i primera guerra Carlina | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

primera guerra Carlina

Himne en honor de les forces d’Espartero per la presa de Morella, el 30 de maig de 1840, en un gravat de l’època
© Fototeca.cat
història hist i història militar hist mil
Guerra civil (dita també modernament guerra dels Set Anys).

Motivada, d’una manera inmediata, pel plet successori plantejat a la mort de Ferran VII (Pragmàtica Sanció), però la causa profunda de la qual era la divisió del país en absolutistes, que sostingueren la causa de l'infant Carles Maria Isidre de Borbó (Carles V), germà de Ferran, i en liberals, agrupats al voltant d’Isabel II, filla de Ferran i de Maria Cristina, representada per la seva mare com a reina governadora i regent durant la minoritat. D’ací els noms de carlins i d’isabelins o cristins donats als uns i als altres, respectivament. La ruralia era absolutista, però no assolí a tot arreu la força necessària per a manifestar-se carlina d’una manera efectiva. També era carlí el clericat regular i una bona part del secular. Els absolutistes comptaren, a més, amb els voluntaris reialistes, que a la fi de la Dècada Ominosa eren una força que arribà als 120.000 homes. Ultra absolutistes monàrquics, els carlins eren partidaris de mantenir els privilegis de l’Església, i els més extremistes (apostòlics), del restabliment de la inquisició. L’esperança il·lusòria d’un aixecament general influí en els plans carlins. El partit isabelí era molt heterogeni: hi figuraven l’aristocràcia madrilenya, els alts funcionaris i els caps i oficials de l’exèrcit, i la burgesia, la menestralia i el proletariat urbans. A més, Maria Cristina cercà el suport dels liberals més actius, exiliats o presos (decret d’amnistia general del 15 d’octubre de 1832). Els canvis polítics (del despotisme il·lustrat de Cea Bermúdez a Mendizábal, passant pel moderat Martínez de la Rosa) es reflectiren en indecisions del govern, rivalitats entre generals i, al carrer, en moviments anticlericals (matança de religiosos, a Madrid, el 17 de juliol de 1834; crema de convents a Reus i a Barcelona, el 23 i el 25 de juliol de 1835), puix que el poble considerava l’Església suport principal del carlisme i promotora de la guerra. Aquesta guerra fou, doncs, el resultat d’un conflicte entre els grups socials en un moment que el país efectuà una virada històrica (esfondrament de l’Antic Règim, 1814-33; revolució burgesa, 1833-44). La localització de l’aixecament carlí, que fou constant a totes tres guerres carlines, comprèn Navarra i el País Basc (residència del pretendent i escenari de la lluita decisiva), les comarques muntanyenques de Catalunya (Berguedà, Lluçanès i Solsonès sobretot), les terres muntanyoses del sud de l’Ebre, les quals hom sol anomenar imprecisament el Maestrat, fent extensiva la denominació del baluard principal (Ports de Morella — Alt Maestrat) a una regió extensa i de límits mal definits que comprengué, sota Cabrera, part de les comarques tortosines, el Baix Aragó, part de la Serrania de Conca i algunes comarques valencianes de l’interior. Això palesa la força que tingué en l’adhesió popular al carlisme el sentiment foralista, expressament salvaguardat al conveni de Bergara (1839). L’aixecament carlí es produí a mesura que es difongué la notícia de la mort de Ferran VII (el 29 de setembre de 1833): a Talavera de la Reina, el 3 d’octubre; el dia 5, a Bilbao, Vitòria, Prats de Lluçanès (on Josep Galceran llançà el primer crit a favor de Carles V); el 8, a Guipúscoa, i gairebé simultàniament a Navarra i a La Rioja. Al Maestrat fou més tardà: el baró d’Herbers, Rafael Ram de Viu, proclamà Carles V el 13 de novembre, a Morella. La reacció del govern de Maria Cristina fou immediata i eficaç: Dalmacio Vélez Sarsfield i Jerónimo Valdés al nord de la península Ibèrica, Manuel Bretón al Maestrat i Manuel Llauder a Catalunya ocuparen les places insurrectes i dispersaren les primeres partides (com la d’Agustí Saperes al Principat); Santos Ladrón, cap de l’alçament a Navarra, i el baró d’Herbers foren jutjats i afusellats. Però aquell mateix any (14 de novembre) el general Tomás Zumalacárregui prengué el comandament de les forces carlines a Navarra, les organitzà i instruí, i aviat redreçà la situació amb un seguit de moviments i combats (a Nazar i Asarta; presa de la fàbrica d’armes d’Orbaizeta, combats del pont d’Arquijas, d’Ilarregi i Larremiar, etc), executats amb audàcia i destresa tàctica. Successivament es desprestigiaren com a comandants en cap de les forces isabelines els generals Jerónimo Valdés, Vicente Quesada, José Ramón Rodil i fins i tot el vell guerriller Francisco Espoz i Mina. Els liberals s’hagueren de retirar a la dreta de l’Ebre i abandonar gairebé tot Navarra, llevat de Pamplona. La necessitat d’obtenir una victòria esclatant que permetés de finançar la lluita obligà Zumalacárregui a assetjar Bilbao (10 de juny de 1835); pocs dies després morí ferit per una bala, i els carlins hagueren d’aixecar el setge (1 de juliol). El tractat de la Quàdruple Aliança (25 d’abril de 1834) assegurà a Isabel II l’ajut de França, Gran Bretanya i Portugal, algunes tropes franceses procedents d’Algèria i la legió britànica de George Lacy Evans, que ajudà les tropes d’Espartero a trencar el setge de Sant Sebastià (maig del 1836) i disputà la sagnant batalla d’Oriamendi (16 de març de 1836). Amb els carlins lluitaren legitimistes francesos i oficials prussians. Carles V fou reconegut per Sardenya i les Dues Sicílies; el Vaticà, Àustria, Rússia i Prússia es mantingueren a l’expectativa; simpatitzaven, però, amb la causa carlina. Encoratjats pels èxits de Zumalacárregui, drenaren cap al nord una bona part de les forces governamentals i encoratjaren els carlins dels Països Catalans: Manuel Carnicer i Ramon Cabrera reorganitzaren les partides aragoneses, valencianes i tortosines (hivern de 1833-34). Un intent de Carnicer d’enllaçar amb els carlins de la Catalunya Nova fracassà a Maials (10 d’abril de 1834), on els caps liberals Josep Carratalà i Manuel Bretón obtingueren una victòria rotunda. Carnicer fou detingut (abril), jutjat i afusellat pels liberals, i Cabrera prengué el comandament de les forces del Maestrat. Els seus principals comandants foren Llagostera, Domènec Forcadell (el Serrador), Tallada, Quílez i Cabañero. Des del primer moment la guerra fou d’una gran duresa per a tots dos bàndols. Vicente Quesada, en fracassar el seu intent de negociar amb Zumalacárregui, inaugurà el sistema de represàlies (abril del 1834), immediatament correspost pel cap carlí. Ningú, però, no assolí una fama d’implacabilitat comparable a la de Cabrera (el Tigre del Maestrat, per als liberals); l’afusellament de la seva mare a Tortosa (16 de febrer de 1836) a petició del general Agustí Nogueras i amb la conformitat del capità general de Catalunya, Francisco Espoz y Mina, portà la lluita a extrems d’inaudita crueltat. El conveni d’Elliot (abril del 1835) no es féu extensiu a Catalunya fins pel juliol del 1837, i al Maestrat fins per l’abril del 1839 (conveni de Segura-Lécera, amb pactes similars). Al Principat persistí l’acció de partides d’escassa o nul·la cohesió. Ni entre els capitosts sorgits del clericat o del poble, com Benet Tristany (mossèn Benet), Climent Sobrevias (el Muchacho), Bartomeu Porredon (el Ros d’Eroles), Manuel Ibáñez (el Llarg de Copons), Joan Cavalleria, Josep Galceran, Josep Pons (dit Bep de l’Oli), Antoni Borges, Joan Castells, Pere Grau, etc, ni entre homes més preparats militarment, com Ignasi Brujó, Josep Joan de Torres, Josep Masgoret, el baró d’Hortafà, Josep Segarra i altres, no aparegué cap figura de la talla de Cabrera o de Zumalacárregui. Mort aquest, el comandament de les tropes carlines havia passat al general Vicente González Moreno (dit el Botxí de Màlaga pel fet d’haver participat en la mort de José M. Torrijos), home sense dots de comandament, que fou derrotat per Luis Fernández de Córdoba a Mendigorría (16 de juliol de 1835). En aquest context cal situar la crisi del govern moderat i el triomf dels progressistes, a cavall de la protesta popular que, a Barcelona, prengué formes revolucionàries: crema de convents (25 i 26 de juliol de 1835), assassinat del general Bassa, incendi de la fàbrica Bonaplata (5 d’agost). Aquest malestar social es comunicà al País Valencià i a Andalusia; les juntes es multiplicaren i obraren amb una autonomia que vorejava la independència, sobretot la del Principat de Catalunya, però també les del País Valencià, Saragossa, Màlaga i Cadis. Primer el comte de Toreno i després Mendizábal (15 de setembre) encarrilaren la protesta popular: desamortització dels béns eclesiàstics, creació de les diputacions provincials, transformació de la milícia urbana (els urbans) en guàrdia nacional (els nacionals). La caiguda de Mendizábal provocà el motí dels sergents de La Granja (13 d’agost de 1836), però el retorn dels progressistes fou contrarestat pel moviment revolucionari dels oficials de la guàrdia reial (Pozuelo i Aravaca, agost del 1837). La situació política dels cristins i el propòsit de crear un front unit des de Galícia fins a Catalunya mogué els carlins a organitzar diverses expedicions: la de Basilio Antonio García, la de Miguel Gómez (juny-desembre de 1836), a la qual s’afegí Cabrera, que des d’Astúries i Galícia arribà per Lleó i les Castelles fins a Andalusia (presa de Còrdova) i Extremadura. L’afebliment de l’exèrcit cristí del nord, que havia destacat forces en persecució de Gómez, permeté als carlins un nou intent de prendre Bilbao; Espartero, successor de Fernández de Córdoba en el comandament suprem (setembre de 1836), derrotà els assetjadors en la duríssima batalla de Lutxana (24 de desembre) i es convertí en la primera figura militar del partit cristí. A Catalunya, l’acció enèrgica d’Espoz y Mina reduí l’activitat carlina. Juan Antonio Guergué, en anar-se'n de Catalunya, deixà el comandament general repartit entre Benet Tristany i Ignasi Brujó, dualitat que no millorà el rendiment de les forces carlines. Per l’agost del 1836 arribà per França el comandant enviat des de Navarra: Rafael Maroto, però fou derrotat a Prats de Lluçanès (9 de setembre) i hagué de sortir per Andorra. El succeí el seu cap d’estat major, Blas María Royo, el qual féu un treball seriós d’organització. L’indisciplinat mossèn Benet derrotà els liberals als Hostalets, prop de Cervera (22 de febrer de 1837), on el “canonge general” féu afusellar 240 presoners, acte reprovat per Royo, que havia iniciat els contactes amb el cap cristí Ramon Meer, baró de Meer, per a aplicar el conveni d’Elliot a Catalunya. Royo topà amb la Junta Superior Governativa de Catalunya, constituïda pel novembre del 1836, dita més tard Junta de Berga (havia estat instal·lada abans a Borredà i a Solsona); aquestes diferències degeneraren en conflicte obert amb el seu successor, el mariscal de camp Antonio de Urbiztondo (juny del 1837 — gener del 1838). Aquest prengué Berga (12 de juliol de 1837), que des d’aleshores substituí Solsona com a capital carlina de Catalunya. Destituït per la junta, Josep Segarra es féu càrrec del comandament. En el camp cristí l’exercia el barceloní baró de Meer, general. El desig d’aprofitar la creixent puixança de Cabrera al Maestrat, i potser també el motí dels sergents de La Granja, originà l’expedició contra Madrid (l’Expedició Reial), que fracassà. Durant el seu pas per Catalunya es confirmaren les característiques de la guerra al Principat: les comarques riques, que haurien pogut mantenir un exèrcit, eren a mans dels liberals; els carlins mai no posseïren la Seu d’Urgell ni Puigcerdà, Vic o Olot. Juan Antonio de Zaratiegui avançà per Castella, entrà a Segòvia (4 d’agost de 1837) i arribà fins a Las Rozas i Torrelodones simultàniament a l’expedició reial, que era a Arganda amb l’avantguarda, manada per Cabrera, a les envistes d’El Retiro. El 1838, per influència dels apostòlics, que dominaven en els consells de Carles V, fou nomenat comandant en cap el mediocre Guergué en substitució de José Ignacio de Uranga. Espartero assolí una victòria important: la presa de Peñacerrada (22 de juny de 1838), i Carles V substituí Guergué per Maroto, exiliat a Bordeus des del 1836, figura destacada del partit moderat carlí (oposat al dels apostòlics, intransigents o furibunds

Festí de Cabrera i els generals carlins a Burjassot, el 1837 durant la primera guerra Carlina
© Fototeca.cat
), que reorganitzà l’exèrcit. El front del nord passà a segon terme a causa de la brillant activitat de Cabrera al Maestrat: prengué Morella (26 de gener de 1838) i en féu la capital de la seva administració. Ocupà diversos pobles del Matarranya i del Baix Aragó, obligà el veterà Marcelino Oraa a aixecar el setge de Morella (16 de juliol — 17 d’agost) i infligí, a les envistes de Maella, una derrota total a la columna comandada per Ramón Pardiñas (1 d’octubre). El 2 de juliol havia entrat a Catalunya, per Andorra, el nou comandant general Charles d’Espagnac, ben conegut per la seva actuació com a capità general del Principat (1827-32). L’elecció no pogué ésser menys encertada: ordenancista i aferrat a la disciplina, millorà la instrucció de les tropes, però els seus rampells de sàdica crueltat i l’apatia que demostrà al camp de batalla (pèrdua de Solsona, 27 de juliol; fracàs de l’expedició a la vall d’Aran) el desprestigiaren, malgrat els assalts victoriosos a Manlleu, Ripoll i Moià, viles que féu incendiar, i tingué una fi tràgica (2 de novembre de 1839). El cansament dels combatents es féu evident; entre els carlins es produïren, a més, la desmoralització i les lluites de partit: Maroto féu afusellar Guergué i altres caps del partit navarrès (19 de febrer de 1839) i féu el cop d’estat de Villafranca de Oria (Ordizia) (25 de febrer) per obligar Carles V a anul·lar la seva destitució i a exiliar el bisbe de Lleó i altres consellers apostòlics; ultra això, hi hagué l’aparició entre els bascs del moviment Pau i Furs d’Antonio de Muñagorri. L’esfondrament del carlisme del País Basc era previsible quan Espartero proposà a Maroto un conveni, tot esperonant l’ofensiva de les forces liberals a Biscaia (ocupació de Durango, 22 d’agost). Maroto acabà limitant les seves pretensions a dos punts: respecte als furs (poc explícit en el document signat) i reconeixement dels graus militars carlins (perfectament clar i que hom féu efectiu tot seguit). El conveni de Bergara (31 d’agost de 1839) no fou acceptat per Carles V, que passà a França, seguit per alguns fidels. La pacificació de Galícia, Astúries, Extremadura i La Manxa fou quasi immediata. Però les autoritats carlines de Catalunya, que havien rebutjat el conveni, continuaven la guerra. Espartero aplegà totes les seves forces i marxà contra Cabrera; ocupà Morella (30 de maig de 1840) mentre aquest es retirava amb el seu exèrcit (uns 6.000 homes) al Principat de Catalunya (juny); Antonio Van-Halen havia lliurat la darrera batalla a Peracamps (28 d’abril) contra Josep Segarra. Cabrera, en passar l’Ebre, es féu càrrec del comandament al Principat; encara defensà Berga, però el 6 de juliol travessà la frontera amb les darreres forces carlines.

Col·laboració: 
EdV
Llegir més...