Fill de Carles XI i d’Ulrica-Elionor de Dinamarca, a 15 anys fou declarat major d’edat. El domini suec sobre la Bàltica promogué contra ell l’aliança de Dinamarca, Rússia i Saxònia-Polònia i una llarga guerra que durà tota la seva vida. Atacat alhora (febrer-març del 1700) en les seves possessions de Holstein-Gottorp, de Narva i de Riga, es girà primer contra Dinamarca i obligà Frederic IV a signar la pau de Trevendal (agost del 1700); després derrotà els russos a Narva (novembre del 1700) i els saxonopolonesos vora el Dvina (juliol del 1701); féu substituir en el tron de Polònia August II per Estanislau Lesczyński (1704); envaí Saxònia i obligà August II a la pau d’Altranstädt (1706). Llavors, després de negar-se a intervenir en la Guerra de Successió hispànica, es girà contra el tsar, que havia envaït els territoris suecs de la Bàltica oriental; fracassà en el seu intent d’arribar a Moscou, i en la seva aliança amb els cosacs i amb l’exèrcit delmat per la llarga campanya, el fred i les epidèmies, fou derrotat i ferit a Poltava (juny del 1709) i s’hagué de refugiar a Turquia, on fou retingut cinc anys, fins que, a la tardor del 1714, fugí i, en una llarga cavalcada secreta a través d’Europa, arribà a Stralsund. La situació interior i exterior de Suècia havia empitjorat molt durant la seva absència: el país havia perdut el 30% de la població masculina, i el pes de la guerra n'aixafava l’economia; els seus dominis es limitaven a la Suècia pròpia; així i tot, Carles XII no volgué renunciar el seu imperi i el 1718 atacà Noruega, on morí en el setge de Frederikshald.
Carles XII en un retrat realitzat per Johan David Swartz
© European Library
Rei de Suècia (1697-1718).