i tercera guerra Carlina | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

tercera guerra Carlina

tercera guerra Carlina El cap carlí Francesc Savalls, al centre, amb els seus col·laboradors (1872)
© Fototeca.cat
història hist i història militar hist mil
Guerra civil (1872-76) iniciada pels partidaris de Carles Maria dels Dolors de Borbó, pretendent carlí (Carles VII).

Aquest, hereu (1868) dels drets del comte de Montemolín, aprofità la situació d’interinitat sorgida de la Revolució de Setembre del 1868 i el fracàs dels candidats carlins partidaris de la via legal a les eleccions convocades per Práxedes Mateo Sagasta (abril del 1872), i féu pública a Ginebra una declaració de guerra (15 d’abril). Els escenaris de la guerra foren, com a les anteriors, el País Basc (anomenat el Nord) i el Principat de Catalunya; secundàriament, el Maestrat (anomenat oficialment el Centre), i d’una manera esporàdica, Galícia, Lleó, Castella i fins i tot Andalusia. Al Nord, la primera fase de la guerra fou adversa als carlins, manats per Eustaquio Díaz de Rada, i el general Francisco Serrano, president del consell de ministres, els oferí el conveni d’Amorebieta (24 de maig de 1872), al qual s’acolliren alguns caps bascs. Aquest conveni no tingué aplicació a Catalunya; d’altra banda, Carles VII declarà traïdors els qui l’acceptessin. La manca de recursos econòmics s’aguditzà a l’estiu del 1872 i comprometé al nord de la Península la partida del capellà d’Ernialde, Manuel Santa Cruz, que féu una guerra bàrbara, i que, més tard, fou perseguit pels mateixos carlins. La guerra agafà una nova empenta en proclamar-se la República (febrer del 1873) i afegir-se als carlins diversos sectors monàrquics. Antonio Dorregaray, nomenat comandant en cap del País Basc, malgrat haver estat derrotat inicialment per Ramon Nouvilas a Monreal, acabà portant la iniciativa de les operacions (victòries d’Eraul i d’Irurzun) i dominà un territori més extens que durant la primera guerra. El pretendent, que comptava amb l’ajut del segon president de la Tercera República Francesa, general Patrice Maurice Mac Mahon, entrà per segon cop a Navarra pel juliol del 1872 (el primer cop havia estat derrotat a Orokieta i havia hagut de tornar a França). El cap de l’exèrcit republicà del Nord, Domingo Moriones, intentà inútilment de trencar les línies carlines (combat de Santa Bárbara de Mañeru, 6 d’octubre; batalla de Montejurra, 7-9 de novembre de 1873); la guerra es desenrotllà, en els seus trets generals, com la de 1833-40. Els carlins iniciaren el setge de Bilbao (desembre del 1873), però la resistència de la plaça permeté, malgrat les victòries carlines de Lutxana i Portugalete, que els generals Serrano i Manuel Gutiérrez de la Concha acabessin vencent Joaquín Elío (Nicolás Ollo i Teodoro Rada (Radica) havien mort en combat) i l’obliguessin a abandonar el setge (2 de maig de 1874). Concha marxà contra Estella, però fou mortalment ferit al mont Muru, prop d’Abrazuza (27 de juny). A Catalunya es repetí la manca d’entesa entre els caps carlins, característica de la guerra dels Set Anys, malgrat la presència de l’infant Alfons Carles, germà del pretendent, que el representava i que havia de coordinar l’acció militar. Posteriorment passà al Centre, on fracassà, i acabà retirant-se de la guerra, a França (octubre del 1874). Però les forces carlines catalanes, disciplinades i ben instruïdes, obtingueren èxits, en part a causa de la major indisciplina de les forces republicanes, que les accions dels guerrillers republicans, com el Xic de les Barraquetes, no podien arribar a contrarestar. En general, l’acció de les forces carlines catalanes fou molt més àgil que no pas durant la primera guerra: l’audaç atac de Joan Francesc a Reus (1 de juliol de 1872) i la conquesta per sorpresa de la plaça forta de la Seu d’Urgell (15 d’agost de 1874). Ciutats com Igualada, Manresa, Vic i Olot, que ni tan sols no havien estat amenaçades durant les guerres anteriors, foren simultàniament ocupades pels carlins. Entre llurs caps principals cal citar Rafael Tristany, que exercí un quant temps de comandant en cap, Francesc i Ramon Tristany, el vell Joan Castells, Martí Miret, Huguet, Vila de Viladrau, Vila de Prat, Muxí, Guiu i d’altres. Però el més destacat de tots, per la seva perícia en la guerra de guerrilles, fou Francesc Savalls, que vencé tots els generals que operaren a Catalunya, especialment Josep Cabrinetty (Alpens, 9 de juny de 1873) i Ramon Nouvilas (Castellfollit de la Roca, 14 de març de 1874), i guanyà Berga i Olot, bé que fracassà a Puigcerdà. Al Maestrat, la lluita no assolí en cap moment la volada de la primera guerra, bé que al començament del 1875 els carlins disposaven de més de 10 000 homes i quasi un miler de cavalls. La situació era semblant a la de Catalunya: diferències i rivalitats entre els caps carlins i efectius molt reduïts en relació amb les exigències de la guerra i de l’exèrcit governamental. Els caps principals foren Pascual Cucala (que operà també al Principat), Josep Santés, Manuel Marco (Marco de Bello), Pascual Garmundi, Vallès, Juan de Dios Polo i altres; exerciren el comandament, a més de l’infant Alfons Carles, Manuel Salvador Palacios, Quintín Velasco, Antonio Lizárraga i Antonio Dorregaray. Els carlins obtingueren uns quants èxits brillants però efímers: presa de Sogorb, de Sagunt i, sobretot, de Conca (16 d’octubre de 1873), contrarestats per fracassos i derrotes (a Gandesa, l’Alcora, València, etc). L’expedició de Miguel Lozano a Múrcia (setembre del 1874) no admet comparació amb la de Miguel Gómez el 1836, i, com aquesta, no tingué conseqüències positives per als carlins. La caiguda de la base carlina de Cantavella (6 de juliol de 1875) completà la desmoralització dels carlins, que, amb Dorregaray al capdavant, intentaren de passar a Navarra, però, rebutjats per les columnes governamentals, s’hagueren de refugiar a Catalunya sense que el general Valerià Weyler pogués evitar llur unió amb les forces carlines del Principat (juliol). La proclamació d’Alfons XII (29 de desembre de 1874) havia, però, reagrupat al voltant del nou règim la majoria de les forces conservadores; Arsenio Martínez de Campos, cap de l’exèrcit alfonsí de Catalunya, prengué Olot (25 de març de 1875) i, juntament amb Joaquín Jovellar, cap de l’exèrcit del Centre, la Seu d’Urgell (27 d’agost), a despit dels esforços de Tristany, Savalls, Castells i Dorregaray. La guerra, sostinguda sobretot per Castells, que encara obtingué algun èxit, durà fins al novembre; un sometent general posà fi als darrers escamots carlins. El 19 de novembre de 1875 Martínez de Campos donà la lluita per acabada i posà en llibertat els carlins presos a Barcelona. L’acabament de la guerra de Catalunya permeté de reforçar l’exèrcit del nord de la península Ibèrica, que ja lluitava amb èxit, malgrat l’episòdica victòria carlina de Lakar, on intervingué personalment el rei Alfons XII (3 de febrer de 1875). A l’hivern tingué lloc l’ofensiva general: Martínez de Campos ocupà la vall del Baztan (gener del 1876); Jenaro de Quesada lliurà una aspra batalla al pas d’Elgeta contra les forces carlines de Biscaia i Guipúscoa, i Fernando Primo de Rivera entrà a Estella (19 de febrer), després d’haver lliurat, dos dies abans, el combat de Montejurra. La pèrdua d’Estella desmoralitzà els carlins, i el 27 de febrer de 1876 Carles VII passava a França per Arnegi, mentre que Alfons XII entrava a Pamplona.

Llegir més...