i Ambrosi Carrion i Juan | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

Ambrosi Carrion i Juan

Ambrosi Carrion i Juan
© Fototeca.cat
teatre teat, literatura lit i poètica poètica
Dramaturg, poeta i novel·lista.
Barcelona, 1888 — Cornellà de Conflent, 1973

Es doctorà en filosofia i lletres, i el 1911 estrenà la seva primera tragèdia, Tribut al mar , seguida d' Epitalami (1912) (adaptada per a òpera el 1936), El fill de Crist (1912), Periandre (1913), La núvia verge (1915), Clitemnestra (1916) etc; influït de primer per Hauptmann i D’Annunzio, evolucionà cap a una sobrietat d’arrel hel·lènica. Adaptà a l’escena catalana obres d’Èsquil, Goldoni, Shakespeare i Musset, i escriví Cap de flames (1918), El fogueral (1925), Niobe (1928), L’ombra (1935), i amb El mal traginer (1916) o l’Hereu Riera (1940) s’aproximà a la tradició popular. Autor de prop d’una seixantena d’obres, bona part de les quals restà sense publicar o estrenar, entre les quals La dama de Reus (1949, publicada el 1989 i no estrenada fins el 2008). Fou fundador d’" El Teatre Català " i professor a l' Escola Catalana d’Art Dramàtic . President de l’Ateneu Enciclopèdic Popular de Barcelona, fou secretari dels Estudis Universitaris per a obrers (1933). Director del Teatre de Guerra de la Generalitat, s’exilià el 1939 i fixà la residència a París, on fou president del Casal de Catalunya i on continuà escrivint i estrenant ( Nit d’embruixament , 1950). És autor de les novel·les La tragèdia d’un pobre home (1924) i Una joventut (1925) i del llarg poema El comte l’Arnau (1972).

Llegir més...