i Castelldans | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

Castelldans

Sumari de l’article

Castelldàsens
Castelldans
© Fototeca.cat
Municipi de les Garrigues.
Població: 
1.015 h
[2009]
Extensió: 
65 km2

Situació i presentació

El terme municipal de Castelldans o Castelldàsens, de 65,17 km2, s’estén a l’extrem nord-occidental de la comarca, en contacte amb el Segrià. Limita amb els municipis segrianencs de Puigverd de Lleida (NW), Artesa de Lleida i Aspa (W) i amb els garriguencs del Cogul (SW), l’Albagés (S), Cervià de les Garrigues (SE), Juneda (E) i un enclavament de les Borges Blanques (NE). A la zona de contacte entre el secà i el regadiu hi ha el poble de Castelldans, únic nucli de població agrupada del terme. Hi ha, però, diversos despoblats, com Matxerri (NW), que fou d’Arnau Cortit i, al segle XVI, amb uns 15 focs, era d’Onofre Cerveró; Triguell, esmentat al segle XIV, prop de Matxerri; Sant Jaume i Mandanya (N), a la vora de Puigverd; l’Entorn, a llevant del poble; Gisperta (SE), i Melons (SW), que dona nom a una vall i que havia estat de Pere Gener i, al segle XV, amb uns 16 focs, era, com Matxerri, d’Onofre Cerveró.

La major part del territori pertany a les plataformes tabulars garriguenques, solcades per estretes valls que corren en direcció NW vers el riu de Set (rieres de Vall de Melons, de Matxerri i de les Vinyes) i els regadius del canal, mentre que el sector septentrional (aproximadament una quarta part del terme) pertany ja a la plana regada pel canal d’Urgell, i els conreus de secà i de regadiu es distribueixen en aquestes dues parts tan diferenciades. El relleu és suau, i els punts més alts són als sectors central i meridional (tossal de les Forques, la Fosca, los Corrals Nous i los Collerets), amb altituds superiors als 400 m.

Dins el terme, encara que compartida amb els municipis segrianencs de Lleida i Artesa de Lleida, hi ha la Reserva Natural Parcial de Mas de Melons (1987). Ocupa un total de 2 807,5 ha, i es caracteritza per una singularitat faunística i un bon paisatge estèpic del país; hi ha alternança de conreus de secà i d’importants fragments de vegetació espontània que acull una rica i variada fauna, entre la qual destaca la població d’ocells. Aquesta és una zona d’exclusió de reg per tal de conservar els hàbitats estèpics.

Travessa el territori de S a NE la carretera de Flix a Bellpuig d’Urgell, que uneix Castelldans amb les Borges Blanques. Del poble surten també dues carreteres locals, una a Lleida, per Puigverd de Lleida, i l’altra a Juneda, on enllaça amb la N-240 de Tarragona a Lleida. Travessa també el sector del N, entre Castelldans i el canal d’Urgell, l’autopista de l’Ebre, AP-2.

La població i l'economia

El 1365 tenia 30 focs, mentre que en els fogatjaments del 1378 i el 1553 en figuraven 43 i 39, respectivament. Al segle XVIII havia passat de 109 h el 1718 a 515 h el 1787, però l’increment més important es produí a partir de l’arribada dels regatges del canal d’Urgell: 817 h el 1860, 973 h el 1887, 1 323 h el 1900 i 1 508 h el 1920. Des d’aleshores la població anà decreixent: 1 378 h el 1936, 1 328 h el 1950, 1 282 h el 1960, 1 156 h el 1970, 1 047 h el 1981, 974 h el 1991 i 939 h el 2001. Des de començament del segle XXI la tendència s’ha invertit i així la població el 2005 era de 991 h.

Les activitats del sector primari tenen al municipi una importància notable, i comprenen una bona part de la població ocupada. Més de tres quartes parts de la superfície agrària del municipi està conreada. L’extensió principal de terres és dedicada al secà, amb predomini d’ametllers, oliveres i cereals (ordi). Pel que fa al regadiu, els principals conreus són els fruiters (pereres i pomeres) i el farratge (alfals). La millor terra és, naturalment, la de la plana regada pel canal d’Urgell, i moltes explotacions agrícoles tenen terres de secà i de regadiu, que es complementen. La major part del terme municipal de Castelldans entra de ple en la zona de regadiu del futur canal Segarra-Garrigues. La cria de bestiar també és important en l’economia de Castelldans. Es tracta d’una ramaderia estabulada principalment d’aviram, ovins i bovins. La cria de porcs, encara que és important ha sofert una davallada.

A Castelldans hi ha dues cooperatives agrícoles: la Cooperativa del Camp Sant Fortunat (1945) i la Cooperativa Castell-fruit (1973). La primera elabora oli i la segona comercialitza fruita. També hi ha un molí d’oli privat (Olis Amorós), que produeix oli ecològic, entre altres tipus. El municipi disposa a més d’un taller de confecció i, des del final dels anys vuitanta, també hi ha instal·lats els tallers de la multinacional italiana Bennetton. El dia destinat a mercat setmanal és el divendres.

El poble de Castelldans

El poble de Castelldans és a 353 m d’altitud, al sector septentrional del terme, dominat al N pel turó (382 m) on s’alçava el castell de Castelldans. Al principi de la dècada del 1980 es va descobrir el paviment d’una de les zones interiors del castell, documentat el 1033; es tracta d’un gran muntatge afiligranat fet de còdols.

Al nucli antic, destaca l’església parroquial de la Mare de Déu de l’Assumpció, de façana neoclàssica i campanar de torre quadrada, on es venera la imatge de pedra de la Mare de Déu amb el Nen, escultura policromada del segle XV que havia presidit un retaule gòtic (desaparegut actualment) amb escenes de la vida de Maria. Té interès també l’antiga casa dels monjos d’Escaladei —posseïdors en aquest indret de les Garrigues de grans latifundis, com el de Melons-Matxerri—, feta en època renaixentista però molt modificada en ser condicionada per a habitatges particulars. En efecte, la façana de l’anomenat convent d’Escaladei, situat al carrer dels Frares, va ser transformat en disset cases independents al segle XIX. Es començà a recuperar vers l’any 1988. Amb tot, tant l’estructura exterior com interior, amb separacions de simples envans, conserven les primitives dependències que el converteixen en el conjunt historicomonumental més important del poble. Un altre dels elements destacats que es troba molt a la vora del convent és el Pou del Gel. Els arqueòlegs han destacat la importància estratègica de la mina d’evacuació situada en un extrem del convent, i que hom creu que devia comunicar amb el vell castell.

Entre els equipaments culturals del municipi, destaca el Museu de l’Oli i el Món Rural. Situat en un antic molí d’oli de dues plantes del 1934, aplega la maquinària i els estris relacionats amb el conreu de l’olivera i la producció de l’oli, com també d’altres col·leccions d’eines i estris de treball que, des d’antic, han estat emprats per la pagesia de les Garrigues (en la sembra, la sega i la collita de blat, en la verema i l’elaboració de vi, etc.) i altres de fuster, ferrer, sabater, forner, cisteller i d’ús domèstic. El museu obrí les seves portes el 1984.

La festa major se celebra al setembre, des del primer dimarts —festivitat de Santa Columba i Sant Fortunat— fins al primer dissabte. Al final de novembre i al principi de desembre es fa la Festa de l’Oli Nou; entre els actes destaquen la representació popular de la collita d’olives i un esmorzar popular, a més de la visita a les cooperatives per veure com s’elabora l’oli. El 17 de gener, festivitat de Sant Antoni Abat, es reparteixen coques beneïdes entre els assistents a la missa, elaborades per la família Rebull com a resultat d’un vot que ells mateixos instituïren. La matança del porc es fa pel març, en data variable, i se celebra amb un dinar popular. El diumenge després de la Mare de Déu de Montserrat (27 d’abril) se celebra aquesta festa a l’ermita homònima, del 1954, situada 1 km a migdia del poble. Entre els actes que s’hi fan cal destacar l’ofrena floral, la ballada de sardanes i el dinar popular amb cassola de tros.

La història

El lloc té l’origen en el castell àrab que dominava la població, del qual no hi ha cap resta. És esmentat ja el 1033 en el Liber feudorum maior en el document de venda del castell de Montclar (de la Conca de Barberà) en la forma Castrum Assinos (el topònim, que comporta una evident referència equina, com registra Moreu-Rey, havia estat erròniament interpretat per Balari com a referència a uns esquists o llicorelles), i torna a ser esmentat el 1072 dins un altre document també com a límit de Montclar. Encara en plena època de dominació sarraïna del sector, Ramon Berenguer III ja havia infeudat a Guillem (Dalmau) de Cervera els castells de Gebut i de Castelldans (castrum de Castello Asinis i Castel d’Ases en el document del mateix Liber feudorum maior), i ambdues fortaleses formaren part del pacte que el 1120 signaren el mateix comte i el valí de Lleida Avifelel. Però Castelldàsens no fou ocupat fins després de la caiguda de Lleida (1149) i la repoblació del terme es dugué a terme després del conveni del 1179 entre Alfons I i Guillem de Cervera (net de l’anterior i castlà de la part de Lleida d’Ermengol d’Urgell), de la branca del llinatge Cervera que ha estat coneguda pels Cervera senyors de Juneda, Castelldans i Gebut.

Amb tot, des de la conquesta, dins el territori de Castelldans, el qual constituïa una batllia general que comprenia les Garrigues Altes, els templers tenien honors i terres, amb dues torres que el 1151 atorgaren a uns tals Girbert i Bernat Ferrer, amb l’encàrrec de repoblar-les, que cal identificar amb Melons i Matxerri, ara despoblats, i que surten mencionats en documents posteriors. En l’àmbit del terme inicial de Castelldans sorgiren un bon nombre de poblacions, com l’Albagés, la Sisquella, Juncosa, Vall-de-reig, les Besses, Vallseca, Preixens, Torreblanca i Puigverd, alguns després termes independents i altres despoblats, que en part havien de passar a Poblet.

La jurisdicció plena sobre Castelldans continuà en el llinatge dels Cervera senyors de Juneda i Castelldans (se'n separà una branca que senyorejà Gebut i Algerri), que donà destacats personatges en la política de l’època i protegí Poblet (on tingueren el panteó des del 1274), malgrat algunes infeudacions com la castlania concedida el 1234 a Ramon Berenguer d’Àger o terres donades a Berenguera de Montpaó, que aportà en dot a Ramon de Ramon (1247). El copiós heretatge dels Cervera de Juneda, Castelldans i Gebut, en produir-se l’extinció de la línia restà repartit (1358) entre Lluís Cornell (Gebut, la Guàrdia Lada, Castelldans i Arbeca) i els vescomtes de Vilamur (Juneda).

Castelldans consta ja en el fogatjament del 1365 dins el domini de Lluís Cornell i, amb 54 focs, dins la vegueria de Lleida. A la segona meitat del segle XIV els Pallars, barons de Mataplana, entre els quals consta Jaume Roger de Pallars, casat amb Elionor de Mur, apareixen com a senyors de Castelldans i Arbeca (aquest comprà al futur Joan I els drets senyorials de Castelldans el 1381). Però des del 1396 la senyoria de Castelldans és en mans del prior de la cartoixa d’Escaladei, i des d’aleshores fins a la fi de l’Antic Règim el monestir tingué el domini de la població. Es conserva a l’Arxiu de la Paeria de Lleida una interessant correspondència entre els paers i el batlle del prior de la cartoixa.

A l’inici de la guerra contra Joan II (1462), Joan Agulló, síndic i capità de la host de Lleida, es trobava a Castelldans amb 500 homes traint la causa de la Generalitat i, d’acord amb els germans Camporrells, valedors de Joan II, lliurà els 500 homes, que foren fets presoners (cosa que repercutí en el resultat de la batalla de Rubinat; Agulló fou ajusticiat poc després a Tàrrega). Ja a la segona meitat del segle XVI el poble fou pres pels bandolers dits el Minyó de Montellà i Miquel Barber (1588-89) i almenys fins el 1592 el castell fou refugi de facinerosos i lloc on els bandolers portaven el fruit dels seus robatoris, malgrat els esforços que feren els cartoixans per expulsar-los. També hi entraren l’any 1590 el famós Batlle d’Alòs i Lo Negre de Segarra i se n'endugueren alguns carros carregats de vins i de diners cap a la població de Seròs. En la guerra dels Segadors l’exèrcit francocatalà fortificà el castell i aleshores degué adquirir el caràcter defensiu que mostra el gravat i el pla de Beaulieu (1644), dins la línia defensiva que des d’Àger i Balaguer arribava a l’Ebre, als castells de Flix i Miravet. El 1647 fou executat al castell el lloctinent del governador de la plaça, senyor de Marió. No fou fins el 1651 que les tropes castellanes s’apoderaren de la vila. El castell exercí encara la mateixa funció defensiva en la guerra de Successió (1705-07), durant la guerra del Francès (1809-10) i en la primera guerra Carlina i aviat s’inicià la decadència de la fortalesa (l’any 1845 Madoz parlava ja d’un antic castell del qual només quedaven escasses restes).

Col·laboració: 
TLlC
Llegir més...