i vescomtat de Cardona | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

vescomtat de Cardona

Jurisdicció feudal que comprenia, a l’origen, a la frontera occidental del comtat d’Osona-Manresa, el castell de Cardona, part de la vall del Cardener incloent-hi Bergús a ponent, la riera de Navel i l’aigua d’Ora, i, al nord, Sorba i Gargallà.

Els límits de llevant i de migjorn eren menys precisos. Els vescomtes d’Osona (vescomtat d’Osona) s’hi establiren durant la segona meitat del segle X. Hi residiren des del 986, i ben aviat esdevingué llur patrimoni familiar. El primer vescomte documentat que exercí a Cardona fou Guadall, que ho era d’Osona (Guadall II) i que morí vers el 973. El succeí el seu fill Ermemir (mort el 1010), que corroborà la carta de repoblació de Cardona concedida pel comte Borrell. El primer a anomenar-se vescomte de Cardona fou Ramon Folc (I) de Cardona (mort el 1086), bé que la seva mare Guisla apareix també amb aquesta intitulació el 1062. El seu germà i successor, Folc (II) de Cardona (mort el 1099), regí el vescomtat en nom del seu besnebot Bernat Amat de Claramunt, fill de la seva neboda Ermessenda (morta abans del 1090), i fou bisbe de Barcelona (1095) i d’Urgell (1089) i un gran enemic del comte Berenguer Ramon II de Barcelona. Bernat Amat de Claramunt, en heretar, prengué el nom de Cardona; s’emparentà per casament amb els comtes de Barcelona i morí el 1151. El seu net, Ramon Folc (III) de Cardona, el succeí vers el 1155. El pare d’aquest, Ramon Folc (II) de Cardona, havia mort el 1150. Ramon Folc III es casà amb Elisabet, filla del comte Ermengol VI d’Urgell. Enemistat amb el conegut trobador Guillem de Berguedà, fou mort per aquest el 1176 a Colltort. Després d’un curt govern del fill gran, Berenguer (I) de Cardona (1176-77), el vescomtat fou regit per l’altre fill (hom el creu, també, fill de Ramon Folc II), Guillem de Cardona. Ramon Folc (IV) de Cardona i, sobretot, el seu successor Ramon Folc (V) de Cardona originaren les revoltes nobiliàries més greus contra Jaume I. El fill de Ramon Folc (V), Ramon Folc (VI) de Cardona, anomenat el Prohom Vinculador, inicià una col·laboració activa amb els reis Pere el Gran, Alfons el Franc i Jaume II. Durant tres segles el vescomtat havia estat engrandit considerablement amb l’annexió de nous feus. Al segle XIV comprenia, ultra Cardona i una faixa del Bages a la dreta del Cardener, pràcticament tot el Solsonès (incloses les viles de Solsona i de Sant Llorenç de Morunys), amb les zones limítrofes del Berguedà (Correà, Capolat, el Pujol de Planes), de la Segarra (amb Ivorra, Tarroja i Torà), de la Noguera (Vilanova de l’Aguda) i d’Anoia (Castellfollit de Riubregós, Pujalt i Calaf amb la seva rodalia), la conca d’Òdena amb els castells al límit entre Anoia i l’Alt Penedès (Montbui, Claramunt, Orpinell, Mediona) i, finalment, Vallmoll, a l’Alt Camp. El vescomtat tenia 1 578 km2, amb 3 611 focs, en 1365-70. A partir d’aleshores, la preponderància social dels vescomtes, sempre grans collaboradors dels reis, anà en augment, fins al punt que el 1375 Hug (II) de (Cardona) fou elevat a la dignitat de comte de Cardona, dignitat que igualà el llinatge amb el dels comtes d’Empúries, Pallars, Prades i Urgell (comtat de Cardona). El vescomtat de Cardona fou l’únic de Catalunya que fabricà moneda, emparant-se, probablement, en la carta de repoblació de Borrell II. Malgrat l’oposició del bisbe de Vic, que en reclamà els drets, foren batuts diners del vescomtat a Calaf el 1088, el 1089 i el 1091, que són coneguts per moneda de Calaf.

Col·laboració: 
SSo / MxC
Llegir més...