i Maria Aurèlia Capmany i Farnés | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

Maria Aurèlia Capmany i Farnés

Maria Aurèlia Capmany i Farnés

literatura lit
Escriptora, filla d’Aureli Capmany i neta de Sebastià Farnés.
Barcelona, 3 d’agost de 1918 — Barcelona, 2 d’octubre de 1991

Estudià a l’Institut-Escola i cursà estudis universitaris de filosofia. Per dificultats econòmiques, es guanyà la vida com a talladora de vidre i es lliurà a l’activitat pedagògica. El 1947 fou finalista al premi Joanot Martorell amb la novel·la Necessitem morir (1952), premi que guanyà un any després amb El cel no és transparent. La seva novel·lística reflecteix la recerca d’un estil personal, des del to líric i impressionista de L’altra ciutat (1955) a l’objectivitat davant la personalitat de la narradora a Betúlia (1956). Continuà amb noves temptatives fins a El gust de la pols (1962), lenta investigació narrativa sobre un personatge a través de la història de la família, i a Un lloc entre els morts (1967), premi Sant Jordi (1968), on enfronta un intel·lectual català jove de l’època preromàntica amb les idees de la Revolució Francesa. A Feliçment jo sóc una dona (1969) mostra la visió de les formes que uns determinats ambients socials van donant a una dona que s’hi adapta. El 1969 publicà la novel·la Vitrines d’Amsterdam i l’assaig La joventut, és una nova classe? Seguiriren Cartes impertinents (1971), Quim/Quima (1971), El jaqué de la democràcia (1972), Vés-te'n ianqui! O, si voleu, traduït de l’americà (1980), el recull de contes i narracions Coses i noses (1981), la novel·la Lo color més blau (1982), Dietari de prudències (1982), recull d’articles, i El malefici de la reina d’Hongria (1982), per a públic juvenil. Cal citar també els assaigs Salvador Espriu (1971) i Subirachs o el retrat de l’artista com a escultor adult (1975). El 1970 publicà Pedra de toc, seguida de Pedra de toc/2 (1975), on dona els seus records de postguerra. Tingué cura de l’edició de Fenomenologia i existencialisme, de J.P.Sartre (1982). Fruit del seu interès per l’actitud feminista són, entre altres, La dona a Catalunya (1966), El feminisme a Catalunya (1973), El comportamiento amoroso de la mujer (1974), Dona, doneta, donota (1975), historieta il·lustrada en col·laboració amb A.Artís i Gener, i Antifèmina (1978). La seva obra fugí de l’academicisme i fou resolta a través d’un llenguatge fluid, ric i eficaç. Autora i directora teatral, estrenà Tu i l’hipòcrita (1959), El desert dels dies (1960) i Vent de garbí i una mica de por (1965), entre d’altres. Desenvolupà el teatre de cabaret amb Dones, flors i pitança (1967). Escriví en col·laboració amb X.Romeu Preguntes i respostes sobre la vida i la mort de Francesc Layret, advocat dels obrers de Catalunya (1971), que assolí un gran impacte en les seves nombroses representacions clandestines, i posà en escena la novel·la Un lloc entre els morts, a més de L’ombra de l’escorpí (1971). Els darrers anys publicà les novel·les El cap de Sant Jordi (1988) i La rialla del mirall (1989), i el recull de narracions Aquelles dames d’altres temps (1990). Inicià la redacció d’unes memòries atípiques en els volums Mala memòria (1987) i Això era i no era (1989). Publicà el volum d’història Fem memòria. El port de Barcelona (1990) i mirà d’explicar a la resta de l’Estat espanyol la realitat de Catalunya a ¿Qué diablos es Cataluña? (1990). L’any 1994 hom inicià la publicació de la seva obra completa, que ha de constar de nou volums. Feu nombroses adaptacions i traduccions d’obres d’altres autors tant per al teatre com per a la televisió a part diversos guions propis. Durant els anys 1977-78 treballà en una història de Catalunya per a la ràdio que fou editada en cinta magnètica amb el títol de Temps passat, notícia d’avui (1979). Treballà també com a actriu en algunes pel·lícules —El vicari d’Olot, de Ventura Pons, per exemple—. Presidenta del Pen Club Català (1979-83), el 1979 fou premiada pel Ministeri d’Afers Estrangers italià per la difusió de la literatura italiana mitjançant les seves traduccions. Fou regidora de Cultura de l’Ajuntament de Barcelona (1983-1987) i, fins a la seva mort, responsable de l’àrea de publicacions del mateix ajuntament.

Col·laboració: 
MaSe / LlBG
Llegir més...