Josep Cardona i Furró

Cursà estudis a l’Escola de Belles Arts de Barcelona, primer dins dels ensenyaments menors, en pintura decorativa (1889-93), i posteriorment en els estudis superiors de pintura, escultura i gravat (1895-97). A l’escola fou deixeble de l’escultor Manuel Fuxà i Leal, i coincidí amb Pablo Ruiz Picasso, amb qui compartí taller. Cap a vint anys continuà la seva formació artística a París, on començà a realitzar figures de caràcter naturalista, especialment de personatges del món de la cultura que començaven a ésser reconeguts, i participà al Saló oficial (1901-03 i 1905-08, amb menció honorifica el 1906), el Saló de la Societé Nationale des Beaux-Arts, conegut com Salon du Champ de Mars (1903) i el Salon d’Automne (1904-06).

Al llarg de la seva trajectòria professional participà en nombroses exposicions col·lectives celebrades a Barcelona, com l’“Exposición General de Bellas Artes” (1894), “Exposición de Bellas Artes e Industrias Artísticas” (1896, 1898 i 1907), “Exposición de retratos y dibujos antiguos y modernos” (1910) i “Exposició d’art” (1918-19 i 1921-22); també exposà a la Sala Parés (1897, 1908 i 1916-17). La seva primera exposició individual tingué lloc el 1909 a la Sala Faianç Català, on presentà una sèrie de petites estàtues retrats de personatges coneguts com Eusebi Güell o Alexandre Soler, entre d’altres. A Madrid, les seves obres formaren part de la “Exposición Nacional de pintura, escultura y arquitectura” (1917) i la “Exposición Nacional de Bellas Artes” (1920 i 1922). A partir del 1904, algunes de les seves escultures apareixen en la revista La Ilustració Catalana.

Establert a l’Argentina (1909-18), es distingí per realitzar obres de gran envergadura, com el monument al general San Martín  (1915), a la ciutat homònima. Exposà també als Estats Units d’Amèrica, i posteriorment s’instal·là a Madrid, on retratà personatges de l’aristocràcia, la política i el món de la cultura i de l’art.

Fou soci de diversos centres artístics, com el Cercle Artístic de Sant Lluc, el Reial Cercle Artístic de Barcelona i la Societat Artística i Literària de Catalunya, amb els quals participà en diverses exposicions organitzades a Barcelona. Posteriorment a la seva mort, les seves obres continuaren presents en el panorama artístic barceloní: al gener del 1923, el Reial Cercle Artístic i la Societat Artística i Literària de Catalunya organitzaren una exposició en honor de l’artista, i el 1928, les Galeries Laietanes també li dedicaren una exposició individual.

Escultor molt prolífic, es distingí per realitzar estàtues de petit format, generalment bronzes per a col·locar sobre mobles de sala o despatx. En general, el seu estil es caracteritza per un modelatge amb amplis i ràpids traços de gust impressionista, a la manera de Pavel Trubeckoj. Pel que fa a la temàtica, es pot dividir en dos grans blocs. D’una banda, les figures de tipus costumista inspirades en les escultures del belga Constantin Meunier, amb un interès especial per les classes populars, obrers en actitud de treball o bé descansant de la seva activitat, fins i tot nens (Segadora, 1906; La pitrada, c. 1909; Maternitat, 1918-20; Al tornar del treball, 1904; etc.). D’altra banda, el retrat, influenciat per Trubetskoj que, com Cardona, retratà l’alta societat i el món de la cultura, es caracteritza per figures repentistas, gairebé improvisades, amb unes línies fugaces i senzilles, però sense perdre l’elegància, i amb especial interès per mostrar els trets físics del retratat, així com la seva personalitat. Dins d’aquesta temàtica podem destacar els retrats de Josep Maria Vidal-Quadras (c. 1921), Miquel Llobet (c. 1922), Benito Pérez Galdós (c. 1915) o Alfons XIII (c. 1906). En general, la seva obra, de caràcter naturalista, cal situar-la dins de l’escultura postmodernista catalana, si bé al final de la seva carrera es decantà per la nova estètica noucentista.

A Barcelona, dues de les seves escultures formen part del paisatge urbà: la d’Àngel Guimerà (rèplica de Josep M. Codina i Corona), a la plaça de Sant Josep Oriol, i la del pedagog Francesc Ferrer i Guàrdia, al passeig de la Vall d’Hebron.