i Castellar de n’Hug | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

Castellar de n’Hug

Castellar de n'Hug
© Fototeca.cat
Municipi del Berguedà, al límit amb el Ripollès.
Població: 
198 h
[2009]
Extensió: 
47 km2

Situació i presentació

Al N, limita amb la línia de crestes que separa la capçalera del Llobregat de la conca del Rigard, terme municipal de Toses, i l’Arija el separa del terme de Gombrèn a l’E. També limita per l’extrem nord-occidental amb la Baixa Cerdanya (municipi d’Alp). Per la banda de la comarca del Berguedà, limita amb Bagà i Guardiola de Berguedà a l’W i, amb la Pobla de Lillet, pel S.

A més del poble de Castellar de n'Hug, el terme comprèn l’antic veïnat de Sant Vicenç de Rus, a la confluència de la riera de Rus amb el Llobregat. També hi ha, a tocar de Castellar, els bar ris de l’Erola i la Ribera, el nucli de la Soleia, a l’E de Castellar, i, més al S, el de Can Ros, format per mitja dotzena de cases encarades a migjorn. Un altre nucli és el Clot del Moro, on hi ha les instal·lacions d’una antiga fàbrica de ciment, ara Museu del Ciment, i alguna de les seves dependències.

El nom de Castellar de n'Hug ha estat objecte de discussions pel que es refereix a la segona part del topònim. La grafia actual fou adoptada en una època relativament recent, admetent com a certa la suposició que es referia a un personatge històric de nom Hug (Hug de Mataplana, per exemple). Però hi ha proves documentals que semblen indicar que, en realitat, aquest nom prové de nuce (nuc, en català), mot que indica corrent o origen d’un corrent d’aigua, i que es podria referir molt probablement a les fonts del Llobregat, que originen aquest riu dintre el terme municipal.

El terme municipal és atravessat per una carretera local que comunica la Pobla de Lillet amb la Baixa Cerdanya.

El territori d’aquest municipi és molt accidentat i té elevacions considerables al N, com el tossal de Rus (2 113 m), al NW, i el tossal de la Pleta Roja (2 031 m). De N a S el territori perd altitud; el poble és situat a 1 395 m i una mica més al S l’altitud oscil·la entorn dels 1 200 m. La serra de Moreu, al SE del terme, arriba, però, als 1 559 m i, al SW, el Montderm ateny també una altitud semblant (1 530 m).

 

Les fonts del Llobregat, al terme de Castellar de N'Hug
© Lluís Prats
Dins el terme hi ha les fonts del Llobregat , situades a mig quilòmetre, aproximadament, del poble, per la banda de ponent. És un indret molt visitat per turistes i grups d’excursionistes. La resta de la xarxa fluvial és formada per torrents i bar rancs de poca importància i de curs irregular i per l’Arija, que neix al terme municipal de Gombrèn, a tocar del límit oriental del terme de Castellar, el qual segueix després durant un llarg trajecte.

La població i l'economia

Al final del segle XIV el poble tenia, segons el fogatjament de l’any 1370, només 18 focs. Hom comptava aleshores, a banda el veïnat de Sant Vicenç de Rus, amb 7 focs. El fogatjament del 1553 dóna per a Castellar la xifra de 13 focs (no consten els de Sant Vicenç de Rus).

Al segle XVIII, com a gairebé tot el Principat, hi hagué un augment de població (castellanesos): el poble de Castellar passà de 1 129 h que tenia el 1718 a 584 h l’any 1787 i el veïnat de Sant Vicenç de Rus passà de 47 h a 54 h. D’ençà del segle XIX els censos ja no distingeixen la població de Sant Vicenç de la de Castellar, que continuà augmentant (1 013 h el 1857). D’ençà del darrer quart del segle XIX la tendència canvià de signe i s’inicià una davallada demogràfica (883 h el 1877 i 573 h el 1900). Durant el segle XX hi ha una fluctuació, tot i que la població tendeix a disminuir: 698 h el 1920, 616 h el 1930, 415 h el 1950 i 422 h el 1960. A partir dels anys setanta les xifres de població se situen per sota dels 200 h (197 h el 1970, 157 h el 1981, 162 h el 1991 i 170 h el 2001). L’any 2005 hi havia 184 h.

Més de les tres terceres parts del municipi són ocupades per boscos de pins i de faigs, i també per roures, freixes i pollancres, i a les zones més altes per prats naturals i importants extensions d’arbustos, principalment boixos i ginebres. Els conreus són gairebé inexistents. Al S del terme hi havia hagut una setantena d’explotacions agràries, principalment de patates, farratge i cereals, però actualment estan abandonades. Havia tingut una certa importància, també, el bestiar de llana i el boví, però en l’actualitat només queden uns quants ramats d’ovelles. Així, doncs, l’agricultura ha tingut sempre una importància secundària, mentre que la ramaderia havia estat una activitat notable, especialment al segle XIX, per bé que avui ha quedat reduïda a l’explotació ovina.

Hom hi féu prospeccions per trobar carbó, però no tingueren èxit. En canvi, l’explotació del ciment tingué importància, tot i que beneficià el poble d’una manera molt relativa. La fàbrica de ciment pòrtland, pertanyent a la companyia Asland, s’establí a l’indret del Clot del Moro l’any 1903 i va donar feina a uns 200 treballadors, molts dels quals provenien de la Pobla de Lillet. La producció de ciment era d’unes 80 000 t anuals i era transportada per mitjà d’un ferrocarril de via estreta (amb vies de 60 cm d’amplada) fins a Guardiola, on enllaçava amb els Ferrocarrils Catalans. Aquesta fàbrica va tancar el 1975. Després del seu tancament s’instal·là en l’antiga fàbrica una empresa de filatures de cotó i, posteriorment, equipaments culturals.

Castellar de n'Hug s’ha convertit en la primera població turística del Berguedà. El turisme és la principal font de riquesa del municipi. El 2005 entrà en funcionament un carrilet turístic entre la Pobla de Lillet i el Clot del Moro, on s’inaugurà el Museu del Ciment Asland .

El poble de Castellar de n'Hug

El poble de Castellar de n'Hug (1 395 m d’altitud i 221 h el 2007) té una situació excel·lent, ja que és a recer d’uns espadats rocosos, els Balços, que el protegeixen dels vents del N. Del replà on es troba el poble el terreny davalla esglaonadament cap a la vall de l’incipient Llobregat. Al segle XIX, el poble havia esdevingut famós com a centre de contrabandistes.

El nucli antic del poble s’aplega a l’entorn de l’església parroquial de Santa Maria, al peu de l’antic castell. El castell era situat on avui hi ha Cal Tòfol, dalt d’un espadat encinglerat als Balços; és documentat des del segle X i al llarg de tota l’època medieval. El nucli urbà està molt ben conservat.

L’edifici més destacat del poble és l’església parroquial de Santa Maria. Malauradament, de l’església romànica bastida al segle XI resta només la nau fins al creuer, amb la volta, i el campanar, una torre sòlida, quadrada, amb finestres cobertes per uns arcs adovellats de mig punt. També ho és la porta d’entrada, austera, amb doble arc adovellat de mig punt degradat. La porta, de fusta, molt deteriorada, conserva una elegant ferramenta. S'integra molt bé a l’entorn urbanístic del poble l’edifici de l’ajuntament, construït el 1920 i que reprodueix l’esquema d’un castell amb torre i merlets, de clara influència neoromànica. El 1985 s’inaugurà al peu de la carretera que va de Castellar de n'Hug al pla d’Anyella, dalt d’un petit turó, un monument al gos d’atura, obra de l’escultor Emili Armengol. L’any 1984 el Ministeri de Turisme va premiar la tasca de recuperació i conservació duta a terme al poble, qualificant-lo com un dels pobles més bells de l Estat espanyol.

Pel que fa als equipaments culturals del poble destaca el Museu del Transports i el Museu del Ciment Asland, situat al Clot del Moro, i el Museu del Pastor. Entre les festes del municipi sobresurt el Concurs Internacional de Gossos d’Atura, que es realitza cada any l’últim diumenge d’agost i aplega els millors pastors d’ambdues bandes del Pirineus amb els seus respectius gossos. El concurs consisteix en dues proves puntuables: una d’obediència del gos i una altra de treball amb ovelles. Aquest concurs fou creat a Ribes de Freser, però els germans Josep i Joan Armengou de Cal Fanxicó, amb el suport de l’ajuntament, l’implantaren a Castellar de n'Hug, on s’organitza des del 1961.

La festa major se celebra el 29 de setembre, per Sant Miquel, i s’hi dansa el ball cerdà. El 24 de juny, per Sant Joan, té lloc l’anomenada festa major petita amb un aplec a l’església de Sant Joan de Cornudell. Al final de juliol l’Ajuntament de Castellar, l’Escola de Música de Barcelona i els germans Claret organitzen una estada curset de música durant 15 dies; per la Mare de Déu d’Agost, del 15 al 20 d’agost, se celebren actes diversos dins del marc de la festa del turisme, i el tercer diumenge d’agost té lloc el cicle de concerts de cant coral Comte Arnau.

Altres indrets del terme

Sant Joan de Cornudell i Sant Vicenç de Rus

Fora del poble cal destacar l’església de Sant Joan de Cornudell, prop de la Soleia, al NE del terme. És un edifici de poca alçada, amb una sola nau coberta per una volta de canó reforçada amb arcs torals. L’absis antic ha desaparegut i en el seu lloc hom afegí una part nova a l’edifici. La porta d’entrada té dos arcs de mig punt. Fou reformada l’any 1999.

L’església de Sant Vicenç de Rus fou la parròquia del veïnat d’aquest nom fins al segle XVI, i actualment és sufragània de Santa Maria de Castellar. La seva construcció data de la fi del segle XI i consta que fou consagrada l’any 1105 pel bisbe Ot d’Urgell. És un temple d’una sola nau que acaba en un absis decorat amb un fris d’arcuacions cegues. El campanar, de poca alçada, és cobert per una teulada de quatre vessants. L’església fou restaurada l’any 1983 i s’hi van trobar restes de pintures murals que segurament daten de l’any de la seva consagració i que reprodueixen els apòstols. Les pintures originals es conserven al Museu Diocesà i Comarcal de Solsona, i a l’església n'hi ha una reproducció.

El Clot del Moro

L’any 1904 la Companyia General d’Asfalts i Pòrtland va fundar, a l’indret del Clot del Moro, la primera fàbrica de ciment pòrtland de l’Estat espanyol. El seu propietari, Eusebi Güell, encarregà a Rafael Guastavino (1842-1908) el disseny de la fàbrica. L’obra, qualificada de fàbrica de cascada, és un dels grans exemples d’arquitectura industrial de Catalunya. Després s’hi construïren els habitatges dels enginyers i encarregats, el xalet torre i una petita església. Així, el Clot del Moro esdevingué una colònia industrial singular, de gran valor arquitectònic. El xalet és un edifici modernista de notable interès, atribuït a Antoni Gaudí i a l’arquitecte modernista manresà Ignasi Oms i Ponsa, mentre que la capella amb advocació a sant Jaume és un petit exemplar neoromànic obra de l’enginyer P. Palomar. La fàbrica va tancar l’any 1975 i posteriorment s’hi instal·là una fàbrica tèxtil. Més tard, però, s’obrien el Museu del Transport (1990) i el Museu del Ciment Asland (2002), que forma part de la xarxa del Museu Nacional de la Ciència i la Tècnica de Catalunya.

El Clot del Moro tenia, des de l’any 1924 i fins al tancament de la fàbrica de ciment, un petit ferrocarril de via estreta que enllaçava la fàbrica amb l’estació dels Ferrocarrils de Catalunya de Guardiola de Berguedà. Actualment hi arriba un carrilet turístic que surt de la Pobla de Lillet .

Les masies, les fonts i les coves

Dins el terme municipal hi ha algunes masies, com les de Rus, Monnell, el Vilar, Sant Vicenç, Meranges, Can Torre, etc. Orriols és una gran masia documentada des del segle XIV, època en què Joan Orriols, el seu propietari, va rebre dels barons de Mataplana el domini sobre el castell i el lloc de Castellar de n'Hug. És de grans dimensions i té el carener perpendicular a la façana, orientada a migdia. Hi ha una casa de colònies.

El Llobregat neix a Castellar de n'Hug, en un indret que ja és conegut com les fonts del Llobregat. Es tracta d’unes fortes surgències obertes en un clot calcari, situat sota la Pleta Roja (1 295 m).

Pont medieval d’entrada a les fonts del Llobregat
© C.I.C-Moià

El municipi té unes vint fonts, com la del Sofre, del Ginebró, del Boix, etc., algunes de les quals són molt abundoses, com la font Emperadora i la font de les Arrels (d’aquesta darrera prové l’aigua que arriba al poble).

Prop de Castellar de n'Hug hi ha la Tuta, cova explorada l’any 1959 pel Centre Excursionista de Gràcia; la profunditat és d’uns 110 m, amb altituds que arriben als 8 m i amplades que oscil·len entre els 4 i els 5 m. El pla d’Anyella és un magnífic paratge entre Castellar i la Molina; a l’estiu s’hi poden contemplar grans ramats de xais, cavalls i vaques. El pas de l’Ós és un estret pas per on passa la carretera de la Pobla a Castellar, entre la fàbrica del Clot del Moro i Sant Vicenç de Rus.

La història

El topònim de Castellar ja és esmentat en l’acta de consagració de la catedral d’Urgell, l’any 839, amb la forma Kastellare . Molt probablement ja existia aleshores l’església parroquial de Santa Maria, edifici que hauria estat substituït cap al segle XI per l’edifici romànic que s’ha conservat parcialment fins als nostre dies. Més amunt de l’emplaçament de l’església devia haver-hi ja en aquesta època el castell que originà el topònim; actualment se'n veuen encara algunes restes. El castell estigué separat del poble, el qual sorgí gradualment a mesura que hom anà edificant algunes cases a la sagrera de l’església esmentada.

Al segle IX el terme, juntament amb gairebé tota la vall de Lillet, restà integrat en els dominis dels comtes de Cerdanya, els quals assoliren llur màxima expansió territorial amb Oliba Cabreta, titular del comtat de l’any 966 al 988. Però, com tota la vall de Lillet, no formà part, en aquesta època, del comtat de Berga, sinó del de Cerdanya i fins ben entrat el segle XIII no quedà adscrit al Berguedà, en ésser incorporat als dominis de la vegueria o sotsvegueria de Berga.

D’altra banda, des del segle XII Castellar pertanyia als dominis dels Mataplana, dominis que cap al 1350 adquiriren categoria de baronia, centrada en en el seu castell, situat al poble veí de Gombrèn (Ripollès). Els Mataplana afavoriren i estimularen el poblament de Castellar en diverses ocasions. La més notable fou la carta de franqueses atorgada per Ramon d’Urtx, senyor de Mataplana, el 18 d’agost de 1292, a totes les persones que anessin a establir-s’hi. Aquest document, veritable carta de poblament, deixava els habitants de Castellar francs de censos i serveis (excepte 12 diners anuals per les cases i horts) i lliures dels anomenats mals usos; els concedia llibertat de treball i de conreu (reservant-se el delme, la primícia i la vuitena part dels fruits de la terra) i llibertat de moviment dins el termini d’un any. També els alliberava del servei de guaita i de bada en el castell, en temps de pau. Finalment els concedia garanties en els procediments judicials, que s’havien de celebrar, en tot cas, al mateix terme de Castellar. Aquestes franqueses foren reconfirmades l’any 1345 per Ramon Roger, comte de Pallars i senyor de Mataplana.

La baronia de Mataplana passà a poder de Pere Galceran II de Pinós per compra, realitzada l’any 1373, i encara que en vengué una part tres anys més tard, Castellar de n'Hug restà dins les possessions dels barons de Pinós i Mataplana, que foren els seus successors. El primer d’aquests, Bernat Galceran de Pinós, jurà l’any 1383 de mantenir i conservar els privilegis dels habitants de Castellar.

Castellar de n'Hug es veié afectat per les guerres carlines, especialment la tercera, en què hi hagué a les envistes del poble una batalla important, en la qual les tropes carlines comandades pel general Savalls foren derrotades pel general alfonsí López Domínguez.

 

 

Col·laboració: 
FGS
Llegir més...