Havent estat ja abans l’ajudant del lloctinent de Catalunya príncep de Darmstadt, fou, el 1704, un dels instigadors del complot austriacista a Barcelona, d’on hagué d’anar-se'n. Prengué part en la presa de Gibraltar (1704). Alliberada Barcelona, es destacà extraordinàriament entre els defensors al primer setge de les tropes de Felip V (1706). Combaté els francesos del duc de Noailles, que s’havien infiltrat pel Gironès fins a la Selva el 1709, i ascendí a coronel. Posteriorment fou destinat a Sardenya com a cap de la cavalleria imperial de l’illa. El 1717, envaïda Sardenya pels expedicionaris borbònics, es replegà amb el marquès de Rubí a Càller, on resistiren fins a la fi. Amb tot, Carreres pactà el pas lliure a Gènova de tota la guarnició. Des del 1721, com a governador de Trapani (Sicília), continuà rebutjant els atacs successius dels borbònics fins al 1735, que hagué de capitular. Pogué, això no obstant, traslladar-se a Trieste, d’on fou governador, amb el grau de tinent general. Finalment, l’emperador Carles VI el nomenà lloctinent seu a Milà (1738-43). El 1723 li havia estat concedit per l’emperador el marquesat de Carreres.