Vida
Considerat el més gran intèrpret de violoncel del segle XX, i un dels millors de tots els temps, fou també l’home que escollí viure i morir a l’exili per fidelitat als seus ideals de llibertat, de pau i de catalanitat. Nasqué en el si d’una família modesta. A cinc anys començà l’estudi de la música amb el seu pare, Carles, i molt aviat li cridà l’atenció el violoncel. Conscient del talent que tenia per a la música, la seva mare decidí traslladar-se a Barcelona, on el noi estudià a l’Escola Municipal de Música amb Josep Garcia i Robles, que fou l’únic mestre de violoncel que tingué Casals. Josep Rodoreda, autor del Virolai, fou el seu professor de composició, i la seva influència fou decisiva en la producció religiosa, perfecta i sòbria, de Casals, que aquest dedicà a la capella musical de Montserrat. El violoncel·lista adolescent no volgué acceptar la rigidesa de la tècnica acadèmica, que feia mantenir el braç dret pròxim al cos durant la interpretació, la qual cosa no permetia tocar lliurement, i ideà una nova tècnica consistent en el lliure moviment del colze per tal de reforçar i facilitar el maneig de l’arc, alhora que revisà la posició i la funció dels dits de la mà esquerra, donant-los un moviment més senzill i natural. Així nasqué l’escola Casals, que revolucionà no solament la tècnica del violoncel sinó també la de tota la família de la corda. Contemporàniament el jove violoncel·lista descobrí en un magatzem de la Barcelona vella una col·lecció de música que el fascinà al llarg de tota la seva vida: les Suites de Johann Sebastian Bach per a violoncel sol, que constituïren anys més tard la gran aportació de Casals a la vida concertística, ja que ningú abans no havia gosat tocar-les senceres en públic. Per a la formació de Casals fou decisiva la recomanació d’Isaac Albéniz al comte Guillermo Morphy, musicòleg i secretari de la reina regent d’Espanya, Maria Cristina d’Habsburg. Casals rebé a Madrid una educació humana i artística d’un alt nivell, i aprofundí el coneixement de la música de cambra amb Jesús Monasterio.
El 1897 esdevingué professor de violoncel al Conservatori Superior de Música de Barcelona i feu els seus primers concerts, amb Enric Granados i Campiña i el quartet Matthieu Crickboom. L’èxit de la seva carrera internacional començà a París (1899), debutant com a solista en el Concert per a violoncel, d’Édouard Lalo, amb l’orquestra Lamoureux. A partir d’aquest moment, la fama de Casals estigué assegurada no solament a Espanya i Portugal sinó també a la resta del món. El 1901 feu la seva primera gira pels Estats Units i el 1905 el seu primer viatge a Rússia.
Des de llavors el seu nom es mantingué ininterrompudament al primer pla de l’ambient musical mundial. Ultra les seves activitats com a solista (a través de les quals revolucionà el concepte tècnic i expressiu del violoncel) i de caràcter docent, cal remarcar també la seva dedicació a la música de cambra, l’exponent més alt de la qual fou el trio constituït el 1905 amb el violinista francès Jacques Thibaut i el pianista d’origen suís Alfred Cortot. A vint-i-vuit anys, era de tots tres el qui tenia més fama com a solista, a més de ser un dels intèrprets internacionals que cobrava els honoraris més alts, una suma considerable dels quals dedicà a les activitats del trio, que cada any feia un recorregut d’un mes per diferents països. Per a Casals, aquesta modalitat de música de cambra, que considerava com tocar un instrument a tres veus, era una font de goig. El trio perdurà durant vint-i-cinc anys, i amb ells creà el 1912 a París l’École Normale de Musique.
L’any 1906 Pau Casals s’instal·là a París, on restà fins el 1910, any en què començà les seves freqüents actuacions a Anglaterra. En esclatar la Primera Guerra Mundial cercà refugi als Estats Units d’Amèrica.
Al final del 1919 decidí establir-se a Catalunya i feu de Barcelona i de la casa de la platja de Sant Salvador, al Vendrell, la doble base de la seva vida artística i personal. Casals volgué arrelar-se al seu país amb dues empreses de caràcter únic: l’Orquestra Pau Casals i l’Associació Obrera de Concerts, gràcies a les quals l’activitat musical catalana assolí un alt nivell de qualitat. Mitjançant l’orquestra simfònica que portà el seu nom i que fundà pràcticament en solitari, pogué dedicar-se també a una tasca que el seduïa, la de director d’orquestra. Prèviament havia dirigit les millors formacions del món a París, Londres, Nova York i Viena. Com a director posseïa les qualitats que li eren pròpies com a violoncel·lista, la intuïció i la intel·ligència. Des de l’any 1920 fins a la guerra del 1936, fou l’honor musical de Barcelona, i gràcies a la seva constant dedicació, l’Orquestra Pau Casals esdevingué una de les millors orquestres europees. La seva programació incloïa les obres de compositors catalans com ara I. Albéniz, J. Garreta, E. Granados, J. i R. Lamote de Grignon, E. Morera, A. Nicolau, B. Samper, E. Toldrà i R. Gerhard, i també la millor música contemporània (B. Bartók, M. de Falla, M. Ravel, G. Mahler, I. Stravinsky, A. Schönberg i A. Webern). L’any 1926 fundà l’Associació Obrera de Concerts per tal d’acostar la música a la classe obrera, tal com Anselm Clavé ho havia fet en el camp coral. El públic era modèlic i entusiasta, i foren molts els països que s’interessaren pel funcionament de l’Associació, els membres de la qual arribaren als milers.
El 1932 fou nomenat per la Generalitat president de la Junta de Música de Catalunya. Quan l’Alemanya de Hitler promulgà les lleis antijueves l’any 1933, Casals es negà a tocar més al país germànic, i dos anys més tard adoptà la mateixa actitud respecte a Itàlia, com a protesta ètica contra el feixisme. Durant la Guerra Civil Espanyola feu concerts a Barcelona i a l’estranger a benefici dels ferits i dels infants, tot fent costat a la República. Identificat amb la derrota, el 1939 s’exilià i s’establí a Prada, al Conflent, i s’ocupà dels compatriotes presoners als camps de concentració. L’exili durà fins a la seva mort. Després del triomf dels aliats arran dels bombardeigs atòmics i decebut per la manca d’intervenció per tal d’enderrocar el règim del general Franco, el 1945 decidí silenciar el seu violoncel públicament com a protesta i es negà a acceptar cap invitació mentre no s’establís a Espanya un règim que respectés les llibertats fonamentals i que tingués en compte la voluntat popular. Aquest silenci, altament significatiu i representatiu, només fou trencat amb motiu del segon centenari de la mort de Bach, quan un grup d’eminents músics liderats per A. Schneider i M. Horszowski el convenceren de celebrar un festival Bach a Prada, el qual fou l’inici d’una sèrie de festivals de gran categoria (1950-66). Anys més tard creà un festival similar a Puerto Rico.
Casals no desistí mai en la seva lluita per la pau. Inquiet pel rearmament, volgué utilitzar la seva fama personal i la seva arma, la música, per a fer arribar un missatge de pau a tot el món. Aquest fou el motiu pel qual compongué el seu oratori El Pessebre (1943-60), sobre text de Joan Alavedra i Segurañas i orquestrat pel seu germà Enric Casals i Defilló, amb el qual col·laborà sovint. L’oratori fou interpretat a les ciutats més rellevants d’Europa i d’Amèrica. A partir del 1952 feu anualment classes magistrals de violoncel i de música de cambra a l’Acadèmia de Música d’Estiu, a Zermatt (Suïssa). Amb la seva esposa Marta Montáñez, el 1956 decidí passar els hiverns a Puerto Rico, país on promogué, a més del Festival Casals a San Juan de Puerto Rico (1957), un conservatori i una orquestra simfònica. Casals havia estat proposat el 1958 per al premi Nobel de la pau, i a l’octubre d’aquest any acceptà una invitació per a tocar a l’Assemblea de l’ONU, lloc extraterritorial i políticament neutre.
Discurs de Pau Casals a l’ONU del 24 d'octubre de 1971 amb motiu de l'estrena del seu Himne a les Nacions Unides
Dos anys més tard inicià la col·laboració amb l’Escola de Música de Marlboro, a Vermont, on impartí anualment classes de direcció i violoncel durant la dècada dels seixanta. El 1961 viatjà a Israel i al Japó, i el 13 de novembre d’aquell mateix any actuà a la Casa Blanca davant del president J.F. Kennedy, concert extraordinàriament difós pels mitjans de comunicació mundials. Fou la seva primera actuació als Estats Units d’Amèrica des de l’any que manifestà la seva negativa a fer cap interpretació públicament. El 1963 dirigí El Pessebre a l’ONU en la celebració del XVè aniversari de la Declaració dels Drets de l’Home i del Ciutadà, i fou nomenat doctor honoris causa per la Universitat de Nova York. El 24 d’octubre de 1971 estrenà el seu himne a la pau de l’ONU (Himne a les Nacions Unides), amb text de Wystan Hugh Auden, i se li concedí la Medalla de la Pau de les Nacions Unides, ocasió en què també tocà El cant dels ocells, una peça folklòrica que, harmonitzada per Casals, s’havia convertit en un símbol nacional per als catalans.
Casals compongué, entre d’altres, una sèrie d’obres d’inspiració religiosa, com ara l’extraordinari motet O vos omnes (1933), i cançons molt belles, entre les quals cal esmentar Cançó de bressol i De cara al mar, ambdues escrites el 1935 amb text de Joan Llongueras, i també Balada de la nova Solveig (1936), amb lletra de Ventura Gassol. Mort el 22 d’octubre de 1973 a San Juan de Puerto Rico, les seves despulles foren traslladades a Catalunya i enterrades al cementiri del Vendrell el novembre del 1979.
El 1955 Josep Maria Corredor i Pomés publicà Converses amb Pau Casals, autobiografia dialogada arran de les converses entre el músic i el que fou el seu secretari a Prada. Aquest és un document imprescindible per a conèixer la seva vida i opinions que tingué un èxit extraordinari i fou traduït a diversos idiomes i reeditat (1967) en català en una edició actualitzada i augmentada. El 2009 es publicà la correspondència amb Josep Trueta i Raspall (Estimat doctor/admirat mestre). El 1972 es constituí la Fundació Pau Casals i el 1974 s’inaugurà la Vil·la Casals-Museu Pau Casals (completada el 1976), on des del 1981 té la seu l’Auditori Pau Casals. El 1998 fou oberta la Casa nadiua de Pau Casals, i el 2011 foren publicades set cartes des de l’exili datades entre el 1945 i el 1948.
El desembre del 2016 el govern de la Generalitat de Catalunya creà el Guardó Pau Casals a la projecció internacional de la cultura catalana i per a la seva representació.
Obra
Orquestra
Minuet per a instruments de corda (1892); La visión de Fray Martín, poema simfònic (1893); Sardana, orq. de vlcs. (1927); Sant Martí del Canigó, sardana de l’exili, orq./cobla (1943)
Música vocal religiosa
Missa de glòria, cor mixt, org. (1892); Salve Montserratina, cor masc., org. (1932); Eucarística, cor, org./pno. (1934); Rosari de la Verge de Montserrat, cor, org./pno. (1932); O vos omnes, cor mixt (1933); Recordare virgo mater, cor mixt, org./pno. (1942); Cançó a la verge, cor, org./pno. (1942); Set paraules de Jesús en Creu, A., pno. (1942); Nigra sum (decepta ex Canticis), cor, 3 v. solistes (1942); El Pessebre, v. solistes, cor mixt, orq. (1943-60; J. Alavedra); Misteri, oratori escenificat (1950)
Música vocal profana
Cançó catalana, S., pno. (1895; J. Verdaguer); Els mesos, cor masc., instr. c., 2 arpes (1897; A. Mestres); La fiancée du Nil, S., orq. (1899; M. Palmer); Cançó de bressol, S., pno. (1835; J. Llongueras); De cara al mar, S., pno. (1935; J. Llongueras); Balada de la nova Solveig, S., pno. (1936-37, versió orq. d’E. Casals; V. Gasol); Tres estrofas de amor, S., pno. (1957; T. Blanco; versió orq. d’E. Casals); Himne a les Nacions Unides, cor mixt, orq. (1968; W.H. Auden; versió orq. d’E. Casals)
Música instrumental
Quartet de corda (1893); Preludi per a piano (1893); Balada per a piano (1893); Pastoral per a violoncel i piano (1893); Quatre romances sense paraules, pno. (1894); Mazurca per a piano (1895); Andante i Rêverie, vlc., pno. (1896); Romança i Fulla d’Àlbum per a violoncel i piano (1897); La processó de Sant Fèlix a Vilafranca, orq. vlc. (1927; versió orq. d’E. Casals); Poema, vlc., pno. (1935); Rosa de Nadal, pno. (1939); Preludi per a piano (1943); Sonata per a piano i violí (1946-72); Minuetto per a piano, pno. (1955)
Bibliografia
- Alavedra, J.: Pau Casals, ed. Aedos, Barcelona 1975 (4a ed.)
- Albet, M.: Pau Casals, una vida musical, Fundació Pau Casals, Barcelona 1985
- Baldock, R.: Pau Casals, ed. Empúries, Barcelona 1992
- Barenboim, D.: A life in music, Weindenfeld and Ricolson, Londres 1991
- Casals, E.: Pau Casals, ed. Pòrtic, Barcelona 1981
- Corredor, J.M.: Conversacions amb Pau Casals, ed. Selecta, Barcelona 1967
- Vives de Fàbregas, E.: Pau Casals, Rafael Dalmau Editor, Barcelona 1966
- Inglès i Rafecas, Josep Maria: Consideració íntima d´en Pau Casals: assaig de cronologia casaliana-vendrellenca, Associació de propietaris i veïns de Sant Salvador; l’autor, El Vendrell 1979
- Albet i Vila, Montserrat; Roca i Junyent, R.: Pau Casals i el seu museu: Sant Salvador del Vendrell, Fundació Pau Casals, Sant Salvador-El Vendrell 1985
- Alavedra i Segurañas, Joan: L’extraordinària vida de Pau Casals, Edicions Proa, Barcelona 1969
- Alavedra i Segurañas, Joan: La extraordinaria vida de Pablo Casals, Aymá, Barcelona 1969
- Alavedra i Segurañas, Joan: La extraordinaria vida de Pau Casals, Caixa Tarragona, Barcelona 1989
- Alavedra i Segurañas, Joan: Pau Casals, Editorial Aedos, Barcelona 1962, ...1975
- Alavedra i Segurañas, Joan: Qui era Pau Casals?, Ajuntament de Barcelona, Delegació de Serveis de Cultura, Barcelona 1977
- Blum, David: Casals and the art of the interpretation, University of California, Berkeley 1980
- Casals i Defilló, Enric: Pau Casals: dades biogràfiques inèdites, cartes íntimes i records viscuts, Editorial Pòrtic, Barcelona 1979, 1981
- Conte, Arthur; Mili, Gjon: La légende de Pablo Casals, Éditions Proa, Perpignan 1950, 1955
- Corredor i Pomés, Josep Maria: Casals: biografía ilustrada, Destino, Barcelona 1967
- Corredor i Pomés, Josep Maria: Conversations avec Pablo Casals: souvenirs et opinions d’un musicien, Albin Michel, Paris 1954
- Corredor i Pomés, Josep Maria: Converses amb Pau Casals: records i opinions d’un músic, Editorial Selecta, Barcelona 1967, 1974
- Dalmau, Josefina: Pau Casals, l’home del violoncel, Editorial Blume, Barcelona 1981
- El nostre homenatge a Pau Casals en el seu noranta-cinquè aniversari, Lluís Carulla i Casals, Barcelona 1971
- Casals i Defilló, Pau: Joys and sorrows: reflections by Pablo Casals as told to Albert E.Kahn, Simon and Schuster, London 1970
- Casals i Defilló, Pau: Joia i tristor: reflexions de Pau Casals tal com les va relatar a Albert E.Kahn, Bosch Casa Editorial, Barcelona 1977
- Kirk, H.L.: Pablo Casals: a biography, Hutchinson, London 1974
- Puig, René: Pablo Casals, ou, le rendez-vous de Prades, Imp. J.Roca, Prades 1965
- Tobel, Rudolf von: Pablo Casals. Mit 41 Abbildungen nach Aufnahmen von Paul Senn, Rotapfel-Verlag, Erlenbach-Zürich 1945
- Vives de Fàbregas, Elisa: Pau Casals, Rafael Dalmau, Barcelona 1966
- Henle, Fritz; Gil, Lluís: Casals, Edicions Nauta, Barcelona 1975
- Llongueras i Badia, Joan; Ramon, Joan; Carratalà i Van den Wouver, Maria: Pau Casals, Edicions La Nova Revista; Llibreria Verdaguer, Barcelona 1927
- Alavedra i Segurañas, Joan: Poema del pessebre seguit del seu anecdotari, Editorial Selecta, Barcelona 1948, ...1966
- Alavedra i Segurañas, Joan: Aspectes de la vida i de l’obra de Pau Casals, Lluís Carulla i Casals, Barcelona 1971
- Blum, David: Casals and the art of the interpretation, Heinemann, London 1977
- Casals i Defilló, Pau: Pablo Casals erzählt aus seinem Leben, Alfred Scherz Verlag, Bern 1952
- Casals i Defilló, Pau: Ma vie racontée à Albert E.Kahn, Editions Stock, Paris 1970
- Casals i Defilló, Pau: Vivir con alegría: sus memorias relatadas a Albert E.Kahn, Grupo Editor de Buenos Aires, Buenos Aires 1975
- Christen, Ernest: Pablo Casals: l’homme-l’artiste, Labor et Fides, Genève 1956
- Catàleg il.lustrat de les sales i dependències de la Casa-Museu Pau Casals, Fundació Pau Casals, Sant Salvador-El Vendrell 1976
- Littlehales, Lillian: Pablo Casals, W.W.Norton & Company, New York 1948
- Sopeña Ibáñez, Federico: Pablo Casals, homenaje en el centenario de su nacimiento, Ministerio de Educación y Ciencia, Madrid 1977
- García Pérez, Jesús: Casals, Edicions de Nou Art Thor, Barcelona 1983, ...1988
- Corredor i Pomés, Josep Maria: Pau Casals, Edicions 62, Barcelona 1991
- Baldock, Robert: Pau Casals, Editorial Empúries, Barcelona 1994
- Corredor i Pomés, Josep Maria: Pablo Casals cuenta su vida: conversaciones con el maestro, Editorial Juventud, Barcelona 1975
- Tharrats, Josep: Pau Casals: el català del segle, Parsifal, Barcelona 1994
- Navarro i Costabella, Josep: Pau Casals, Edicions Gost, Barcelona 193-?
- Casals i Defilló, Pau: Memòries de Pau Casals, Perpinyà 1977
- Alavedra i Segurañas, Joan: Pablo Casals, Plaza & Janés Editores, Barcelona 1963
- Corredor i Pomés, Josep Maria: Conversaciones con Pablo Casals, Editorial Sudamericana, Buenos Aires 1955
- Tharrats, Josep: Pau Casals, Barcelona 1951
- Hauert, Roger; Gavoty, Bernard: Pablo Casals, Éditions René Kister, Genève 1955
- Mateu, Jordi; Vivas, Pere; Puig, Jordi: Pau Casals: la música per viure, Fundació Pau Casals, El Vendrell 1998
- Hauert, Roger; Gavoty, Bernard: Pablo Casals, Éditions René Kister, Ginebra 1956
- Hauert, Roger; Gavoty, Bernard: Pablo Casals, Verlag R.Kister, Genf 1955
- García Borrás, José: Pablo Casals peregrino en América. Tres semanas con el maestro, Tall. de Imp. Modernas, México 1957, 1967
- Tobel, Rudolf von: Pablo Casals, Tip. Ramos, Lisboa 1945
- Baldock, Robert: Pau Casals, Ediciones Paidós Ibérica, Barcelona 1994
- Baldock, Robert: Pablo Casals, Victor Gollancz, London 1992
- Littlehales, Lillian: Pablo Casals: una vida, Publicaciones Mexicanas, México, D.F. 1951
- Blum, David: Casals y el arte de la interpretación, Idea Books, Barcelona 2000
- Carrau i Isern, Francesc; Plana i Sau, Lluís G.: L’Associació Obrera de Concerts, fundador Pau Casals, Barcelona, Associació Obrera de Concerts; Jaimes, Barcelona 1977
- Casals i Defilló, Pau; Hambleton, Ronal: L’artista en la societat, Interviu radiada el divendres dia 25 de maig de 1952 i repetida el dia següent en el Tercer Programa de la B.B.C. de Londres, impressionada a Perpinyà