i Emilio Castelar y Ripoll | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

Emilio Castelar y Ripoll

Emilio Castelar y Ripoll
© Fototeca.cat
història hist, retòrica ret i literatura lit
Polític, orador i escriptor.
Cadis, 7 de setembre de 1832 — San Pedro del Pinatar, Múrcia, 25 de maig de 1899

Estudià dret, filosofia i història. Ocupà la càtedra d’història d’Espanya de la Universidad Central (1858). Militant del partit demòcrata, des del 1863 dirigí “La Democracia”, on defensà les posicions econòmiques liberals d’un sector del republicanisme espanyol, enfront de les tendències socialitzants i federalistes, patrocinades per Pi i Margall, director de “La Discusión”. Separat de la càtedra (1865) a causa d’un article de caire antimonàrquic, el conflicte universitari i polític que suscità la seva depuració s’inserí en els moviments que portaren a la Revolució del Setembre de 1868. A les corts constituents del 1869, Castelar, amb Pi i Margall i Figueras, dirigí la campanya per a la implantació de la República. Tanmateix, es mostrà partidari de l’oposició legal a la monarquia democràtica d’Amadeu I. Proclamada la República (1873), Castelar ocupà la cartera d’estat. Les crisis del règim republicà (insurrecció carlina, revolució cantonalista) el portaren a la presidència del poder executiu (1873), des del qual intentà una república unitària i conservadora. Clausurà les corts, interrompé la discussió del projecte de constitució federal, suspengué les garanties constitucionals i exercí poders absoluts amb la col·laboració dels monàrquics democràtics. Reorganitzà l’exèrcit i en reforçà la disciplina, amb l’ajuda dels caps militars conservadors. La seva gestió governamental fou censurada pels parlamentaris republicans (1874), cosa que facilità el cop de força del general Pavía. Amb la Restauració borbònica (1874), fou, per concessió de Cánovas, l’únic diputat republicà de les corts del 1876, primeres de la monarquia restaurada. Tingué, des d’aquell any fins al 1883, l’acta de diputat per Barcelona. El 1880 fundà el partit “possibilista”, que preparà l’acceptació de la monarquia per part d’un grup d’antics republicans. Des del 1888, es retirà progressivament de la política i es dedicà als estudis literaris i històrics, que el portaren a les acadèmies de la Lengua, de la Historia i de Bellas Artes. Ha estat considerat l’orador per excel·lència del parlamentarisme espanyol del s XIX. Imaginatiu i brillant, creà un model retòric de gran efecte. En són notables els discursos en pro de la llibertat de consciència i de l’abolició de l’esclavitud (corts del 1869). Té una àmplia producció històrica i literària d’inspiració romàntica. En matèria filosòfica, sintetitza sense originalitat aportacions de l’idealisme alemany i d’espiritualisme cristià.

Col·laboració: 
JMVa
Llegir més...