i Carles Cardó i Sanjoan | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

Carles Cardó i Sanjoan

Pseudònim utilitzat, especialment als de Perpinyà, per Gabriel Benages
història eclesiàstica hist ecl i literatura lit
Eclesiàstic i escriptor.
Valls, Alt Camp, 1884 — Barcelona, Barcelonès, 1958

Estudià al seminari de Tarragona i fou ordenat el 1908. Es doctorà en teologia i en dret canònic a la Universitat Gregoriana de Roma i en filosofia a l’Acadèmia de Sant Tomàs. Fou canonge de la seu barcelonina el 1918. De jove col·laborà al diari tarragoní La Cruz i al setmanari vallenc Pàtria . Aviat esdevingué un elegant estilista i un intel·ligent apologeta. Fou un dels principals promotors a Catalunya dels moviments d’avantguarda cristiana: bíblic, social i litúrgic. Hereu espiritual d’aspectes fonamentals de la doctrina de Torras i Bages i fins de Balmes, excel·lí com a pensador i periodista, sobretot a través de La Paraula Cristiana , que fundà el 1925 i dirigí des de la seva fundació i que exercia una gran influència en el camp intel·lectual, i també d' El Bon Pastor , que fundà per renovar la pastoral i l’homilètica de la clerecia. Des del 1920 col·laborà a La Veu de Catalunya i als inicis d' El Matí i, escadusserament, a La Publicitat , Vida Cristiana , Quaderns d’estudi i Claror . Milità al moviment catalanista i participà en debats públics sobre temes polítics, socials i religiosos. Participava dels ideals de cristiandat cultural de la seva generació, però a partir del 1932 admeté el caràcter minoritari del cristianisme i condemnà les solucions de força. Per a la Fundació Bíblica Catalana, traduí el Gènesi, l' Èxode (1928), el Levític , els Nombres, el Deuteronomi (1929), Job, els Proverbis, l' Eclesiasta (1930), Isaïes (1935), els Actes dels apòstols (1929), les Lletres de sant Pau (1932) i els Salms (1948), extraordinària recreació poètica. Edità les versions de tota l’obra filosòfica de Sèneca (1924-59) a la Fundació Bernat Metge, i Diàleg interior (1934) i La nit transparent (1935), recull d’assaigs i articles seus. El 1936, salvat per la Generalitat, es traslladà a Itàlia, i després hagué d’establir-se a Friburg (Suïssa), des d’on defensà l’actitud del cardenal Vidal i Barraquer, que propugnava una solució negociada de la guerra civil de 1936-39. A l’exili col·laborà a Quaderns de Perpinyà i a Revista de Catalunya de París, i publicà l’assaig Histoire spirituelle des Espagnes (1946) i els poemes lírics El càntic nou (1951). Tornà a Barcelona el 1954. Hi publicà Emmanuel (1965) i els reculls L’Evangeli d’avui (1954) i La moral de la derrota (1959). També és autor de l’assaig polític Meditació catalana, que aparegué, anònim, en ciclostil (1953?). El 1994 fou publicat el capítol VIII del seu llibre Les dues tradicions. Història espiritual de les Espanyes amb el títol El gran refús , inèdit fins aleshores per voluntat expressa de l’autor, on hi manifestà la seva opinió sobre la culpa dels eclesiàstics espanyolistes en ‘la catàstrofe del 1936’.Usà els pseudònims Levissimus, R. Vespella i J. Torelló.

Col·laboració: 
AMS
Llegir més...