Vida i obra
El seu pare, Sebastià J. Carner, fou director de La Hormiga de Oro i col·laborador d’El Correo Catalán. Publicà els primers escrits essent tot just un adolescent en revistes populars catalanistes, tradicionalistes, d’herència renaixentista i oposició al modernisme, com L’Aureneta o L’Atlàntida. També participà en tot tipus de certàmens populars, inclosos els Jocs Florals de Barcelona.
El 1897 ingressà a la universitat i es llicencià en dret (1902) i en filosofia i lletres (1904). Mentre estudiava, fou membre de la Congregació Mariana dels jesuïtes de Barcelona, en la qual liderà un grup de joves estudiants que esdevingué un dels principals nuclis de formació del noucentisme, amb Jaume Bofill i Mates, Emili Vallès, Joan Alzina i Melis i Rafael Masó. Entre el 1901 i el 1902 ell i el grup utilitzaren com a plataformes les revistes Universitat Catalana i Montserrat, en la darrera de les quals publicà unes polèmiques cròniques literàries signades amb el pseudònim de Plautus. Durant aquests anys, anà assumint un ideari de caràcter tradicionalista i catòlic, que defensava la necessitat del treball col·lectiu en detriment de l’individualisme modernista i mostrava un especial interès per l’educació i la institucionalització de la cultura. Així, si primer s’acostà a la Unió Catalanista, cap al 1902 se’n distancià i s’inclinà vers l’opció política representada per la Lliga Regionalista. Al desembre del 1902 començà a publicar en l’òrgan d’aquell partit, La Veu de Catalunya.
Entre el 1903 i el 1905 dirigí la revista Catalunya, des de la qual exposà les seves posicions ideològiques i artístiques. Fou una plataforma decisiva per a la formació del noucentisme, en la qual col·laboraren Eugeni d’Ors i Josep Pijoan, i des de la qual s’establiren estrets lligams amb el món literari mallorquí. Poc després, quedà al front de revistes plenament noucentistes com Empori (1907-08) i Catalunya (1913-14), tercera etapa de La Cataluña, en la qual ja havia col·laborat anteriorment. El 1911 fou nomenat secretari de la Secció Filològica de l’Institut d'Estudis Catalans i col·laborà amb Pompeu Fabra en l’obra normativa i d’enriquiment de la llengua, aportant-hi uns dos mil neologismes.
La seva evolució estètica corre paral·lela a la ideològica: començà assumint models literaris romàntics, renaixentistes i simbolistes, i acabà practicant el classicisme predicat pel noucentisme com a resposta a la crisi que aquells moviments vivien en l’àmbit europeu. Així, el seu primer llibre fou el sainet costumista Al vapor (1901, signat Pere de Maldar), peça que s’emmarca en l’interès que mostrà pel teatre en aquesta època, continuat en obres d’arrel simbolista com Llàntia que s’apaga (1901) i Trista (1902), i en la seva col·laboració amb Lluís Graner en els Espectacles-Audicions Graner, un programa de representacions al Teatre Principal per a les quals versionà llegendes i rondalles populars (El comte Arnau, Lo miracle del Tallat, La Fustots, 1905).
El 1904 aparegué el seu primer llibre de poemes, Llibre dels poetes, on ja apunta la ironia, element essencial i diferenciador de la seva obra. Recollia peces de molt diversa influència —romàntica, parnassiana, simbolista—, entre les quals cal destacar les més recents, en què s’orienta cap a noves vies paral·leles a les que en aquells moments, a França, intentaven resoldre la crisi del simbolisme. Els seus tres següents llibres de poesia seguiren aquestes línies: Primer llibre de sonets (1905), Els fruits saborosos (1906) i Segon llibre de sonets (1907) mostren un intent emmirallat en la literatura francesa del moment de trobar una via poètica que, resolent-se formalment en un classicisme modern, acosti de nou la poesia a la vida quotidiana després de l’experiència artificiosa de simbolistes com Mallarmé. Alhora que són llibres clau per a la formulació estètica i ideològica del noucentisme.
A la poesia i el teatre, cal afegir-hi l’interès per la narrativa, que durant aquests anys es traduí en la publicació de diverses narracions a la premsa i dels volums L’idil·li dels nyanyos (1903) i Deu rondalles de Jesús infant (1904). Alguns anys després aparegué La malvestat d’Oriana (1910), novel·leta moral i humorística feta a imitació de les de l’edat mitjana. El 1911 publicà el cinquè llibre de poemes, Verger de les galanies, on creà un nou estil de poesia amorosa: joiós, reverencial o elegíac, i assimilà, en aquest i en els següents llibres, la influència de Petrarca, Keats i fins de Baudelaire o de Leopard. Reformula la tradició lírica amorosa occidental en una operació que aprofundí a La paraula en el vent (1914) i en l’antologia La inútil ofrena (1924). Aquesta evolució cap al postsimbolisme coetani es posa de manifest també a L’oreig entre les canyes (1920), on continua en plenitud el tema del paisatge, de la casolania, de l’amor i de la pàtria. Paral·lelament, publicà Les monjoies (1912) i dos llibres en què reprèn la tradició satírica, dona un reflex costumista de Barcelona i de la política de l’època i poetitza la vida moderna tal com era assimilada per la col·lectivitat catalana: Auques i ventalls (1914) i Bella terra, bella gent (1918). Alguns dels poemes aplegats en aquests volums havien estat publicats prèviament en la secció “Rims de l’hora” de La Veu de Catalunya (iniciada el 1911 i en la qual signava amb el pseudònim Two). Les col·laboracions del poeta en aquest diari continuaren fins al setembre del 1928, i algunes proses i contes que hi publicà, juntament amb altres d’apareguts en diverses publicacions periòdiques, foren aplegats en els volums de recopilació d’articles Les planetes del verdum (1918), Les bonhomies (1925) i Tres estels i un ròssec (1927), i en un llibre com La creació d’Eva i altres contes (1922), més pròpiament de ficció. En aparèixer a la premsa, algunes col·laboracions havien estat signades amb els seus habituals pseudònims Calíban i Bellafila.
Mort Prat de la Riba (1917), Carner s’anà apartant de la Lliga i s’identificà amb Acció Catalana, el partit polític creat el 1922. Amb tot, per molt diverses raons, no començà a col·laborar en el diari portaveu d’aquest partit, La Publicitat, fins a l’octubre del 1928. Vers el 1919, tot insistint en l’ideal ibèric de Maragall i en la vocació europea de Catalunya, en alguns articles es decantà pel socialisme i el sindicalisme. Entretant, dirigí l’Editorial Catalana (creada el 1917), en la qual publicà setze traduccions entre el 1918 i el 1921 (d’autors com Dickens, Twain, Andersen, entre d’altres); dirigí també l’Editorial Políglota (1918); fundà i dirigí durant el 1918 la revista D’Ací i d’Allà; fou membre fundador d’Amics de la Poesia (associació creada el 1921), entre moltes altres activitats. El 1921 iIngressà en la carrera consular i passà a la diplomàtica. Fins el 1939 exercí càrrecs diplomàtics a Gènova, San José de Costa Rica, le Havre, Hendaia, Beirut, Brussel·les i París.
Tot i aquest allunyament físic del país, es mantingué sempre estretament vinculat a la cultura, la societat i la política catalanes: les seves col·laboracions a La Veu de Catalunya, i, des del 1928, a La Publicitat testimonien que fou un dels intel·lectuals que coneixien més a fons i comentaven més lúcidament l’actualitat catalana, alhora que la seva evolució poètica continuà estant al centre de la literatura del moment. D’una banda, publicà els reculls de nova creació El cor quiet (1925), El veire encantat (1933), La primavera al poblet (1935) i les versions de poesia xinesa Lluna i llanterna (1935). De l’altra, començà la revisió de la seva obra, amb la publicació de noves edicions totalment refetes d’Els fruits saborosos (1928), Auques i ventalls (1935) i Bella terra, bella gent (1936). A La Publicitat publicà poemes i articles sobre literatura i societat en els quals es posicionà clarament en contra de la dictadura de Primo de Rivera i a favor de la República. Amb l’arribada d’aquesta, els seus articles mostren una gran esperança en la construcció d’una nova societat més lliure i justa. També envià a aquest diari cròniques que, sota el títol “Del Pròxim Orient”, comentaven la situació d’aquest indret viscuda de primera mà. Tanmateix, l’arribada de la guerra civil esfondrà tràgicament tots els ideals exposats en aquests articles. Romangué a Brussel·les, però es posicionà a favor del bàndol republicà.
A l’agost del 1937 es casà amb Émilie Noulet, professora de la Universitat Lliure (la seva primera muller, Carmen de Ossa, xilena, amb la qual s’havia casat el 1915, morí el 1935). El 1938 perdé el càrrec i començà el camí de l’exili. El 1939 s’establí a Mèxic, on restà fins el 1945. Hi fou professor a la universitat i al Colegio de México. El primer llibre que publicà en aquesta nova etapa de la seva vida fou el poema narratiu Nabí (aparegut a Mèxic el 1940 en versió castellana del mateix Carner, el 1941 en català a Buenos Aires i el 1947 a Barcelona). Basat en la història bíblica de Jonàs, Carner hi poetitza —des de l’òptica del postsimbolisme— el procés humà de presa de consciència de la pròpia existència i la dels altres. El 1943 publicà també a Mèxic Misterio de Quanaxhuata, obra de teatre escrita en espanyol com a homenatge a Mèxic, posteriorment versionada per ell mateix al català sota el títol El Ben Cofat i l’Altre (1951), que també traduí al francès. La seva obra teatral es completà amb la publicació de Cop de vent (1966), editada també en francès.
Després de l’exili mexicà tornà a Brussel·les i fou professor a la Universitat Lliure i al Col·legi d’Europa de Bruges. Durant tota la postguerra, es mantingué molt actiu entre els nuclis d’exiliats catalans: fou membre del Consell Nacional de Catalunya a l’exili a Londres (1945-47), com a representant de la comunitat catalana de Mèxic; fou conseller de la Generalitat de Catalunya a l’exili; participà en la represa de la Revista de Catalunya a l’exili; participà en diversos Jocs Florals de l’èxode i en presidí d’altres, etc. Anà a Barcelona per una breu estada el 1970. També publicà en revistes com Full Català, El Poble Català i Lletres, de Mèxic; Germanor, de Xile, i La Humanitat, de París, entre d’altres.
I mantingué vincles molt especialment amb Armand Obiols i Marià Manent, que col·laboraren en la revisió de tota la seva obra poètica. Aquesta començà amb la publicació de les antologies Paliers (1950), Llunyania (1952) i Arbres (1953), i tingué com a resultat final el llibre Poesia (1957), el qual, més que un volum d’obres completes, pot ser considerat un nou llibre de Carner, ja que aquest hi duu a terme una reescriptura i reordenació de tota la seva poesia que n’implica una reinterpretació.A més, inclou un volum en gran part inèdit titulat Absència, en el qual l’experiència de l’exili hi és usada com a part de la biografia de l’autor i de la col·lectivitat catalana, però també com a metàfora de la condició humana. Després d’aquest llibre, encara publicà els bestiaris Museu zoològic (1963) i Bestiari (1964), a més d’El tomb de l’any (1966), on insisteix en la visió personal del paisatge i en l’enyorança de l’absent. Tots tres, més el volum Poesia (1957) i tots els llibres de prosa i teatre de Carner foren aplegats el 1968 en el volum Obres completes. El 1970 morí a Brussel·les poc després de fer una breu visita a Catalunya. Amb tot, les edicions d’obres seves continuaren: el 1974 s’edità un llibre en el qual havia treballat durant anys, Proverbis d’ací i d’allà; el 1975, la seva traducció del Càntic del sol de Francesc d’Assís. Albert Manent en recollí textos dispersos en els volums Teoria de l’ham poètic (1970), Del Pròxim Orient (1973) i Prosa d’exili (1939-1962) (1985); i també aparegueren les recopilacions El reialme de la poesia (1986) i Escrits inèdits i dispersos de Josep Carner (1898-1903) (dos volums del 1974 i el 1984). La seva obra i el seu model de llenguatge han tingut una notable influència en la literatura catalana contemporània.
Fou un dels grans traductors contemporanis, i les seves versions contribuïren a afaiçonar la llengua. Traduí, entre altres, obres de Dickens, Shakespeare, Mark Twain, Arnold Bennett, Villiers de l’Isle Adam, Musset, Lafontaine, Defoe, Carroll, i l’antologia de poesia xinesa Lluna i llanterna (1935). Escriví circumstancialment en castellà —sobretot a El Sol de Madrid—, en francès i en italià.
En molts aspectes fou el paradigma del poeta noucentista. La relació que mantingué amb compositors del seu temps, especialment amb Eduard Toldrà, un dels més identificats estilísticament amb el Noucentisme, confirma aquesta apreciació. La col·laboració entre tots dos donà El giravolt de maig (1928), considerada l’òpera noucentista per antonomàsia, de la qual Carner escriví el llibret i Xavier Nogués feu els decorats. També feu incursions en altres gèneres escènics associat amb compositors, que cristal·litzaren en l’obra teatral El Comte Arnau, estrenada el 1905 amb música d’Enric Morera, i el llibret (adaptació de l’obra de Verdaguer) de l’òpera Canigó d’Antoni Massana, estrenada el 1953, entre d’altres. Tanmateix, fou en el gènere del lied que Carner, per la fluïdesa i el ritme de la seva obra poètica, aportà un material de primer ordre entre els compositors catalans: dins la producció cançonística del mateix Toldrà, els textos de Carner són els més nombrosos (Menta i Farigola, 1915; Canticel, 1923; El Gessamí i la Rosa, 1925; Cocorococ, 1926; Cançó incerta, 1928). Cristòfor Taltabull musicà les Cançons xineses, a més de les obres per a cor mixt Març I (1946) i La fidelitat del pelegrí (1955). Joaquim Homs, per la seva banda, musicà les Quatre cançons de Josep Carner (1935-37), Cinc sonets de Josep Carner (1935-36), els Cinc poemes per a veu i quintet de vent (1936-37) i diverses versions de poemes xinesos. Joaquim Zamacois, Robert Gerhard i Frederic Mompou també posaren música a alguns poemes de Carner.
Bibliografia
- Aulet, J. (1991): L’obra de Josep Carner. Barcelona, Teide.
- Aulet, J. (1992): Josep Carner i els orígens del Noucentisme. Barcelona, Curial / PAM.
- Cardona, O. (1967): El temps de Josep Carner. 1899-1922. Barcelona, Rafael Dalmau Editor.
- Centelles, E. (1984): “Pròleg”, dins Carner, J.: Els fruits saborosos. Barcelona, Edicions 62, p. 7-42.
- Coll, J. (1998): “Introducció”, dins Carner, J.: La paraula en el vent. Barcelona, Edicions 62, p. 5-50.
- Cornudella, J. (1986): “Nabí”, de Josep Carner. Barcelona, Empúries.
- Diversos autors (1959): L’obra de Josep Carner. Barcelona, Selecta.
- Diversos autors (1985): Josep Carner: llengua, prosa, poesia. Barcelona, Empúries.
- Diversos autors (1986): “Monogràfic dedicat a Josep Carner”. Reduccions, 29/30.
- Ferraté, J. (1994): Papers sobre Josep Carner. Barcelona, Empúries.
- Ferrater, G. (1971): “Pròleg”, dins Carner, J.: Nabí. Barcelona, Edicions 62, p. 7-26.
- Gustà, M. (1987): Riquer, M. de; Comas, A. i Molas, J.: Història de la literatura catalana. Part moderna. Barcelona, Ariel, vol. 9, p. 153-212.
- Manent, A. (1969): Josep Carner i el Noucentisme. Vida, obra i llegenda. Barcelona, Edicions 62.
- Ortín, M. (1996): La prosa literària de Josep Carner. Barcelona, Quaderns Crema.
- Subirana, J. (1995): Carneriana. Josep Carner, vint-i-cinc anys després. Barcelona, Proa.
- Subirana, J. (2000): Josep Carner: l’exili del mite (1945-1970). Barcelona, Edicions 62.