i Carles I de Nàpols | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

Carles I de Nàpols

SinònimCarles d’Anjou
SinònimCarles d’Anjou
història hist
Rei de Sicília (1266-82) i de Nàpols (1266-85), comte d’Anjou i del Maine (1246-85), comte de Provença i de Forcalquier pel seu matrimoni (1246) amb la comtessa Beatriu.
?, 1226 — Foggia, 1285

Fill de Lluís VIII de França. Diverses ciutats provençals (Marsella, Arle, Avinyó) es revoltaren contra el seu domini (1250 i 1261); en sotmetre-les, anul·là llurs llibertats municipals. Inicià l’expansió vers Itàlia amb la senyoria sobre el comtat de Ventimiglia (1258) i part del Piemont meridional (1259-61); proposat pels papes a fi d’oposar-lo als descendents de Frederic II a Sicília, rebé a Roma (1265) la investidura del regne. Inicià la campanya militar de conquesta ajudat per les finances papals i pels güelfs; fou decisiva la batalla de Benevent (1266), en què morí el rei Manfred de Sicília. Anihilà la reacció a favor del net de Frederic II, Conradí, el qual ell executà després de derrotar-lo a Tagliacozzo (1268). Dominà aleshores la política italiana: obtingué (1269-70) la senyoria sobre importants ciutats de Llombardia (Milà) i de Romanya. Gènova i Guillem VII, marquès de Montferrat, iniciaren l’oposició: la derrota de Roccavione (1275) el constrenyé a abandonar el Piemont; Milà passà al seu enemic, l’arquebisbe Ottone Visconti, mentre el papa Nicolau III s’imposava a Romanya i a Itàlia central. Les seves ambicions tendiren vers l’Orient: comprà (1277) els drets de Maria d’Antioquia al regne de Jerusalem, hi envià una esquadra que s’apoderà d’Acre, i en fou reconegut sobirà. El tractat de Viterbo (1267) amb Balduí II de Constantinoble per ajudar-lo a reconquerir l’imperi li valgué la sobirania sobre Acaia, l’illa de Corfú —ocupada el 1267— i Durazzo (1272), conquerida en una penetració per Albània (1271-72), de la qual s’intitulà rei; les seves forces foren, però, derrotades davant Berat (1281). La insurrecció de Sicília fou motivada per les seves exaccions, la intromissió abusiva de francesos en el govern i l’administració i el trasllat de la cort de Palerm a Nàpols. El 30 de març de 1282 s’inicià a Palerm (les Vespres Sicilianes) la revolta que donà la corona de Sicília a Pere II de Catalunya-Aragó, a l’arribada del qual Carles abandonà el setge de Messina. Després del fracassat desafiament de Bordeus, deixà Sicília confiada al seu primogènit, Carles, príncep de Salern, el qual sofrí una sèrie de derrotes navals. Aconseguí d’oposar Carles I de Valois a Pere II, però morí abans de començar la invasió de Catalunya.

Col·laboració: 
NCJ
Llegir més...