Correspon a un sector dels corredors del Sistema Subbètic valencià i té com a eix fisiogràfic el riu Verd (dit també de Castalla o de Montnegre). La foia és tancada, al nord, per les serres del Reconco (1.206 m), de Biscoi (1.164 m) i del Carrascar d’Alcoi (1.352 m); per llevant, la Carrasqueta, el cabeç del Corbó, les serres de Vivenç i de la Gralla i la penya Roja (1.266 m) fan partió amb la canal o foia de Xixona. Al sud-oest s’alcen el cònic Maigmó (1.296 m) amb el Montcatí (1.098 m) i la serra de l’Arguenya (1.228 m), amb la penya de l’Àguila (1.050 m) a l’oest. La majoria de les crestes són nummulítiques, mentre que el fons de la irregular depressió oscil·la entre 500 i 700 m d’alt i correspon al Burdigalià transgressiu en un plegament longitudinal amb diversos afloraments diapírics del Keuper i argiles continentals del Pontià-Pliocè i Quaternari.
Les precipitacions (de 400 a 500 mm anuals al fons de la foia) esdevenen més favorables als cims; l’evapotranspiració és menys acusada que a la veïna vall del Vinalopó a causa de les temperatures, més baixes: de 21° a 23°C de mitjana a l’agost, i de 4° a 6° al gener. L’altitud i la continentalitat n’augmenten les glaçades, que sovintegen fins al maig. Els sòls, exceptuats els litosols muntanyencs, es distribueixen entre xerorendzina i terra fusca àrida, terrosa i calcària, a ponent, i sòls bruts calcaris i xerorendzina, a llevant, amb algun clap de solontxac. La coberta vegetal espontània és del domini de l’alzinar de carrasca en transició a la màquia continental de garric i arçot. El bosc, tanmateix, és constituït més aviat per pinedes que cobreixen, amb la garriga i els erms, del 50% (Ibi) al 75% (Tibi) dels termes.
La població tenia, a la fi del segle XVI, uns 1.100 focs, i passà a 11.200 h el 1794. El municipi menys poblat és Tibi, seguit de Castalla, Onil i Ibi. El conreu fonamental és la vinya, seguit de l’olivera; Tibi (amb alçades inferiors a 500 m) assenyala la transició vers els conreus litorals (d’ametllers). Entre Castalla i Onil hi hagué una ampla marjal que —drenada amb assarbs al segle XVIII— esdevingué horta fèrtil; actualment el regadiu és insignificant (hortes i pomeres), reduït a fonts. El pantà de Tibi (1594), el més antic d’Europa, no beneficia la foia.
La indústria antiga (guix, aiguardent i espardenyes) ha cedit el lloc a la de joguines, la més important de la península Ibèrica (el plàstic i la llauna han desplaçat el cartó i la fusta com a matèria primera). El centre industrial més important és Ibi, que ha desplaçat Castalla com a capital, seguit d’Onil. Les comunicacions són dolentes: descartat el ferrocarril d’Alcoi, resten la carretera que baixa a Alacant, la transversal d’Alcoi a Villena, la de Banyeres i la de Xixona, totes amb colls difícils. Ibi és un nucli comercial de segona categoria (fira i mercat); Alcoi i Alacant absorbeixen el comerç extraordinari.
Les primeres dades històriques són del segle XI, que formava part de la taifa de Dénia. Fou conquerida per Jaume I de Catalunya-Aragó el 1244 i esdevingué, amb el tractat d’Almirra, límit meridional del Regne de València. Els musulmans de la foia s’havien lliurat a Abū Sa’īd, antic governador almohade de València, el qual reconegué la senyoria de Jaume I amb certes reserves. Des de l’any 1364 la baronia de Castalla aglutinà jurídicament la foia.