i Alejo Carpentier | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

Alejo Carpentier

literatura lit
Novel·lista cubà.
l'Havana, 26 de desembre de 1904 — París, 24 d’abril de 1980

Començà l’activitat literària com a periodista. Fou empresonat per motius polítics sota el règim de Machado, se n'anà clandestinament a França el 1928 i tornà a Cuba el 1939; sis anys més tard s’establí a Veneçuela, i el 1959 s’incorporà al govern revolucionari de Cuba. La seva obra, molt reduïda en quantitat, tracta, amb una prosa sumptuària i barroca, molt influïda pels clàssics castellans, de la problemàtica vital i política del continent americà. Deixant de banda Ecué-Yamba-O (1933), El reino de este mundo (1949) i les narracions de Guerra del tiempo (1958), les seves novel·les més importants són Los pasos perdidos (1953), la qual, malgrat un cert rerefons rousseaunià, té una gran força descriptiva, i sobretot El siglo de las luces (1962), novel·la política entorn de les repercussions de la Revolució Francesa a les Antilles, que constitueix alhora una reflexió sobre les dificultats pràctiques de tot moviment revolucionari i un ample fresc històric, tractat amb un domini poc freqüent de la tècnica narrativa. Altres obres seves són: El recurso del método (1974), Concierto barroco (1974), Consagración de la primavera (1978) i El arpa y la sombra (1979).

Llegir més...