XX amb 442 h, que disminuïren d’una manera progressiva: 392 h el 1920, 312 h el 1940, 209 h el 1960, 117 h el 1975 i 103 h el 1981. Des de la dècada del 1990, la població (capafontins) s’ha mantingut relativament estable: el 1991 tenia 111 h, el 2001 n'eren 116 h i 110 h el 2005.

En les terres fèrtils abunda l’aigua, i això permet el conreu d’hortalisses, patates i avellaners de regadiu. En el secà havien destacat els cereals, la importància històrica dels quals queda reflectida en les 13 eres ara en desús, i avui predominen els avellaners, mentre que els ametllers retrocedeixen i els castanyers, abans importants, gairebé no s’exploten; encara es pleguen tòfones. La ramaderia ha desaparegut, com la caça, abans dedicada especialment a la de les fagines, que es venien a bon preu a Barcelona. S'han edificat algunes cases de segona residència i estiueig, la qual cosa ha fet que es desenvolupessin alguns serveis.

El poble de Capafonts

El poble de Capafonts és aturonat, a 751 m d’altitud, enmig d’un amfiteatre de muntanyes, i és constituït bàsicament per un carrer i dues places. Els darrers anys, després de l’emigració adreçada especialment cap a Reus, s’han refet diverses cases com a lloc d’estiueig per raó del seu clima sec i fresc. L’església parroquial de Santa Maria és d’un barroc senzill. La seva construcció s’acabà el 1763.

La festa major del municipi s’escau a l’agost, mentre que pel juliol se celebra la festa votada dels sants Abdó i Senén, de caràcter principalment religiós.

Altres indrets del terme

Campament de Barrrulles, a Capafont
© Fototeca.cat
El poble té dins el terme, al NE, l’ermita de la Mare de Déu de Barrulles, probablement del segle XII; restà mig abandonada i féu de masia pràcticament fins que fou restaurada, els anys seixanta, i el seu entorn s’adaptà per fer-hi colònies. La imatge de la Verge és del segle XV, d’alabastre policromat. S'hi havia celebrat un aplec de la sardana a la primavera, en data variable.

Al terme hi ha, a més, el Mas Fortet, anterior al segle XVIII, que també fou restaurat i dedicat a colònies. Dintre el terme hi ha el Pont de Joi, un arc natural de 10 m d’alçada d’una gran bellesa, i la cova del Rei, que serví de refugi durant la guerra civil de 1936-39.

S'han trobat restes d’època prehistòrica a les coves del David, del Daniel i al Bec de la Gallina.

La història

Sembla que el 1151 es trobava ja en poder dels repobladors i el 1159 surt esmentat en la carta de poblament de Prades. La seva conquesta hauria estat obra d’Hug Ponç i Guillem Ramon, fills de Ponç de Cervera. La senyoria fou primer de l’arquebisbe, que el 1276ja hi cobrava dècimes, i el 1324 passà a formar part del comtat de Prades. La seva església no consta en les butlles del segle XII, però el 1279 i el 1280 el seu rector pagava delmes. Cap al 1332 la vila fou donada en dot pel comte Ramon Berenguer a la seva muller Blanca. El 1681, segons un llibre parroquial, la collita fou arrasada per una plaga de llagosta que tenia una extensió de dotze hores de llargada i vuit d’amplada. Al segle XVIII s’explotaven mines d’argent i plom, però la principal activitat era el carboneig.

En les eleccions del 1869 guanyaren els federals. Segons Madoz, el 1846 produïa sègol, llegums, cànem, patates i molt poc vi, amb poc ramat i caça; tenia, però, dos molins fariners moguts pel Brugent i s’hi feia carbó.

Col·laboració: 
RAm
Llegir més...