Els Carpats descriuen un arc d’uns 1.300 km de longitud i s’estenen des de Bratislava (Txecoslovàquia) fins a Orsova, a la Porta de Ferro (Romania). Formen l’enllaç entre els Alps i els Balcans, i són constituïts per les unitats següents (d’oest a est): els Carpats Negres i els Carpats Blancs, ambdós a Moràvia; els Beskidy occidentals, entre Polònia i Moràvia; l’Arva Magura, a Eslovàquia; l’Alt Tatra (on culminen, a 2.654 m alt.), entre Eslovàquia i Polònia; el Baix Tatra, al sud de l’Eslovàquia Central; i els Beskidy de l’est, a la zona on conflueixen les fronteres de Polònia, Ucraïna i Eslovàquia. Continuen des d’aquest punt amb les muntanyes de Rodna, on canvien la direcció general NW-SE per la gairebé EW dels Carpats Meridionals o Alps de Transsilvània, i així completen un amplíssim arc estructural que els enllaça amb els Balcans.
Tenen com a espina dorsal un nucli cristal·lí (granit i gneis) sobre el qual descansa una cobertora sedimentària cretàcia i terciària que ha estat intensament plegada i fracturada. Al sud i a l’est dels Carpats eslovacs la fracturació miocènica fou acompanyada d’extrusions volcàniques, sobretot al massís de Mátra. Als Carpats hi ha les capçaleres d’alguns dels rius principals d’Europa central (Vístula, Oder, Tisza, Dnièster, Prut). Entre els passos de muntanya més importants hi ha el de Dukla, a la frontera eslovacopolonesa, i els de Prislopul i Borgo, a Romania.
Fisiognòmicament poc diferent de la resta de grans serralades de l’Europa Central, la vegetació dels Carpats és marcada per una zonació altitudinal del mateix tipus que la dels Alps, en la qual els límits dels estatges varien d’acord amb l’orientació dels vessants. L’originalitat de la vegetació dels Carpats és deguda a la flora, rica en espècies orientals, al fet que l’acció humana ha estat relativament feble sobre els boscs, i a les diferències d’estatge basal en les diferents parts de l’arc carpàtic, estatge basal que al nord pot ésser el bosc de caducifolis que es continua amb l’estatge montià fins a trobar-se amb les coníferes de l’estatge subalpí, mentre que al vessant occidental interior i a l’oriental s’estenen la zona estepitzada hongaresa i l’estepa ucraïnesa, respectivament. D’altra banda, l’estatge alpí, que comença vers els 1.500 m d’alt, té relativament poca extensió i és més pobre, en general, que el dels Alps o el dels Pirineus.