Situació i presentació
Limita amb els municipis de Sant Quirze Safaja (S-SE) i Castellterçol (W), i els osonencs de Sant Martí de Centelles, Centelles, Balenyà (E) i, al N, amb els també moianesos de Collsuspina i Moià. Hi ha encara un altre sector del terme separat d’aquest nucli compacte, situat a l’extrem NW de la comarca, i que forma un enclavament entre els municipis de Moià (N), Monistrol de Calders (W) i Castellterçol (S-SE), que és el format per l’antiga parròquia de Sant Pere de Marfà, unida a Castellcir el 1845.
La vall de la riera de Tenes o de Castellcir es forma al nord del terme amb el torrent de la Sauva Negra i els que vénen de sota Santa Coloma Sasserra i Mirambell, i ressegueix per la part de llevant tot el terme, de N a S. El sector W és travessat en gran part per la riera de Fontscalents, origen de la riera de Marfà o Golarda, que posteriorment drena, d’E a W, l’enclavament de Marfà. Tot el límit E del terme, que va del serrat de la Creueta, sobre Barnils (Sant Quirze Safaja), al pla de Bruga i la font de Sauva Negra, té les cotes més altes, amb altituds que superen els 900 m. El sector situat més al N del terme, constituït per l’antiga parròquia de Santa Coloma Sasserra, forma una plataforma que es troba entre els 870 i els 850 m; d’aquí cap a l’W i el S, el terme va perdent altitud, però mai no baixa dels 700 m, ni dels 650 en el tram inferior de la riera de Tenes. El terreny de Castellcir, tot i que té amples sectors de conreus, és força accidentat i cobert per boscos de pins (sobretot al sector de Marfà i als pendents de la riera de Tenes), que es combinen amb nombroses hectàrees d’alzinars, rouredes i matollar.
El terme comprèn els pobles de Castellcir, cap de municipi, i Santa Coloma Sasserra, així com el barri de la Roureda i les urbanitzacions de la Penyora, el Solà del Boix (compartida amb el terme de Sant Quirze Safaja) i el Prat. Pertany al terme també l’antiga caseria de Marfà, situada en l’enclavament del mateix nom.
Una carretera local arriba al poble provinent de Castellterçol, on enllaça amb la C-59, que uneix l’autopista AP-7 i la C-25 (Eix Transversal) i mitjançant la qual hom pot accedir a Centelles i a la C-17 per la desviació de Sant Quirze Safaja.
La població i l’economia
La població de Castellcir (castellcirencs), tradicionalment escassa, experimentà un augment considerable durant la primera meitat del segle XIX, en passar de 164 h el 1787 a 403 h el 1857, màxim històric de població al terme. Posteriorment tornà a davallar bruscament fins a 228 h el 1887, per bé que s’anà recuperant fins a assolir 341 h el 1920. En anys posteriors perdé població (293 h el 1936 i 216 h el 1970), però durant la dècada de 1980 i, especialment, la de 1990, la població augmentà sostingudament gràcies, en part, a la construcció d’urbanitzacions i al desenvolupament de les activitats turístiques al terme (221 h el 1981, 247 h el 199, 371 h el 2001, 528 h el 2005, 664 h el 2010 i 718 el 2014).
L’agricultura ha estat tradicionalment la base econòmica del terme, per bé que aquest sector ha anat perdent població ocupada al llarg de la dècada de 1990 en favor, sobretot, del sector dels serveis. Els conreus més estesos, de secà, són els cereals per a gra (ordi, blat i civada) i el farratge. Hi destaca la cria d’aviram i de bestiar boví. La majoria d’actius pertanyents al sector industrial ho són en municipis propers, sobretot a Caldes de Montbui i Manresa. L’única activitat industrial del terme la desenvolupa una empresa dedicada a l’elaboració de preparats dietètics. Actualment, el turisme, les segones residències i l’estiueig han revitalitzat considerablement el nucli, on s’han instal·lat diverses urbanitzacions.
El poble de Castellcir
El poble de Castellcir (527 h agl [2006]; 693 m) està situat a uns 3,5 km vers llevant de Castellterçol, amb el qual enllaça per carretera. Construït pràcticament en la seva totalitat durant les dècades de 1970 i 1980, és fruit d’una renovació total i de la construcció de noves cases, en especial torres, xalets i apartaments d’estiueig, al voltant del petit nucli de casetes de bracers bastides a partir del 1825, les quals formaven l’anomenat despectivament carrer de l’Amargura. El 1887 aquest carrer arribà a tenir 17 cases, xifra que al principi del segle XX es reduí a 12 cases habitades i el 1950 a 9. Però, com que a partir de la fi del segle XIX s’hi reunia l’Ajuntament del municipi i el 1962 s’hi construí la nova església parroquial de Sant Andreu, aquest petit nucli va acabar esdevenint el centre i l’aglutinador de tot el terme.
L’antiga església parroquial de Sant Andreu, coneguda des del 939, que fou supeditada a Moià, és un edifici de planta basilical, construït vers el 1030 i consagrat pel bisbe i abat Oliba, però molt mutilat i modificat els anys 1617, 1650, 1760 i finalment el 1888; conserva només una absidiola romànica i un cor amb columnes i antics capitells treballats que degué ser afegit al segle XII. Es troba prop de la riera, adossat a la serra de Roca-sitjana, al costat del cementiri i l’antiga rectoria. Fins el 1962 va guardar una antiga imatge d’alabastre gòtica de Santa Maria, que ara és la titular de la nova església construïda al poblet, situat uns vint-i-cinc minuts vers ponent de l’antiga parròquia. Des d’aleshores s’hi celebra culte només per la festa patronal i en comptades ocasions. Antigament, la parròquia tingué també la capella de Sant Miquel d’Argelaguer, d’emplaçament desconegut, que hom ha volgut situar dalt el turó de Vilacís, on hi ha ruïnes importants, entre les quals destaquen les d’una petita cambra o nau amb opus spicatum. Allunyada de l’església, hi ha l’antiga rectoria, amb llindes del 1567 i 1767, ara residència temporal d’estiueig.
A la riba esquerra de la riera de Castellcir es troba l’important castell de Castellcir, o castell Cir, que ha donat nom al municipi. Les primeres notícies de Castellcir són de l’any 923 i fan esment del terme que s’anomenava del castell de Tenes. Aquest castell de Tenes, recordat per altres documents dels anys 1008 al 1019, va canviar el nom o fou suplantat al principi del segle XI pel de castell Cir, o Castellcir, perquè en un document del 1014 ja es parla de terres situades al castell de Tenes o Castellcirvio i en endavant ja surt gairebé exclusivament el Castellocirvi o Castrocirvi. És evident que cal relacionar l’antic castell de Tenes amb la riera de Tenes, i això porta a localitzar-lo a l’indret conegut per la Torrassa dels Moros, situada a frec de la riera de Tenes.
Restes del castell de Cir o de la Popa (Castellcir)
© C.I.C - Moià
Ben aviat, però, el centre del terme fou el castell Cir, que ara es troba espoliat, sense teulades ni sostres i en un estat de degradació aguda. El castell es troba sobre l’esperó rocós d’una petita serra que és com un contrafort del massís de Sauva Negra, el qual, per la seva forma abalmada i de vaixell, és conegut popularment per la Popa. Les seves edificacions, encara imposants, tenen una àrea d’uns 570 m2 i es componen del cos central del castell, al qual s’accedeix per una escala solemne situada a la part N i que dóna a un portal i entrada amb volta de tipus romànic. A l’extrem del penyal, a la part més abalmada, es troba l’antiga església de Sant Martí de la Roca, de tradició romànica, però reformada al segle XVI. Ha estat espoliada i manquen el portal adovellat i altres elements arquitectònics.
Els senyors d’aquest castell, que van portar el cognom Castellcir des del segle XI fins a mitjan segle XIV, eren senyors, o feudataris del rei, de tot el terme del castell o actual municipi. Des del principi del segle XII, amb Bertran de Castellcir (1113-20), els seus senyors feren importants donacions a l’Estany, entre les quals hi havia el domini del seu castell, que posaren sota la protecció de l’Estany, contra el pagament d’un cens. També li cediren drets sobre masos i terres del terme.
Pel que fa a les festes de Castellcir, destaquen la festa major, dedicada a la Mare de Déu d’Agost i celebrada el dia 15 del mateix mes, la festa de la Mare de Déu del Pilar, el 12 d’octubre, la festa major petita de Sant Andreu, el 30 de novembre, recuperada el 1982, i finalment l’Aplec de Pasqua, celebrat el Dilluns de Pasqua a la plaça major.
Altres indrets del terme
Santa Coloma Sasserra i els masos
Pont al sector d’Esplugues (Castellcir)
© C.I.C. - Moià
Santa Coloma Sasserra és la segona parròquia del terme, avui dia reduïda a una filial de Castellcir. Es troba a l’extrem N de la seva demarcació, sobre una serra entre els fondals de la riera de Fontscalents i les rieres que fan de capçalera a la de Castellcir.
Encara queden restes del vell casal dels cavallers Santa Coloma, en un bosquet d’alzines, prop de l’església. Els Santa Coloma, propietaris d’importants béns i castlanies, es refongueren amb una branca dels Cabrera el 1522. Abans s’havien emparentat amb els Congost, els Tagamanent i els Montbui i algun temps foren amos del castell de Rodors.
Aspecte de les restes del Molí del Bosc (Castellcir)
© CIC-Moià
Els masos tradicionals del temps en què Castellcir era únicament rural eren els de Vilacis, Ca l’Antoja, la Talladella, Berengueres, el Verdeguer, Esplugues, el Prat, la Roca, Puigdueta o el Puig, la Codina, la Vileta, els Torrents, el Bosc, Can Sants, el Molí del Bosc, Vilardell, Torroella i Puigdomènec. A la demarcació de Santa Coloma Sasserra només hi havia el Giol, el Bonifet, Serra Caixeta i els Plans, ja que la resta de masos de la seva parròquia eren dintre dels municipis de Balenyà i de Moià. Al sector de Marfà hi havia els masos de Marfà, la Datzira, els Sors, el Xei, el Coll, el Soler, el Saiolic, el Saiol, Pujalt, l’Alzina, les Vinyes, la Saleta i tres molins.
Capelleta de la Mare de Déu de Lurda al sector de Fontscalents (Castellcir)
© C.I.C. - Moià
D’entre aquests masos, la majoria dels quals resten tancats o en ruïnes, n’hi ha de ben notables des del punt de vista històric i arqueològic. Un dels més rellevants és el mas de la Talladella, al peu de la carretera o pista que uneix Castellcir amb Santa Coloma Sasserra. D’aquest mas procedeix el llinatge ennoblit dels Taiadella, que tenien el seu casal a Castellterçol. El mas té elements del segle XVI i té prop seu una capella del segle XVIII dedicada a sant Josep, on se celebra un aplec el dia 12 d’octubre. A l’altre extrem del terme, proper al límit amb Sant Quirze Safaja, hi ha el mas del Bosc, també un gran casal inicialment del segle XVII, però ampliat amb galeries i annexos. Té igualment una capelleta dedicada a la Concepció de Maria, que fou erigida vers el 1770.
Altres masos notables són el Prat, el Puig, Ca l’Antoja, el Verdeguer, etc., però el més singular és el d’Esplugues, un gran casal construït sota una balma, al peu de la riera de Fontscalents. L’indret, amb un vell pont i les aigües nítides, és un dels més bonics de la contrada. Més amunt, a Fontscalents, hi ha també un bonic paratge amb una font i una capelleta mural dedicada a la Mare de Déu de Lurda.
Marfà
El sector de Marfà, unit com ja s’ha dit a Castellcir el 1845, forma un enclavament de 9 km2. Antigament constituí una batllia amb Ferrerons i Sant Feliu de Rodors. Malgrat dependre civilment de Castellcir, els seus pobladors, quan era habitat, es decantaven més vers Moià, d’on depenia religiosament, que vers Castellcir. El seu terme forma la vall mitjana de la riera de Marfà i té sectors de singular bellesa, com la Tosca, presidida per la cascada i l’antic nucli de Brotons que té als peus, per abundants fonts i pel santuari de la Mare de Déu de la Tosca, el més popular del Moianès.
Església de Sant Pere de Marfà (Castellcir)
© C.I.C - Moià
L’església parroquial de Sant Pere de Marfà es troba dalt d’un planell al S de la Tosca, no gaire lluny del gran mas Marfà, que és el continuador del petit castell de Marfà, citat des del 939. L’església actual fou totalment modificada el 1774 i restaurada el 1943. El seu portal, d’arc i cimal bellament treballat, sembla aprofitat d’una obra del segle XVII. Ara no té culte i les seves imatges es guarden a Moià.
El santuari de la Tosca sembla haver succeït a una antiga església de Santa Maria de les Illes, existent als segles XI i XII. L’edificació actual es construí el 1639 a instàncies d’un devot, i la seva església es va beneir el dia 11 de novembre de 1640. Aquest edifici es va ampliar el 1668 i el 1673, i en especial el 1914, que es va construir un nou cambril dintre un gran absis adossat a la vella edificació. És encara un lloc molt visitat i la seva imatge de Santa Maria, feta el 1640 però restaurada diverses vegades, és encara objecte de culte.
La història
Molí de Brotons (Castellcir)
© C.I.C. - Moià
El llinatge dels Castellcir fou famós per la seva bel·licositat. El 1294 el rei Jaume II assetjà i prengué el castell a causa de les malvestats comeses pel seu senyor, Gilabert, que també fou excomunicat per Roma per haver mort un canonge i un capellà. Una llegenda local, encara viva, diu que la parroquial de Sant Andreu, que abans es trobava a les envistes del castell, fou traslladada de lloc com a penitència per aquest fet.
La línia directa dels Castellcir s’extingí el 1348 a causa de la Pesta Negra. El 1363 el rei va vendre la jurisdicció i el terme del castell a Gilabert de Centelles, el 1383 ho féu a Pere de Planella, de la família moianesa sovint esmentada. Els seus successors reedificaren una bona part del castell i el posseïren sempre més. Els marquesos de Castellbell, successors dels antics Planella, el 1942 el vengueren a Frederic Torelló i Cendra. Adscrit a la comarca del Vallès Oriental, al març del 2015 se celebrà una consulta en la qual una àmplia majoria es pronuncià per la constitució de la comarca del Moianès, junt amb nou municipis més. El mes següent, el Parlament de Catalunya aprovà la creació de la nova comarca.