Fou la capital de l’estat cartaginès fins a l’any 146 aC, i després ciutat romana important. Originàriament fou una colònia fenícia (fenici), fundada, segons la tradició, l’any 814 aC per la llegendària Dido o Elisa, que havia fugit de Tir. Deixant de banda la llegenda, no hi ha cap dubte que Cartago fou filla de Tir. Entre el 1972 i el 1992 s’hi desenvolupà, sota el patrocini de la UNESCO, una campanya internacional (Alemanya, Canadà, Dinamarca, França, Gran Bretanya, Itàlia, EUA, Suècia, Tunísia) d’excavació de la ciutat púnica i romana, seriosament amenaçada per l’expansió de la ciutat de Tunis. Els treballs afectaren diversos sectors del jaciment i tingueren com a resultat el descobriment de diferents àrees de la ciutat, els ports i els cementiris del període púnic, i permeteren precisar el coneixement sobre l’urbanisme i l’arquitectura del període romà. Les restes descobertes foren restaurades i revalorades gràcies a la creació d’un parc arqueològic.N'ha estat discutida recentment la data de fundació, ja que les troballes arqueològiques més velles són, com a màxim, del s. VIII aC. De l’època cartaginesa no són coneguts vestigis de la ciutat, arrasada pels romans el 146 aC, a la fi de la tercera guerra Púnica, després d’un setge desesperat i famós. En resten, però, l’estructura del port, un santuari dit arbitràriament de Salambó , dedicat a Tanit i a Baal-hammon(Baal), i un gran conjunt de necròpolis. Aquest cementiri, malgrat que forma una gran unitat, és citat a la bibliografia amb diversos noms segons els sectors. La part més antiga, dels s. VII-VI aC, correspon a les zones dites de Dermech i Douimes; segueixen Ancona, del s. V aC, Ard el Kheraib i Dar el Morali, del s. IV aC, mentre que l’època final és representada sobretot a les zones de Santa Mònica i Odèon. Els objectes trobats a la necròpoli són la base essencial per al coneixement de la cultura material de la ciutat durant l’època púnica, conservats ara sobretot al Musée du Bardo de Tunis. A causa de les seves bones condicions naturals, els romans, després d’haver-la arrasada i quan ja no hi havia perill de rivalitat, la restabliren com a ciutat marítima. Un primer assaig de Gai Semproni Grac, l’any 126 aC, fou efímer, però Juli Cèsar la reedificà com a colònia romana l’any 46 aC amb el nom de Colonia Iulia Concordia Carthago . La nova ciutat romana cresqué ràpidament amb aportacions humanes de romans, itàlics, indígenes nord-africans i elements de diversos punts de la Mediterrània, sobretot l’oriental, i esdevingué la ciutat més important del món romà després de Roma i Alexandria, i el primer port de les províncies africanes occidentals, per on eren exportats els productes agrícoles locals, sobretot blat i oli. També fou un centre intel·lectual destacat. L’extensió de la ciutat de l’època imperial a partir d’August ha pogut ésser calculada en 262 hectàrees; en resten monuments importants: termes, el teatre, un gran aqüeducte, i cases, algunes de les quals decorades amb mosaics notables. Del s. II ençà tingué un nucli cristià nombrós i important, amb seu episcopal, i es convertí en un gran centre de difusió del cristianisme. La comunitat tingué màrtirs famosos, com Felicitat i Perpètua, i es destacà per la vitalitat intel·lectual dins el moviment patrístic. Hi visqueren Tertul·lià, que n'era fill, i Agustí d’Hipona, entre altres. Hi tingueren lloc diversos concilis i sínodes, entre els quals destacaren els presidits pel bisbe Cebrià (248-58), sobre els apòstates, i pel bisbe Aureli (393-430), sobre les heretgies donatista i pelagiana. El 439 caigué en mans dels vàndals i fou la capital de la monarquia vandàlica nord-africana, fins que els bizantins la conqueriren en temps de Justinià, el 533, en la contraofensiva dirigida per Belisari. Els invasors àrabs prengueren la ciutat el 696 i, després d’una efímera reconquesta, el 698 definitivament. Aviat se n'inicià la decadència i fou abandonada: Tunis la substituí com a nucli urbà.
Ruïnes de la ciutat de Cartago
© Fototeca.cat