Caront

Satèl·lit de Plutó.

Fou descobert per W. Christy el 1978, en estudiar unes plaques fotogràfiques obtingudes a l’observatori naval nord-americà de Flagstaff i en altres observatoris. Els primers estudis de les seves característiques orbitals semblen assenyalar que el satèl·lit es mou a 20.000 km de distància del planeta seguint una trajectòria gairebé circular. El seu període de revolució és de 6,39 dies, el qual és també el període de revolució de Plutó al voltant del seu eix. Aquesta situació implica que els dos cossos es mouen solidàriament, és a dir, com si formessin un sol cos rígid. Aquest tipus de moviment no es dóna en cap altre cas en el sistema solar, però és la situació límit cap a la qual tendeixen altres planetes i satèl·lits. El diàmetre de Caront és de 2.000 km (la meitat del diàmetre de Plutó; hom pot considerar el conjunt dels dos astres més com un planeta doble que com un planeta i el seu satèl·lit). Respecte a l’origen de Caront, alguns autors creuen que es formà quan un altre cos celeste, possiblement Tritó, s’acostà tant a Plutó que aparegueren forces d’atracció, superiors a la seva cohesió interna, i produí la seva ruptura en dos cossos, l’actual Plutó i Caront. Una altra teoria suposa que no foren les forces d’atracció, sinó una inestabilitat rotacional produïda per l’aproximació del cos estrany que ocasionà la ruptura de Plutó en dos astres.