Situació i presentació
El municipi de Castellbisbal, d’una extensió de 31,15 km2, és situat a la vall baixa del Llobregat, a la confluència de la riera de Rubí amb aquest riu, cursos que formen el límit meridional del terme (que en aquest zona entronca amb els de Sant Andreu de la Barca, Corbera i Pallejà, a la dreta del riu, i amb el del Papiol, a l’esquerra de la riera de Rubí, municipis tots del Baix Llobregat). Encara que en la divisió comarcal del 1936 fou adjudicat aquest terme al Vallès Occidental (pel fet que pertanyia al partit judicial de Terrassa i perquè aleshores els pagesos de Castellbisbal venien preferentment la fruita en aquella ciutat), històricament i geogràficament aquest municipi pertany, més aviat, al Baix Llobregat, ja que el terme passa per la riba dreta del riu (Ca n’Albereda) i històricament estigué vinculat a la baronia de Castellví de Rosanes, de manera que el castell Bisbal fou anomenat també, de vegades, castell del Llobregat. La part del terme que sobrepassa el Llobregat limitava amb el camí reial que de Martorell anava a Barcelona, ja que les corbes del corrent canviaven a cada riuada.
A llevant, el límit amb el municipi de Rubí passa pel torrent i pel camí de Ca n’Esteper i pel torrent de Can Canyadell, i el límit amb el municipi de Sant Cugat del Vallès passa pel torrent de Can Balasc. A ponent, la divisòria amb Martorell passa pel mig del riu, de manera que el famós pont del Diable o de Sant Bartomeu, el sòcol del qual és de bon aparell encoixinat romà, pertany en part al municipi de Castellbisbal. Al nord confronta amb els municipis d’Ullastrell i Abrera. El terme és de la conca hidrogràfica del Llobregat i és solcat per diversos torrents i rieres (la riera de Salzes i els torrents Bo, de Pegueres i de Can Canyadell).
El sòl és format per argiles, sobre les quals, en els punts enlairats, s’estenen les graves rogenques de sedimentació que deixà el Llobregat en el període pliocè, quan el riu desembocava al Congost i la rada de la Mediterrània hi arribava. Els turons més destacats són el del Telègraf (165 m), les Forques (171 m), la Verdolaga (177 m) i el serrat de les Garses (145 m). Al peu del turó de la Gatxarella o de les Guardes (159 m), a la miranda del Llobregat, prop de Can Cases del Riu, el canonge i geòleg Jaume Almera descobrí el 1891 capes de congeries amb fòssils rars, de terres salinoses. Aquest descobriment va ser ampliat per estudis posteriors. Els fòssils que s’hi trobaren són exposats al Museu de Geologia de Barcelona, on hi ha, també, fragments d’ossos fossilitzats de l’os de les cavernes, que aparegueren a Can Pedrerol de Dalt.
A part del poble i cap de municipi de Castellbisbal, el terme comprèn els veïnats de Santa Rita o el Canyet i les Casetes de Ca n’Oliveró, la colònia del Carme, a més de diverses urbanitzacions com Can Costa, Can Santeugini, el Comte de Sert, Costablanca, Can Nicolau de Dalt i Santa Teresita. També hi ha diversos polígons industrials que registren població com el de Santa Rita, Agripina, el Comte de Sert, o el de Ca n’Esteper.
L’autopista AP-7 recorre el sector SW del terme, amb un accés a ponent de la urbanització de Santa Teresita. Paral·lela a l’autopista AP-7, circula l’autovia A-2 de Barcelona a Lleida. Pel veïnat de Santa Rita o el Canyet, passa una carretera local (inaugurada el 1908) que, partint de la carretera del Papiol a Rubí, passa pel poble de Castellbisbal i a l’extrem septentrional del terme enllaça amb la carretera de Vilafranca a Terrassa, que travessa el Llobregat vora el pont del Diable i recorre en diagonal el municipi, de SW a NE.
A ponent del poble hi ha l’estació de ferrocarril de la línia Barcelona-Tarragona (RENFE), unida amb aquest per una carretera (la línia data del 1855, però l’estació de Castellbisbal s’inaugurà el 1905). Tocant a Martorell, prop del pont del Diable, però en el terme de Castellbisbal hi ha l’estació de Martorell (Vila) dels Ferrocarrils de la Generalitat, de Barcelona a Igualada, línia que s’inaugurà el 1912. L’estació no té, però, comunicació directa amb el poble de Castellbisbal.
La població i l’economia
La població de Castellbisbal (bisbalencs o bisbalins) augmentà considerablement durant el segle XIX per causa de la prosperitat agrícola (si el 1891 els pagesos hagueren d’emigrar per causa de la fil·loxera, a la fi de segle tot el terme fou replantat amb peus de ceps americans). Així, dels 596 h enregistrats el 1787, es passà a 1.465 h el 1860. Al segle XX, la població es mantingué estacionària, amb lleugeres oscil·lacions, fins el 1960, que registrà 1.594 h. Des d’aleshores, però, gràcies a la industrialització intensiva del terme, la població experimentà un augment espectacular: el 1970 hi havia 2.875 h, 3.407 h l’any 1981 i 4.983 h el 1991. A partir de la dècada de 1990 la població continuà creixent, assolint valors fins llavors mai registrats, per bé que aquest creixement s’ha d’explicar per l’auge del fenomen residencial i no pas per l’activitat industrial. El 1996 hi havia 6.271 h que passaren a 8.696 el 2001 i a 10.842 h l’any 2005.
Fins el 1960, l’economia del municipi era bàsicament agrícola. Hi havia vinya, cereals, lleguminoses, ametllers i oliveres al secà; fruiters i horta al regadiu i extensions considerables de boscos de pinedes i pasturatges. Modernament, tot i la recessió que ha sofert l’agricultura, encara es mantenen algunes hectàrees dedicades bàsicament al secà. Els principals conreus són els cereals (blat, ordi i civada), els fruiters (presseguers, cirerers) i els conreus industrials. Pel que fa a la ramaderia, destaca la cria d’aviram i de bestiar porcí i boví.
En les darreres dècades del segle XX Castellbisbal esdevingué un municipi eminentment industrial. L’estructura econòmica tradicional es va veure alterada a partir de la dècada de 1960 per l’explotació de terrals (extracció de graves i argiles), l’establiment de diversos polígons industrials, la construcció de polígons residencials, el pas de l’autopista AP-7, etc.
Les principals activitats industrials corresponen als sectors tèxtil, metal·lúrgic, alimentari, químic, de la construcció, de la ceràmica, del vidre, del plàstic, elèctric i dels mobles. Pel que fa a la localització industrial de totes aquestes empreses, s’ha establert principalment en tres sectors: el de l’àrea industrial del Llobregat on hi ha polígons com el d’Aqüibèria, Ca n’Albereda, Can Pelegrí, Acisa, Sant Francesc i Sant Vicenç, el sector on conflueixen la riera de Rubí i el Llobregat on hi ha els polígons de Santa Rita i Agripina, i el sector del voltant del poble de Castellbisbal, on hi ha el polígon de Castellbisbal Sud i el del Comte de Sert. Al polígon de Can Pelegrí l’empresa de comerç electrònic Amazon obrí el 2016 un centre logístic per al proveïment de productes bàsics del dia a dia a la península Ibèrica i a les Illes Balears.
Pel que fa al comerç, hi ha mercat setmanal el dilluns. Cada dos anys se celebra la Mostra de Comerç, Indústria i Serveis de Castellbisbal, entre els mesos març i abril, fira de caràcter multisectorial. Pel que fa a l’ensenyament, a més dels cicles obligatoris, es poden cursar també estudis de batxillerat. El municipi disposa d’allotjaments.
El poble de Castellbisbal
Les ruïnes del castell Bisbal, fragments de muralla trossejats, s’alcen damunt el serrat de les Garses, prop de la capella de Sant Vicenç del Castell que, documentada el 1035, és una construcció moderna. El 1568 encara es feu una reunió, en el pati del castell, dels prohoms de la població, que acordaren d’imposar un impost sobre el gra i el vi per a poder construir una església nova, més gran. Aquesta nova església parroquial, dedicada a sant Vicenç, és documentada el 1580 i s’aixeca al poble de Castellbisbal (152 m d’altitud i 7.150 h el 2005), damunt un serrat proper al castell, terrassa sobre el Llobregat. De l’església (que fou acabada el 1598), d’un gòtic tardà (presbiteri) combinat amb elements renaixentistes, desaparegué el portal dòric el 1936 i, també, el retaule que hi havia, amb imatges barroques, acabat el 1712.
Pel que fa a les institucions culturals, cal destacar les dues corals que s’hi fundaren el 1879. El 1980, en celebrar el centenari dels cors, es reorganitzà el cor La Unió. El 1985 s’inaugurà el Museu Municipal de la Pagesia.
Castellbisbal celebra la festa major el 22 de gener, per la diada de Sant Vicenç, i el 20 d’agost.
Altres indrets del terme
El veïnat de Santa Rita o el Canyet, a la dreta de la riera de Rubí, ha estat anomenat també el carrer de Santa Rita, per una capella que hi fou construïda el 1774. El veïnat de les Casetes de Ca n’Oliveró és prop de la carretera de Martorell a Terrassa. La colònia del Carme és situada a l’W del terme, a tocar del pont del Diable. Altres nuclis de població són les urbanitzacions de Can Costa, al N del poble de Castellbisbal, Can Santeugini, a banda i banda de la carretera de Martorell a Terrassa, el Comte de Sert, situada a l’extrem de llevant del terme, al límit amb el municipi de Rubí, Costablanca, a l’extrem occidental del terme, Can Nicolau de Dalt, al sector septentrional del terme, i Santa Tereseta, al S de Castellbisbal, que sumaven 3.692 h el 2005.
Dintre els límits de la parròquia de Castellbisbal hi hagué un monestir de monges de Sant Agustí, dedicat a santa Magdalena i santa Margarida i documentat el 1331. Aquest monestir fou agregat al monestir de monges de Montalegre, de la ciutat de Barcelona, el 1438. La capella de les monges de Castellbisbal, en ruïnes el 1508 i el 1698, era situada en un bosc de Can Ribot i a la primeria del segle XX encara se’n veien algunes parets, mig soterrades.
Dins el terme de Castellbisbal cal esmentar també la capella romànica de Sant Quintí de Can Pedrerol de Baix (la masia fou reformada per l’arquitecte modernista Antoni Gallissà), construïda damunt una antiga vil·la romana. La capella és d’una sola nau, capçada per un absis semicircular, arrebossat exteriorment, i amb una absidiola a migdia; és documentada el 1246. Els materials de la vil·la que aparegueren en fer obres vora la masia –pesos de teler, terrissa i àmfores (classificades per Pascual i identificades per la marca A.D. que duen, perquè foren elaborades per un terrisser de Clermont, vora París)– són exposats al Museu de Molins de Rei. Un cas semblant, de trobar vestigis d’època antiga i vestigis medievals al mateix lloc, s’esdevé a la capella de Sant Joan, vora Ca n’Esteper. Documentada el 1047 com a Sant Joan de Benviure, la capella, tot i haver sofert diverses reformes a l’edat moderna, conserva parcialment el traçat d’un absis de ferradura, preromànic, i, reaprofitada com a carreu d’angle, una làpida romana amb la inscripció I. O. M., és a dir, dedicada al déu pagà Jupiter Optimo Maximo. Cal esmentar així mateix l’arc romà, força degradat, que dona accés al pont del Diable de Martorell. Altres testimonis d’un hàbitat antic són les restes humanes i de ceràmica que foren trobades, a causa d’una esllavissada, al turó de la Verdolaga, a l’extrem del poble, que sembla que corresponguin a la prehistòria, com també les troballes possiblement paleolítiques de choppers, o còdols amb tall, recollides pel geòleg Sunyer a les graveres pliocèniques del terme. A la riera de Salzes, entre Ca n’Ametller i Can Nicolau de Dalt hi ha dos columbaris d’època romana.
La història
Respecte als orígens històrics de Castellbisbal, cal dir que són mancades de tota base científica les afirmacions que s’han fet en el sentit que Castellbisbal pertanyia als bisbes d’Ègara. Se’n sap tan poca cosa d’aquests bisbes que hom no pot fer una afirmació d’aquesta mena. El castell Bisbal fou anomenat en principi castell de Benviure (probablement el topònim Benviure assenyala un antic eremitisme en el lloc) i sembla que no pertangué als bisbes de Barcelona fins a la fi del segle X, que és quan degué començar a anomenar-se episcopal; almenys en la documentació de la primeria del segle XI hi apareixen els dos noms, l’antic de Benviure i el més recent de castell Bisbal (castrum Episcopalem olim vocitatum Bene Vivere). Els senyors útils de Castellbisbal foren els Castellvell, però aquests mantenien castlans o feudataris a Castellbisbal, probablement del mateix tronc que els Castellvell, que primerament tenien com a cognom Bremon i, a partir de la segona meitat del segle XII, Castellbisbal, encara que possiblement eren una mateixa família.
El 1091 els esposos Pere Joan de Sarrià i Beliarda donaren el mas de Canyadell de Castellbisbal a la seva filla Guiniarda, casada amb Bremon Guisald; l’any 1127 Guiniarda, potser ja vídua, donà aquest mas de Canyadell (que encara existeix) al seu fill Guillem Bremon, canonge de la seu de Barcelona, el qual, el mateix any, en fa donació a la seu, que confirma en el seu testament del 1148. Durant el segle XII es registren moltes discòrdies mútues entre els Bremon o Castellbisbal, els bisbes i els habitants del terme, fins que el 1198, quan fou nomenat bisbe Ramon de Castellvell (fill i germà dels senyors de Castellvell), es feu una concòrdia del cens del bisbe, que inclou un curiós capbreu de rendes del bisbe en català arcaic. El 1290, a conseqüència d’uns actes de bandolerisme del castlà de Castellbisbal, Bartomeu, contra la gent de Barcelona, fou destruïda la fortalesa per les milícies d’aquesta ciutat. Dalmau de Castellbisbal (que tenia el castell Bisbal en castlania dels Castellvell i aquests pel bisbe de Barcelona), que assistí el 1412 al parlament de Casp en defensa del comte d’Urgell, fou qui reconstruí el castell a la fi del segle anterior. En acabar la guerra contra Joan II, com que el castlà havia actuat contra el rei, Castellbisbal passà a mans de Lluís de Requesens i de Soler. Quan el duc d’Olivares obligà els pagesos a mantenir i allotjar les tropes de Felip IV de Castella, Castellbisbal fou un dels pobles més perjudicats en oposar-se a les vexacions de la soldadesca. En la guerra del Francès, els habitants de la població es distingiren hostilitzant els francesos, que havien acampat a les Forques.