i Salvador Casañas i Pagès | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

Salvador Casañas i Pagès

Salvador Casañas i Pagès
© Fototeca.cat
història eclesiàstica hist ecl
Bisbe de la Seu d’Urgell (1879-1901) i de Barcelona (1901-08).
Barcelona, 1834 — Barcelona, 1908

Estudià al seminari de Barcelona i es llicencià en teologia a la Universitat de València (1857). A Barcelona, fou professor del seminari, rector de la parròquia del Pi i canonge. Mantingué una polèmica politicoreligiosa amb Joan Mañé i Flaquer i publicà Una constitución pontificia y el “Diario de Barcelona” (1875), contra el reconeixement del regne d’Itàlia per part del govern espanyol. Fou preconitzat bisbe de Céramo i administrador apostòlic de la Seu d’Urgell (1879) per suplir el bisbe Josep Caixal, exiliat a Roma, on morí el mateix any. A part les pastorals, es destacaren els sermons, amb projecció patriòtica, del mil·lenari de Montserrat (1880) i de la restauració del monestir de Ripoll (1893). Fou senador per la província eclesiàstica Tarraconense. Defensà la catalanitat d’Andorra durant les crisis provocades per les pretensions franceses (1882, 1884, 1895). Dues pastorals (1890 i 1891) sobre les crisis religioses de l’època li valgueren cartes públiques de Lleó XIII. Fou atacat pels integristes, especialment per l’exsacerdot Pey i Ordeix. Nomenat cardenal el 1895, en morir el bisbe de Barcelona, Josep Morgades (1901), havia estat demanat per la ciutat el seu nomenament com a bisbe. Instituí l’apostolat social popular i protegí l’Acció Social Popular de Gabriel Palau. El Nadal del 1905 l’anarquista Sala atemptà contra la seva vida als claustres de la catedral. Ajudà de fet Solidaritat Catalana (1906).

Col·laboració: 
JBoB
Llegir més...