i Joaquim Carreras i Artau | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

Joaquim Carreras i Artau

Joaquim Carreras i Artau
© Fototeca.cat
filosofia filos i història hist
Filòsof i historiador de la filosofia.
Girona, Gironès, 1894 — Tiana, Maresme, 1968

Exercí un eficaç mestratge tant en l’ensenyament mitjà com a la Universitat de Barcelona, d’on fou dotze anys professor auxiliar i, després, catedràtic (1951-64). Es féu remarcar amb una innovadora tesi doctoral: Ensayo sobre el voluntarismo de Duns Scot (1923). Bé que inicialment interessat per la psicologia, no trigà a lliurar-se a la investigació historicofilosòfica. La seva aportació més original correspon a les recerques fetes entorn de Ramon Llull i, sobretot, d’Arnau de Vilanova, en bona part incorporades a la voluminosa obra Historia de la filosofía española. Filosofía cristiana de los siglos XIII al XV (1934-43), que elaborà amb el seu germà Tomàs, i en la qual féu l’exposició de les diferents escoles medievals, dels centres de cultura i dels corrents humanístics i renaixentistes. En nombrosos treballs posteriors escatí diverses qüestions arnaldianes força debatudes, com l’origen valencià d’Arnau, la relació amb els reis de la corona catalanoaragonesa, l’antiscolasticisme, les fonts orientals utilitzades, etc. L’edició comentada de diverses obres d’Arnau, i especialment l’edició crítica que inicià de totes les seves obres espirituals, han permès de comprendre molt millor la seva complexa personalitat. Publicà també La filosofía universitaria en Cataluña durante el segundo tercio del s. XIX (1964). Fou membre de la Secció de Ciències de l’Institut d’Estudis Catalans (1944) i de l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona (1955), president de la Société Internationale pour l’Etude de la Philosophie médiévale (1964) i mestre de l’Escola Lul·lística de Mallorca.

Col·laboració: 
LlCu
Llegir més...