i Pau Casals i Defilló | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

Pau Casals i Defilló

Pau Casals tocant el violoncel (1934)
© Fototeca.cat
música mús
Compositor, director d’orquestra i, sobretot, violoncel·lista.
el Vendrell, Baix Penedès, 29 de desembre de 1876 — San Juan, Puerto Rico, 22 d’octubre de 1973

Estudià amb el seu pare Carles, que era organista, a l’Escola Municipal de Música de Barcelona (violí i violoncel amb Josep Garcia i Robles i composició amb Josep Rodoreda), i a Madrid, Brussel·les i París, ciutats on pogué estudiar gràcies a la protecció de la reina Maria Cristina i del comte de Morphy, a qui l’havia recomanat Isaac Albéniz i Pascual després de sentir-lo tocar en un cafè de Gràcia (Barcelona).

El 1897 esdevingué professor de violoncel al Conservatori Superior de Música de Barcelona i feu els seus primers concerts, amb Enric Granados i Campiña i el quartet Matthieu Crickboom. L’èxit de la seva carrera internacional començà a París (1899) amb un concert amb l’Orquestra Lamoureux. El 1901 feu la seva primera gira pels EUA i el 1905 el seu primer viatge a Rússia.

Des de llavors el seu nom es mantingué ininterrompudament al primer pla de l’ambient musical mundial. Ultra les seves activitats com a solista (a través de les quals revolucionà el concepte tècnic i expressiu del violoncel) i de caràcter docent, cal remarcar també la seva dedicació a la música de cambra, l’exponent més alt de la qual fou el trio constituït amb Jacques Thibaut i Alfred Cortot i que perdurà durant 25 anys; amb ells creà el 1912 a París l’École Normale de Musique.

Entre altres iniciatives seves, es destaquen les fundacions, a Barcelona, de l'Orquestra Pau Casals (1920-39), finançada per ell, i de l'Associació Obrera de Concerts (1926-39); amb la primera donà un gran impuls a la vida simfònica catalana, i amb la segona dugué a terme un intent exemplar d’acostament de la música al món obrer. El 1932 fou nomenat per la Generalitat president de la Junta de Música de Catalunya.

La seva vida experimentà un canvi important arran de la Guerra Civil Espanyola i de la Segona Guerra Mundial  (1939-45): fins en aquell moment només havia actuat públicament com a músic, però des d’aleshores esdevingué un paladí infatigable de la pau, de la llibertat i de les minories oprimides. A partir del 1939, des del seu exili voluntari a Prada (Conflent), ajudà els espanyols refugiats en camps de concentració i a partir del 1945 silencià el seu violoncel públicament en protesta per la immobilitat dels països aliats al règim feixista de Francisco Franco Bahamonde.

Aquest silenci, altament significatiu i representatiu, només fou trencat (a part excepcionals actuacions individuals) amb els festivals de Prada iniciats amb motiu del segon centenari de la mort de Johann Sebastian Bach (1950-66), —en els quals col·laboraren els artistes més famosos— i, des del 1960, amb la difusió per tot el món, com a missatge de pau, de l’oratori El Pessebre, amb text de Joan Alavedra i Segurañas i orquestrat pel seu germà Enric Casals i Defilló, amb el qual col·laborà sovint.

Discurs de Pau Casals a l’ONU del dia 24 d'octubre de 1971 amb motiu de l'estrena del seu Himne a les Nacions Unides

El 1955 anà amb la seva esposa Marta Montáñez a Puerto Rico, on s’instal·là i fundà el 1957 el Festival Casals a San Juan de Puerto Rico. El 1958 feu el seu primer concert a la seu de l’Organització de les Nacions Unides. El 1961 viatjà a Israel i al Japó, i el 13 de novembre d’aquell mateix any actuà a la Casa Blanca, invitat pel president John Fitzgerald Kennedy. El 1963 dirigí El Pessebre a l’ONU en la celebració del XVè aniversari de la Declaració dels Drets de l’Home i del Ciutadà . Fou nomenat doctor honoris causa de la Universitat de Nova York.

Com a compositor, la seva producció comprèn, a més, música de cambra, lieder, polifonies, sardanes, etc. El 1955 Josep Maria Corredor i Pomés publicà Converses amb Pau Casals, autobiografia dialogada, i el 2009 es publicà la correspondència amb Josep Trueta i Raspall (Estimat doctor/admirat mestre). El 24 d’octubre de 1971 fou estrenat el seu himne a la pau de l’ONU (Himne a les Nacions Unides), amb text de Wystan Hugh Auden, i se li lliurà la Medalla de la Pau. El 1972 es constituí la Fundació Pau Casals i el 1974 s’inaugurà la Vil·la Casals-Museu Pau Casals (completada el 1976), on des del 1981 té la seu l’Auditori Pau Casals. L’any 1979 les seves despulles foren traslladades a Catalunya i enterrades al Vendrell. El 1998 fou oberta la Casa nadiua de Pau Casals. L’any 2011 foren publicades set cartes des de l’exili datades entre el 1945 i el 1948.

Al desembre del 2016 el govern de la Generalitat de Catalunya creà el Guardó Pau Casals a la projecció internacional de la cultura catalana i per a la seva representació.

Col·laboració: 
OMa
Data de revisió: 
2017-03-21
Llegir més...