i Joan Ramon Folc de Cardona | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

Joan Ramon Folc de Cardona

història hist
Quart comte de Cardona (1471-86) (Joan Ramon Folc III de Cardona), sisè comte de Prades i vescomte de Vilamur per renúncia dels seus pares, baró d’Entença, almirall d’Aragó i capità general de Catalunya, fill de Joan Ramon Folc (II) i de Joana de Prades.
?, 1418 — ?, 1486

El 1445 es casà amb Joana d’Urgell, filla de Jaume el Dissortat. Participà activament en les corts del 1449 al 1455. Al servei, a Itàlia, d’Alfons IV de Catalunya-Aragó, fou ambaixador seu prop del papa. A l’inici de la revolució del 1461 fou membre del Consell del Principat i negociador de la proclamació del príncep Ferran com a primogènit, però la seva rivalitat amb el comte de Pallars, nebot seu, i la seva inclinació vers Joan II l’apartaren del moviment i, poc abans de començar la guerra, es posà al costat del rei (maig de 1462). Capità general dels exèrcits reialistes, fou la màxima figura militar de la guerra civil, i el seu nom va unit al de totes les grans accions favorables a Joan II: Rubinat, Calaf, Cervera, Berga, Sabadell, Sant Cugat, Martorell i la campanya empordanesa del 1472. El 1467 casà el seu hereu, Joan Ramon Folc (IV), amb Aldonza Enríquez, germanastra de la reina Joana. Comte de Cardona (1471), com a marit d’Elisabet de Cabrera, la seva segona muller, ocupà les rendes dels vescomtats de Cabrera i de Bas en morir el seu sogre Bernat Joan de Cabrera (1466), bé que hagué de renunciar-hi per complaure Joan II, que les repartí entre J. de Sarriera i B. d’Armendaris per comprar llur defecció (1471). A canvi, el rei el féu un dels tres arrendataris de la generalitat. La seva fortuna li permeté de fer préstecs freqüents al monarca. Acabada la guerra, acompanyà el príncep de Girona, Ferran, a la campanya del Rosselló (1473) i fou ambaixador, amb Bernabé Assam —que li dedicà el seu Tractat de cavalleria—, prop de Lluís XI de França; aquest, faltant als pactes, retingué els ambaixadors fins el 1475. Fou una gran figura de les corts del 1475 al 1477, any que passà a Itàlia acompanyant la infanta Joana, i fou fet virrei de Sicília (1477-79), on dirigí la repressió de la revolta de Lleonard d’Alagó i d’Arborea a Sardenya. El 1479 tornà a Catalunya i fou l’home de confiança del nou rei Ferran II, el qual acompanyà uns quants anys per Castella i Extremadura. El 1484 el rei li confià la direcció, com a capità general, de la campanya contra el comte de Pallars, i després dirigí també la lluita contra els remences de Pere Joan Sala. A les negociacions de la sentència de Guadalupe representà la tendència més reaccionària.

Col·laboració: 
SSo
Llegir més...