Fill i successor de Felip el Bo, el qual, el 1465, el constituí lloctinent general seu i li abandonà el govern. Participà en la Lliga del Bé Públic contra Lluís XI de França, i, pel tractat de Conflans (1465), aconseguí la restitució de les viles de Somme (cedides temporalment al seu pare pel tractat d’Arràs) i el protectorat borgonyó sobre Lieja. Derrotà definitivament els liegesos (ajudats per Lluís XI) a Brusthem (1467); pel tractat de Péronne (1468), el rei es comprometé a col·laborar en la repressió de Lieja i eximí Flandes de la jurisdicció del parlament de París. La rivalitat amb Lluís prosseguí amb una sèrie d’accions bèl·liques, entretallades per treves. Semblà realitzar l’aspiració dels ducs de Borgonya de reunir llurs territoris dispersos quan Segimon, duc d’Àustria, en lluita contra els suïssos, es declarà vassall seu, i li donà de penyora l’alta Alsàcia, Sundgau i el comtat de Pfirt (tractat de Saint-Omer, 1469). Renat II de Lorena hagué de cedir-li pas pels seus estats i diverses places fortes (1473). Incorporà a l’estat borgonyó el ducat de Gelderland i el de Zutphen (1473). No aconseguí de l’emperador Frederic III la concessió de la dignitat reial. Aleshores ajudà Ruprecht, arquebisbe de Colònia, en lluita contra el seu capítol, sostingut aquest per l’emperador; hagué de retirar-se, però, del setge de Neuss (1474-75). L’aventura alemanya motivà la desarticulació de l’aliança entre Borgonya, Joan II de Catalunya-Aragó i Anglaterra contra Lluís XI, en no poder prestar Carles la col·laboració convinguda a Eduard IV d’Anglaterra. Signà treves (1475) per nou anys amb Lluís XI i s’enfrontà amb el bloc que aquest havia suscitat contra ell: la Baixa Unió (1473), integrada per Basilea, Colmar, Mülhausen, Estrasburg, Schlettstadt, Baden, que induí l’alta Alsàcia a la revolta, a la qual s’adheriren els suïssos, Segimon d’Àustria (Unió de Constança) i Renat II de Lorena; fou declarada la guerra a Carles, les forces del qual envaïren i ocuparen Lorena (1475). Fou derrotat pels suïssos a Grandson i a Murten (1476); assetjà Nancy, reconquistada per Renat II, i fou vençut i mort en una batalla. El 1476 havia acordat definitivament amb Frederic III el matrimoni dels fills respectius, Maria i Maximilià. Obstinat, orgullós i absolutista, imposà una sèrie de mesures centralitzadores de l’administració que restaren sense efecte per la reacció contra la seva política sorgida en els seus estats arran de la seva mort. Establí l’exèrcit permanent, que fou el més ben organitzat de la seva època a Europa.