i Antoni de Capmany de Montpalau i Surís | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

Antoni de Capmany de Montpalau i Surís

història hist, lingüística ling i ciències polítiques polít
Historiador, filòleg i polític.
Barcelona, 24 de novembre de 1742 — Cadis, 14 de novembre de 1813

El seu cognom matern era Surís, però utilitzà el familiar de Montpalau. Estudià humanitats al col·legi episcopal de Barcelona i, a divuit anys, ingressà a l’exèrcit; ascendí a sotstinent i participà en la guerra contra Portugal (1762). Retirat de la carrera militar el 1770, es casà amb una dama andalusa i col·laborà, amb Pablo de Olavide, en el repoblament de Sierra Morena, on havia d’instal·lar una colònia de camperols i menestrals catalans. En ésser processat Olavide per la inquisició, Capmany fixà la residència a Madrid (1775). Allí es mogué dins l’element oficial i ocupà diversos càrrecs públics: secretari de l’Academia de la Historia (1790), a la qual havia ingressat el 1776, censor de periòdics i col·laborador del ministeri de finances. Organitzà i dirigí l’Arxiu del Reial Patrimoni de Catalunya (1802), fou diputat de l’ajuntament de Barcelona a Madrid i mantingué constant relació amb la Junta de Comerç barcelonina, la qual li havia encarregat, el 1777, l’estudi de l’antic comerç i de l’antiga marina de Catalunya. En produir-se la invasió napoleònica, es refugià a Sevilla i col·laborà en la tasca de convocar les corts generals i extraordinàries que es reuniren a Cadis (1810). Com a diputat per Catalunya, hi tingué una intervenció molt destacada: proposà la supressió de la inquisició, com a catòlic il·lustrat però amb una visió tradicionalista; defensà les institucions de l’Antic Règim i s’oposà a la desaparició de les senyories. Fou redactor de la Gaceta del Gobierno i demanà la plena dedicació dels diputats a llur tasca. Morí víctima de la pesta i fou enterrat a Cadis. El 1854, les seves despulles foren traslladades solemnialment a Barcelona, i el seu retrat inaugurà, el 1871, la Galeria de Catalans Il·lustres. Fou membre de l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona (1781). Es mostrà partidari d’una història crítica i documentada i es preocupà per les normes i la correcció de l’estil. La seva contradicció interna és visible en molts aspectes; escriví sempre en castellà i considerà la llengua catalana '' un idioma provincial muerto hoy para la república de las letras ', però enyorà la seva esplendor com a llengua oficial de la cort. De família austriacista, exaltà les glòries dels Borbó i, gran coneixedor de la llengua i de la cultura franceses, combaté amb virulència l’afrancesament i l’uniformisme napoleònic. Escriví una Apología de las fiestas públicas de toros (1815). Fou un precursor del desvetllament català del s XIX, tant pel seu interès per la història com pels seus elogis de les institucions catalanes medievals, el seu regionalisme imprecís i la seva revaloració de l’art gòtic i el treball. La seva obra tracta, en part, de temes filològics i gramaticals: Discursos analíticos sobre la formación y perfección de las lenguas (Madrid 1776), Filosofía de la elocuencia (1777), Teatro histórico-crítico de la elocuencia castellana (1786-1794); temes polítics: Discurso económico-político en defensa del trabajo mecánico de los menestrales y de la influencia de sus gremios en las costumbres populares, conservación de las artes y honra de los artesanos, publicat, el 1778, amb el pseudònim Miguel R.Palacios; Cuestiones críticas sobre varios puntos de historia económica, política y militar (1807), Centinela contra franceses (1808), Sueño del marqués de Palacio y desvelos de la provincia de Cataluña (1812); estudis històrics: Antiguos tratados de paces y alianzas entre algunos reyes de Aragón y diferentes príncipes infieles del África y de Asia desde el siglo XIII al XV (1786), Ordenanzas de las armadas navales de la Corona de Aragón (1787), Código de las costumbres marítimas de Barcelona (1791), que conté la traducció castellana del Llibre del Consolat de Mar , i Práctica y estilo de celebrar Cortes en el reino de Aragón, Principado de Cataluña y reino de Valencia , publicada pòstumament, el 1821. Però la seva obra fonamental, màxim exponent de la historiografia catalana del s XVIII, fou l’edició de les comercio y artes de la antigua ciudad de Barcelona Memorias históricas sobre la marina (1779-92), publicades per la Junta de Comerç de Barcelona.

Col·laboració: 
JMA
Llegir més...