i corona de Castella | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

corona de Castella

Evolució de la corona de Castella
© fototeca.cat
Estat format originàriament amb la unió definitiva (1230), sota Ferran III, dels regnes de Lleó (amb l’antic regne de Galícia) i de Castella (amb la terra de Guipúscoa i la ciutat de Vitòria) i el conjunt de territoris conquerits als musulmans per ambdós regnes: el regne de Toledo (1085) i Extremadura (1229-30).

La corona amplià aviat els seus territoris amb la conquesta dels anomenats regnes de Còrdova (1236), de Múrcia (1243), de Jaén (1246), de Sevilla (1248) i de Niebla (1262), i posteriorment, dels de Tarifa (1292), de Gibraltar (1309), d’Algesires (1344) i de Granada (1492). Incorporà també el comtat d’Àlaba (1200, 1332), la senyoria de Biscaia (1379) i el regne de Navarra (1515), així com les places africanes de Melilla (1497) i el Peñón de los Vélez de La Gomera (1508), les illes Canàries (1500) i els territoris de les Índies Occidentals (1492). Jurídicament, la corona de Castella desaparegué amb les primeres temptatives constitucionals (Baiona, 1808, i Cadis, 1812) i, definitivament, després del 1834 i amb la Constitució del 1837.

Col·laboració: 
ESe
Llegir més...