Duc de Bailèn i marquès de Portugalete. Fill de José Felipe Castaños, fou educat a Barcelona i a Madrid. Lluità a les ordres del duc de Crillon contra Anglaterra, principalment en la reconquesta de Menorca (1782) i en el setge de Gibraltar. El 1793 lluità, com a coronel i a les ordres del general Pere Caro i Sureda, contra la República Francesa als Pirineus occidentals fins a la pau de Basilea el 1795, any que fou destinat a Madrid. Assidu de la tertúlia de la comtessa de Benavente, Godoy l’exilià a Badajoz. El 1802, ascendit a tinent coronel, fou nomenat governador del Camp de Gibraltar. En esclatar la guerra contra Napoleó, formà un exèrcit improvisat i derrotà el general Dupont a batalla de Bailèn (1808). La victòria li valgué el títol de duc de Bailèn (1808). El 1810 fou president de la Regència i es mostrà contrari a la convocatòria i més tard a l’obra de les Corts de Cadis. El restabliment absolutista de Ferran VII li valgué el nomenament de capità general de Catalunya (1815). Al moment del Congrés de Viena, a l’agost del 1815, ocupà el Vallespir amb la intenció de forçar la reincorporació del Rosselló a la corona d’Espanya. Fomentà a Barcelona les representacions d’òpera (1815) i fou un dels principals propugnadors de la restauració universitària; procurà de sufocar el ferment liberal i el no-conformisme d’amplis sectors de la població: establí una forta censura prèvia al Diario de Barcelona i reprimí l’aixecament del general Luis Lacy (1817), l’afusellament del qual el féu molt impopular. El 1820 fou obligat a dimitir després d’aclamar la constitució. A la mort de Ferran VII (1833), el pretendent Carles de Borbó intentà d’atreure'l, però es mantingué fidel a Isabel II i ocupà càrrecs polítics importants: membre del Consell de Regència, president del Consell d’Estat, president del Congrés i tutor d’Isabel II.
Francisco Javier Castaños y Aragorri en un gravat de l’època
© Fototeca.cat
Militar i polític.