i Jaume Caresmar i Alemany | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

Jaume Caresmar i Alemany

història hist i història eclesiàstica hist ecl
Eclesiàstic i erudit.
Igualada, Anoia, 1717 — Barcelona, Barcelonès, 1791

Es doctorà en filosofia i en teologia al col·legi barceloní de Cordelles, i el 1742 ingressà al convent premonstratenc de Bellpuig de les Avellanes, d’on fou abat (1754-57; 1766-69). Atret pel gran nombre de pergamins del monestir, poc explorats pel seu antecessor Daniel Finestres, es dedicà a llur classificació i ordenació. A partir del 1769 treballà en diversos arxius de la corona catalanoaragonesa, principalment al de la col·legiata d’Àger i als dels monestirs de Gerri de la Sal, Sant Cugat del Vallès, Sant Joan de les Abadesses i, des del 1770, al de la catedral de Barcelona, on, durant setze anys, copià i extractà més de 14.000 documents datats entre els anys 800 i 1660. Les seves investigacions el dugueren a refutar fets miraculosos atribuïts a santa Eulàlia. Això motivà una campanya de descrèdit en contra seu (1780-82), i el capítol barceloní, indisposat amb ell, li tancà l’accés a l’arxiu. El bisbe de Barcelona, Gabino Valladares, li encarregà aleshores l’ordenació de l’arxiu episcopal, on treballà els darrers anys de la seva vida. Fou membre de l’Acadèmia de Bones Lletres (1750), emparentat pels seus estudis diplomàtics amb els monjos maurins parisencs i amic dels grans erudits Enriquez Flórez, el qual ell ajudà en la redacció dels capítols relatius a les diòcesis de Vic i de Barcelona de l’obra España Sagrada, Gregori Maians, Josep Finestres i Joaquim Llorenç Villanueva. Mestre de Jaume Pasqual i de Josep Martí, llur intensa labor arxivística féu possibles les obres històriques de Capmany i de Bofarull. Malgrat l’enorme treball que desplegà, poques obres n'han estat publicades: Sanctus Severus episcopus et martyr (Vic 1764), refutació de la hipòtesi de Maians que el sant Sever de Barcelona no era el mateix que el de Ravenna; Sobre el primado de la iglesia de Tarragona (editada en versió catalana el 1924) i Disertación histórica sobre la antigua población de Cataluña en la Edad Media, escrita el 1780 i coneguda per Carta al barón de la Linde, Manuel de Terán, intendent general interí del Principat de Catalunya, a petició del consolat de Barcelona, per tal de demostrar la decadència demogràfica, sobretot de les comarques interiors i pirinenques des de l’edat mitjana, publicada el 1821. Entre la seva extensa producció inèdita cal destacar l’assaig Agricultura, comercio e industria y consistencia y estado en que se halla cada partido de los que componen el Principado de Cataluña, adreçat a la Junta de Comerç, diversos catàlegs i índexs de manuscrits i les obres fetes amb ajuda dels seus deixebles, destinades a la confecció d’una història de la Catalunya comtal, un complement a la Bibliotheca Hispana de Nicolás Antonio, una història dels monestirs catalans, un episcopologi general, un comentari dels concilis sagrats celebrats a Catalunya i un estudi dels monuments eclesiàstics catalans.

Col·laboració: 
JMR
Llegir més...