La insurrecció es produí simultàniament a Àlaba, a Navarra, al Baix Aragó i al Maestrat, on inicialment semblà que podria assolir una gran volada, i al Principat de Catalunya, on l’acció militar fou més aspra i més llarga que enlloc. Les primeres partides catalanes aparegueren pel juny del 1855, coincidint amb l’agitació obrera a Barcelona (vaga general i mort de Josep Sol i Padrís). Aquestes partides eren manades per Josep Borges, Estartús i Marcel·lí Gonfaus ( Marçal ), el qual, com a comandant general, féu pública una proclama (27 de juny). Pel juliol entrà a Catalunya Rafael Tristany. Borges derrotà la columna de López Clarós, però la persecució de les columnes governamentals, dirigida pel mariscal de camp Joaquim Bassols, i sostinguda per la milícia nacional, l’actuació de la qual fou decisiva, obligà els carlins a dispersar-se i a retirar-se a França després d’una sèrie de desfetes: Gonfaus, fet presoner a Orriols, fou afusellat a Girona (8 de novembre de 1855); Rafael Tristany, derrotat a Castellfollit de Riubregós (on entre els morts hi hagué el seu germà Antoni), es retirà a França el 14 d’abril de 1856.