Situació i presentació
Limita al S amb Pinell de Solsonès; a llevant, la serra de Torregassa el separa d’Olius; al NE, pel collet de l’Hostal de les Forques, entre la carretera de Solsona a Bassella, que ressegueix la Ribera Salada, llinda amb Lladurs. Pel sector septentrional continua limitant amb Lladurs i també amb un petit sector d’Odèn (serra d’Oliana). A ponent entronca amb el terme de Bassella, pertanyent a l’Alt Urgell.
La població és totalment disseminada en masies. Hi ha només alguns xalets al fons de la Ribera Salada, sota el poble i cap de municipi de Castellar de la Ribera, que constitueix l’únic nucli de població agrupada. Les altres antigues parròquies del terme són les de Clarà, Ceuró (popularment anomenat Cigró) i Pampe. Passa pel terme la carretera C-26, d’Olot a Alfarràs.
La població i l’economia
El terme, de població tradicionalment escassa, registrà, en els fogatjaments de 1380 i 1553, 20 i 44 focs respectivament. Al llarg del segle XVIII el nombre d’habitants augmentà, passant de 279 h (1719) a 348 h (1787). El 1830 la població es reduí a 138 h. El 1857 hom censà el màxim de població amb 695 h. A partir de la segona meitat del segle XX, quan el municipi registrava xifres pròximes als 400 h, s’inicià una lenta però gradual davallada (191 h el 1981, 160 h el 1991 i 152 h el 2001). L’any 2005 hi havia 158 h.
Els boscos cobreixen gran part del territori i les terres dedicades al conreu es concentren en les clarianes de les masies. Seguint la tendència d’aquest sector del Solsonès, els principals conreus són els cereals (ordi i blat) i el farratge. També destaquen els conreus industrials. A més, hom dedica terres de conreu al guaret. Quan a ramaderia, hi ha cria d’aviram (pollastres i galls), bestiar porcí, boví i conilles mares.
El poble de Castellar de la Ribera
Al N del terme, a l’esquerra de la Ribera Salada, hi ha el poble de Castellar de la Ribera (657 m i 60 h el 2006). Aquest és format per l’església parroquial de Sant Pere (d’origen romànic), la rectoria, la casa del comú i un parell de cases de pagès, prop de les restes de l’antic castell de Castellar. Aquesta torre de guàrdia o fortificació es trobava en un lloc estratègic i els seus castlans esdevingueren la família senyorial predominant d’aquesta contrada, primer sota els comtes d’Urgell i després sota els Cardona. Des del segle IX els comtes d’Urgell anaren repartint aquestes terres i la canònica de Solsona hi obtingué algun mas, però la jurisdicció civil fou dels castlans: a la fi del segle XII i al segle XIII n’eren senyors els Galceran de Santa Fe, però la nissaga que perdurà més aquí i a Ceuró fou la dels Josa, i vers el segle XVI la dels Josa i Peguera. El 1828 hi continuaven els descendents d’aquesta família i hi tenia també certs drets l’ajuntament de Solsona; els béns que cor responien a l’Església de Solsona foren cedits pel bisbe Mezquia (1746-72) a les religioses de l’Ensenyança de Barcelona, que s’establiren a la ciutat el 1758.
La festa Major és per la Mare de Déu d’Agost. Se celebra la festa de Sant Joan (24 de juny).
Altres indrets del terme
Clarà
A llevant del terme, hi ha l’antiga parròquia de Clarà, dedicada a sant Andreu, que conserva un notable retaule fet el 1162 per l’escultor Feliu Vidal i decorat pel pintor solsoní Josep Bordons. Alguns homes de Clarà (60 h el 2005) degueren intervenir en la conquesta de les terres de la Baixa Segarra i l’Urgell, per tal com el rector d’aquesta parròquia tenia el dret de presentació d’alguns llocs d’aquestes terres i en rebia les rendes. Galceran de Santa Fe, en un document del 1200, ratifica al rector de Clarà tot el que els seus avantpassats havien donat a la parròquia i reconeix el patronatge del rector sobre les esglésies de Sant Julià de Canalda i sufragànies, Castellar de la Ribera, Santa Fe, Vergós Guerrejat i Sant Jaume d’Arbeca. Més tard, el rector de Clarà tenia el títol de plebà com a senyor eclesiàstic que era de les cases i els termes de Plans de Sarri, Casgualda i el mas de Vilanova Jussà. La castlania del castell de Clarà, esmentat des del segle XIII, era dels mateixos feudataris de Pinós (el 1400 Blanca, vídua d’Albert de Pinós i filla de Pere Prestador, i la seva hereva Blanca, senyora de Clarà, fan un establiment en emfiteusi del mas de Pinyana). Posteriorment, les rendes de Clarà passaren a la Confraria de la Mare de Déu dels Colls. En depèn eclesiàsticament la capella de Sant Sebastià, situada a l’extrem meridional del terme, prop ja del de Pinell, de caràcter votiu, que centra també un grup d’antics masos. Se celebra la festa major el diumenge següent al 15 d’agost i el Dilluns de Pasqua es fa un aplec a l’ermita de Sant Sebastià amb missa i repartiment de pa beneït.
A Clarà, dins la finca de Viladrich, es pot admirar un pi monumental; el tronc té 4 m de perímetre i la seva capçada, molt gran, és arrodonida i aplanada. Es conserva en perfectes condicions.
Ceuró
A ponent del terme, a l’esquerra de la Ribera Salada, hi ha l’antiga parròquia de Ceuró, dedicada a sant Julià, i les restes de l’antic castell de Ceuró, que es troben enlairades damunt la riba esquerra de la Ribera Salada, a l’extrem de ponent del terme. L’església de Sant Julià de Ceuró conserva molts elements de la primitiva construcció romànica del segle XI, especialment l’absis, decorat amb arcuacions llombardes repartides per lesenes. La façana fou refeta després dels desperfectes que li causà un llamp el 1905. A la fi del segle XVI i al principi del XVII hi pintà dos retaules el pintor local Josep Fretó, que es feu popular a la contrada. Un es conserva al Museu Diocesà de Solsona i el major fou traslladat el 1880 al santuari de Savila. La festa major se celebra per Sant Julià, patró de la parròquia, el 7 de gener, i es fa una festa a l’ermita de la Mare de Déu de Savila el cinquè diumenge després de Pasqua.
El lloc és esmentat ja el 1094 (en documents primitius llegim també les formes Ozoró i Zouró, i també ha estat conegut per Odró i popularment per Cigró). En tenia la senyoria la noble família Miró (com a Navès), que la cedí el 1100 a l’església de Santa Maria de Solsona. En foren feudataris per l’església de Solsona Guillem i Bernat de la Vansa. Formà municipi al segle XIX amb Pampe. Dins el terme de Ceuró hi ha l’església de Santa Maria de Vilaprinyó, d’una sola nau, amb coberta de volta apuntada, i també diversos dòlmens.
Davant de Ceuró (28 h el 2005), a l’altra banda de la Ribera Salada, hi ha el santuari de Savila, dedicat a Santa Maria, prop de la masia de Perdiguers, els propietaris de la qual conserven la bella imatge de la Mare de Déu, de vori, d’estil gòtic (molt probablement del segle XV). El primitiu santuari s’alçava uns 800 m més enllà i és esmentat ja el 1250; el propietari del mas de Perdiguers (la Vila de Perdiguers) feu bastir un nou edifici a l’indret actual, prop del camí, que fou inaugurat l’any 1781 (conserva un retaule procedent de Sant Julià de Ceuró).
Pampe
A l’extrem NW del terme, als vessants de la serra d’Oliana, hi ha l’antiga parròquia de Pampe, sufragània de la de Ceuró, esmentada ja el 839 en l’acta de consagració de la catedral d’Urgell. L’actual edifici fou construït de nou el 1806 a la dreta del barranc de Coscollola i a llevant del turonet on s’aixecava l’antiga. Prop de les seves restes hi ha les de l’antic castell de Pampe i entre ambdós s’aixeca una casa senyorial. El lloc és habitat de molt antic, i el comte Borrell el vengué el 959 a Sentelles, Manlla, Berà i Roter, amb vista a la seva repoblació i conreu. Sota l’autoritat del bisbe i del comte d’Urgell l’església de Santa Maria de Solsona hi posseí des de mitjan segle XI la capella de Santes Creus i alguns masos, malgrat les diferències amb la gent del veí castell de Solanes (de Lladurs). El 1097 el comte Ermengol donà al monestir de Santa Maria de Solsona els drets i els masos que posseïa al lloc de Pampano, juntament amb l’església de Santa Margarida, aleshores ja destruïda, i els canonges de Solsona reconstruïren l’església. Era senyor del castell el comte d’Urgell, i el 1227 el comte Ponç de Cabrera cedí a Bernat de Peramola el castell de Pampanell amb una sèrie de masos (Vilaginés, Llor, el Soler, Corts, Sasserra) i altres cases, amb llurs habitants, i drets senyorials. Formà part del terme d’Oliana, passà després al bisbat de Solsona i, modernament, al municipi de Castellar de la Ribera (al segle XIX formà municipi amb Ceuró).
Altres masies i esglésies
Al N del terme, a la dreta de la Ribera Salada, passat el pont de Querol, a l’antiga quadra de Querol, hi ha l’església de Sant Joan de Ginestar, sufragània de la de Castellar. Més al N hi ha el mas de les Tàpies (centre d’una antiga quadra) i la masia de Comardons, amb una petita església. També depèn de la mateixa parròquia l’ermita dels Apòstols, al sector meridional del terme, on se celebra una tradicional festa el primer diumenge de maig, en la qual es reparteix pa i es beneeix el terme.