i imperi Carolingi | enciclopèdia.cat

OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques
Gran enciclopèdia catalana

imperi Carolingi

L’imperi Carolingi
© Fototeca.cat
història hist
Imperi establert, com a continuació de l’Imperi Romà d’Occident, quan, la nit de Nadal del 800, el papa Lleó III col·locà damunt el cap de Carlemany la corona imperial.

Llavors l’imperi s’estenia, en línies generals, per França, pels comtats catalans fins al Montseny, Cardona i la línia Gerri-Senterada-Alaó, pel comtat d’Aragó fins on ara hi ha Sant Joan de la Penya, per Alemanya fins a l’Elba i més enllà fins a l’Eider, pels Països Baixos, per Suïssa i per la major part d’Itàlia, i tenia subjectes a una mena de protectorat els àvars del Danubi mitjà.

Del nom del primer titular l’imperi és anomenat carolingi , i aquesta denominació li escau mentre fou regit per descendents de Carlemany, o sigui fins el primer quart del s. X.

L’estructura dels òrgans de govern de l’imperi no és més que l’extensió a tot aquest de la que hi havia al regne franc i que Carlemany i el seu pare havien heretat dels reis merovingis, i aquests, a llur torn, del Baix Imperi, adaptant-la, però, a l’esperit i a les tradicions germàniques. De fet, la idea de restaurar l’imperi es troba des de l’atorgament del títol de patrici de Roma per part del papa Anastasi II a Clodoveu. La personalitat de Carlemany aconseguí de mantenir en perfecte funcionament una màquina que, aplicada a un territori dilatadíssim, heterogeni des de gairebé tots els punts de vista i amb mitjans de comunicació precaris, només excepcionalment podia resultar eficaç. El poder del sobirà pretenia d’ésser absolut i unificava en la seva persona funcions administratives, fiscals, judicials i militars; tots els seus súbdits li devien fidelitat, i ell, en canvi, els atorgava la seva protecció. D’ell derivava tota l’autoritat que exercien els funcionaris, els jutges i els caps militars. Àdhuc l’Església li era en gran part sotmesa: ell controlava el nomenament dels bisbes, autoritzava llurs reunions sinodals i sovint hi intervenia. Al voltant immediat de l’emperador hi havia el palau, integrat pels alts funcionaris, cadascun encarregat d’un servei diferent, amb absoluta barreja dels públics i els privats: l’arxicapellà, el comte palatí, el cambrer, el conestable, el senescal. Sota Carlemany, cap d’aquests dignataris no tingué preeminència. El seu fill Lluís, per contra, féu que un d’ells fos com un primer ministre.

Més enllà de la cort, el país era dividit en comtats, regits per un comte , representant de l’autoritat imperial en tots els seus aspectes. Només aquells que gaudien del privilegi de la immunitat eren independents de la seva jurisdicció i depenien directament del sobirà. El comte tenia la seva cort, amb funcions judicials, i els seus assistents, entre els quals hi havia els vescomtes , que exercien comeses en subdivisions territorials del comtat, segurament amb obligacions relacionades amb la defensa; en demarcacions encara menors actuaren els veguers o vicaris; com a experts en dret, els jutges actuaven en els judicis assessorant els comtes. Als territoris fronterers, sovint era autoritzada la unió de diversos comtats sota el govern d’un sol comte, que, aleshores, rebia el nom de marquès com a responsable de la defensa d’una marca o frontera. Algunes d’aquestes agrupacions de comtats o marques tingueren una certa permanència, com s’esdevingué amb la Marca de Gòtia, comprenent o no la Marca Hispànica, per a la frontera pirinenca de cara als sarraïns de la península Ibèrica, la Marca de Dània enfront dels danesos, la Marca de l’Est ( Ostmark ) enfront dels eslaus i els magiars, i encara les marques de Bretanya, Soràbia, Friül i Pannònia, sense comptar les Marítimes. Quan el territori constituït per l’acumulació de comtats era molt extens i coincidia més o menys amb el d’alguna antiga província romana, el seu governador rebia sovint el nom de duc . Aquestes denominacions eren, però, més aviat honorífiques o obeïen a qüestions de fet i no tenien valor jurídic o de dret, i això els donava un caràcter imprecís i poc estable. Els conceptes de marca i marquès semblen haver nascut a les fronteres pirinenques a partir del 821, i el primer comte anomenat també marquès sembla que fou Sunifred, pare de Guifré el Pelós, designat amb aquest títol pel maig de l’any 844.

Les disposicions del palau eren les lleis i els decrets, els quals rebien el nom de capitulars . Llur promulgació era feta a les assemblees anuals de dignataris, que no eren representatives ni deliberants i es limitaven a aixecar acta del que disposava el sobirà i a consentir-hi implícitament i a obligar-s’hi. En casos d’alta traïció l’assemblea tenia també funcions judicials.

Un altre dels mitjans de comunicació del sobirà i el seu palau amb els comtes (i un dels més originals) eren els missi o enviats, els quals, sempre en parelles, molt sovint formades per un eclesiàstic (abat o bisbe) i un seglar (generalment un comte), visitaven una sèrie de comtats a títol d’inspectors i informaven sobre els problemes de la vida dels comtats i del bon govern o mal govern de les autoritats locals. Llur autoritat els permetia d’actuar in situ en casos urgents o menors i cassar o suspendre les decisions comtals si ho creien convenient.

En anar-se estenent l’Imperi, si era sobre territoris que conservaven més o menys les tradicions administratives de la baixa època romana, la reorganització del país era fàcil perquè l’estructura preexistent era semblant a la carolíngia i, d’altra banda, si calia, hom hi respectava les lleis pròpies del país, com s’esdevingué als comtats catalans amb les lleis gòtiques. Si es tractava de països situats més enllà de les velles fronteres romanes i de civilització rudimentària, com la Saxònia o Baviera, hom els dividia en comtats i hi instaurava plenament l’estructura franca.

Paral·lelament a l’organització civil hi havia l’eclesiàstica, amb els bisbes que ocupaven una posició equiparable a la del comte i amb àmplies possibilitats d’actuar en el domini civil, com a informadors del sobirà, com a consellers o censors del comte, com a interventors en la percepció dels imposts —puix que sovint en participaven— i com a ressò del sentiment popular a la manera del tribú de la plebs o el defensor civitatis dels temps romans.

Després de la mort de Carlemany, i especialment des del 829, tota l’estructura imperial trontollà; a partir del 843 començà a esfondrar-se i a ésser treballosament substituïda pel que havia de constituir el món feudal.

Els carolingis
©
Els comtats o llurs agrupaments, sobretot els situats en els indrets més remots de l’Imperi o amb una personalitat més diferenciada, tendiren a prescindir cada cop més del govern imperial o reial, i llurs titulars, designats inicialment per voluntat del sobirà, s’avesaren a considerar hereditaris llurs beneficis. Els comtats catalans, que en aquest temps ja arribaven al Penedès, a la Segarra i al Montsec, seguiren una tendència semblant. Des de Guifré el Pelós (870) la successió ja fou sempre hereditària, i després del seu fill Guifré II (que sembla haver-se encomanat a Carles el Simple el 899) ja cap més comte català no s’encomanà a un emperador o rei franc. D’altra banda, l’imperi Carolingi pròpiament dit deixà d’afectar-los des de la mort de Carles II el Calb (877), amb una curta represa (885-887) amb Carles el Gros.

Col·laboració: 
MCA
Llegir més...