i segona guerra Carlina | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

segona guerra Carlina

Sinònimguerra dels Matiners
Sinònimguerra dels Matiners
història hist i història militar hist mil
Guerra civil, dita també guerra dels Matiners, que s’inicià pel setembre del 1846 i durà fins al maig del 1849.

Més que no pas una guerra estrictament carlina, fou una revolta catalana contra la dictadura dels moderats (Ramón María de Narváez) i contra un seguit de mesures que pertorbaven la vida del país (quintes, aranzels), en la qual participaren, a més dels carlins (anomenats en aquesta època montemolinistes), progressistes i republicans. El projecte (patrocinat, entre d’altres, per Jaume Balmes i Antoni Aparici i Guijarro) d’unir les dues branques borbòniques amb el casament d’Isabel II amb Carles Lluís de Borbó i de Bragança, comte de Montemolín, fill i successor de Carles V (Carles VI, per als seus partidaris), fracassà, puix que Isabel fou maridada amb Francesc d’Assís de Borbó (octubre del 1846). Això creà les condicions polítiques necessàries per a la revolta. Les causes economicosocials ja hi eren: a la muntanya catalana el trabucaire era en camí de convertir-se en un símbol de la protesta popular. D’altra banda, continuaven vius la majoria dels capitosts carlins de la guerra dels Set Anys, alguns dels quals ni tan sols no s’havien expatriat. La guerra començà pel setembre del 1846 amb l’aixecament de Benet Tristany a Solsona, al capdavant d’una partida de tres-cents homes. El seguiren Pitxot al Camp de Tarragona, Joan Cavalleria i Josep Puig (Boquica) al Berguedà, i Jeroni Galceran, Josep Borges, Bartomeu Porredon, Miquel Vila (Caletrus), Josep Estartús, Rafael i Miquel Tristany —nebots de mossèn Benet—, etc, a diversos punts del Principat. Dividits en partides poc nombroses, els montemolinistes dugueren a cap una gran activitat (sorpreses de Cervera, de Terrassa, de Martorell, de Lleida, etc). A diferència del que havia ocorregut durant la primera guerra, el capteniment dels carlins fou força moderat, en contrast amb la duresa de la repressió governamental (ban del capità general Manuel Bretón, del 4 de març de 1847, que prescrivia pena de mort per als qui posseïssin armes sense permís i “amb intencions sospitoses”, i per als qui amaguessin o assistissin un ferit o un pròfug rebel). Durant aquesta lluita foren capitans generals de Catalunya Bretón, Manuel Pavía, marquès de Novaliches, Fernando Fernández de Córdoba i Manuel Gutiérrez de la Concha, marquès del Duero. Per l’agost del 1847 l’exèrcit governamental disposava de 42 000 homes, contra menys de 2 000 dels montemolinistes. A la fi de la guerra, Concha arribà a disposar-ne de més de 70 000, per uns 5 000 de Cabrera. El 17 de maig de 1847 fou afusellat a Solsona el mariscal de camp carlí Benet Tristany, i exposat el cadàver del brigadier Porredon, mort a baionetades en el seu llit de malalt, a Clariana. A la darreria del 1847 Pavía anuncià la pacificació de Catalunya, tal com desitjava Narváez. Però si la guerra, en bona part per manca de mitjans, havia llanguit, hom no la podia pas considerar acabada, i per l’abril del 1848 reprengué quan Josep Masgoret entrà a Catalunya i es posà al capdavant de les forces montemolinistes (victòries carlines de Sant Jaume de Frontanyà i del Pont de Rabentí, i presa de Vidrà), mentre Ramon Cabrera entrava (23 de juny) per Oceja, fet que donà impuls a la lluita, i publicava una proclama de to moderat. Després d’enviar Forcadell al Maestrat, organitzà alguns escamots de cavalleria i cercà una victòria que equilibrés la seva inferioritat. Però la guerra no canvià de manera substancial: els audaços cops de mà dels carlins (atac a la vila de Gràcia i al portal de l’Àngel, pel juliol del 1848) eren contrarestats per les victòries governamentals i pel fracàs de l’aixecament fora de Catalunya: derrota i afusellament de Joaquín Julián de Alzaa, promotor de l’aixecament a Guipúscoa (juny-juliol del 1848); fracàs de la temptativa a Navarra i a Burgos; ineficàcia de les partides del Maestrat i del Baix Aragó i als Montes de Toledo. La victòria de Borges sobre el brigadier Paredes a l’Esquirol i la de Cabrera a Avinyó sobre la columna Manzano (16 de novembre de 1848) i la incorporació a la lluita dels republicans del brigadier Ametller, de Francesc Bellera i de Joan Barrera, particularment forts a l’Empordà, i de Baldrich i Escoda, que operaven a la rodalia de Barcelona i de Tarragona, no modificaren la relació de forces. Si el sometent aixecat pel govern (repartiment de 6 000 fusells) no donà gaire resultat, la política d’atreure i subornar alguns capitosts montemolinistes (mitjançant diners i el reconeixement dels graus militars) resultà eficaç: s’hi acolliren, entre altres, a Aragó, el Coix de Carinyena; a Catalunya, Miquel Vila (Caletrus), Bartomeu Poses, i fins i tot, des de França, Josep Pons (dit Bep de l’Oli). Això sembrà entre els carlins la por a la traïció, causa principal, juntament amb una revifalla de l’antiga suspicàcia i implacabilitat de Cabrera, de l’afusellament d’un mitjancer de pau: el baró d’Abella, Josep de Calassanç d’Abat i de Subirà (23 de febrer de 1849). Pel gener, mentre Ametller era derrotat a la Vajol, Concha atacà el reducte principal de Cabrera (les Guilleries i la vall d’Hostoles). Aquest derrotà les columnes Hore (a les Planes) i Ruiz, però l’endemà fou batut i ferit (accions del Pasteral). Aquesta fou la darrera acció important de la guerra; la detenció del pretendent carlí pels duaners francesos quan intentava d’entrar a Catalunya (4 d’abril) desanimà els seus partidaris, i el 26 d’abril Cabrera passà a França. El 14 de maig els darrers montemolinistes travessaren la frontera, manats pels Tristany, o bé es lliuraren als governamentals.

Col·laboració: 
EdV
Llegir més...