Inicià els seus estudis amb el mestre de capella Manuel Blanch, i de molt jove tocava l’orgue barroc de l’església de Santa Maria de Mataró, ensenyat pel músic Jaume Isern. El 1881 obtingué el lloc d’organista de l’església de Sant Josep, a Barcelona. Estudià, segurament, amb Frigola a la capella de música de la Mercè de Barcelona, on exercí de segon mestre, i acabà succeint Frigola el 1895.
Dirigí diferents grups corals, entre els quals la Capella Catalana, fundada l’any 1900 amb uns 110 cantants, amb la qual interpretà ambiciosos programes amb obres de C. Franck, J. Haydn o H. Berlioz fins que el 1903 en deixà la direcció. Dirigí també el cor Pau i Esperança de Sant Andreu.
Del 1907 al 1915 visqué a París, on feu un trio amb els seus fills, Agustí al violí, i Gaspar al violoncel, el qual realitzà una important carrera com a solista. A la capital francesa compongué diverses obres. En acabar la guerra europea el 1914, retornà a Barcelona, on s’establí com a professor.
Com a compositor, li fou estrenada al Liceu l’òpera Lo monjo negre (1920), basada en una obra de Frederic Soler, Pitarra. Compongué també algunes sarsueles, entre les quals La real mentira, El cortijo i La noche del Pilar. Antoni Ribera li estrenà a Alemanya una Sinfonía dramática (1903), i a París la Societé Nationale Indépendente de Musique premià, l’any 1911, una obra seva per a piano i orquestra. Entre el seu repertori simfònic destaca el poema La mort de Sant Josep. Compongué obres per a violí i violoncel solistes, el Cuarteto Español, la Fantasía Española per a piano, obra premiada a París, i diverses obres de tipus religiós. És autor de la sardana Pàtria enyorada. Entre els seus alumnes hi hagué Antoni Pérez i Moya.