i Castell de Mur | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

Castell de Mur

Sumari de l’article

Guàrdia de Noguera
Vista general de la vila de Guàrdia de Noguera
© Fototeca.cat
Municipi del Pallars Jussà, situat a la dreta del pantà de Terradets.
Població: 
173 h
[2009]
Extensió: 
62 km2

Situació i presentació

L’actual municipi de Castell de Mur, de 62,42 km2, es formà el 1972 amb la unió de Guàrdia de Noguera i de Mur. El terme es troba a la dreta de la Noguera Pallaresa, aigua avall de la vila de Tremp. Termeneja al N amb les terres de Fígols de la Conca, Claret, Palau de Noguera i Puigcercós, que formen part del municipi de Tremp, i amb el de Talarn. A l’E limita, per la Noguera Pallaresa i el pantà dels Terradets, amb Gavet de la Conca i Llimiana. Al S, el congost dels Terradets i els contraforts orientals del Montsec d’Ares formen el límit natural amb el terme d’Àger (Noguera) i a l’W termeneja amb el municipi de Sant Esteve de la Sarga.

El municipi comprèn, a més de la vila de Guàrdia de Noguera (o Guàrdia de Tremp), que n'és el cap, el poble de Collmorter, la caseria de Puigmaçana, els llogarets de Cellers i Vilamolat de Mur i els nuclis del Meüll, Santa Llúcia de Mur i les Esplugues. Cal destacar també antics indrets com ara la quadra d’Espona i els llocs de Coscó, Alberola i Miravet. Algunes partides de l’antic terme de Mur són la Cornassa, les Mosques, Censada, els Purredons, les Canixeres, les Barranques, Porredó, els Pedregals i Claveral.

L’eix de comunicacions del municipi és la carretera C-13, de Lleida a Tremp, que travessa el terme resseguint la riba dreta de la Noguera Pallaresa. La carretera dels Terradets fou construïda el 1932, i fins llavors hom utilitzava l’antic camí de ferradura que vorejava la Noguera i la travessava per una palanca a l’indret del pas dels Terradets. L’actual carretera passa la Noguera pel Pont Nou. Hi ha vestigis del pont de Monares, entre la palanca esmentada i el Pont Nou. Travessa també el terme la línia de ferrocarril de la Pobla de Segur. Aquesta línia disposa de dos baixadors dins el municipi: el baixador de Cellers-Llimiana i el de Guàrdia de Noguera.

El marc físic

El territori de Castell de Mur és eixamplat a la part meridional, als vessants de tramuntana del Montsec d’Ares, des de la canal d’Osca fins al punt on aquesta serralada és tallada, al pas dels Terradets, per la Noguera. Al pas dels Terradets, la Noguera Pallaresa discorre al llarg de 3 km profundament engorjada, amb la Roca Regina (707 m), escarpament estructural d’erosió, les parets verticals de la qual són aprofitades per a l’escalada. Per aquest sector de migdia, la divisòria amb el terme d’Àger (Noguera) passa per la carena del serrat de Fontfreda, prolongació vers llevant del Montsec d’Ares, el punt culminant de la qual és a 1 381 m. La vall baixa del torrent del Bosc forma una estreta vall paral·lela als vessants septentrionals del Montsec, al peu del serrat de Fontfreda, i desguassa a la Noguera al pas dels Terradets, sota la Roca Regina i el salt de la Reina Mora. En aquest sector més meridional del terme destaca també l’Obaga de Peguera (862 m) i el pas d’Osca (1.290 m), ja en la carena de la serra de Montsec.

El sector oriental és format per les terrasses fluvials de la Noguera i els seus afluents: el barranc de la Font de Margarit, el de Cellers, el de Canalets, el de Rodell, el de la Fonteta, el d’Arguinçola i el de la Teulera. En aquestes terrasses fluvials es localitzen els conreus. El barranc de l’Espona forma el límit de tramuntana amb les terres de Talarn. La serra de Sentó (641 m), a tramuntana, forma límit amb l’enclavament de Claret (Tremp).

El terme és accidentat a ponent per la serra del Sastret, o serra de Castellnou, que marca la divisòria d’aigües que desguassen a la Noguera Pallaresa o les que desemboquen a la Noguera Ribagorçana. Aquesta serra del Sastret, amb la serra d’Estorm o de la Fita (en un estrep de la qual hi ha el castell de Mur), són els primers contraforts septentrionals del Montsec d’Ares, formats per calcàries i margues cretàcies. Cal destacar també el Serrat Músic, el del Corb, el Puit del Moro, el Tossal Gros, el Puit (703 m) i la Fita (1.035 m) al límit meridional amb Sant Esteve de la Sarga.

Són tributaris de la Noguera Ribagorçana els torrents que solquen la part més occidental del terme, el Barranc Gros i els seus afluents, el barranc de la Plana, el d’Eloi (per on passa la divisòria nord-occidental amb Fígols de la Conca) i el del Còssio (termenal amb Sant Esteve de la Sarga).

Pel que fa a la vegetació potencial, hi predomina l’eurosiberiana del bosc de roure valencià. Com a nota curiosa, cal destacar el ginebre gros del Tuberic que es troba a la finca coneguda com l’Alzinar de Miravet i que ha estat declarat arbre monumental, amb un tronc de 9,7 m de diàmetre i una alçària de 7,5 m.

La població i l’economia

Al segle XIV hom comptabilitzava 33 i 14 focs respectivament en els antics municipis de Guàrdia de Noguera i Mur. El 1708 a Mur hi havia 3 cases, 3 més a Vilamolat de Mur, 7 al Meüll, 2 a Miravet,4 a Santa Llúcia-Coscó i 3 a Collmorter. Tot i els mals moments pels que passava la població, el 1718 hom comptabilitzava un total de 300 h a Guàrdia de Noguera i 88 a Mur. El cens del 1719, que registrava els habitants per parròquies, consignava que a Mur hi havia 20 cases i 72 persones i al Meüll 5 cases i 16 persones. Al llarg d’aquest segle la població s’arribà a duplicar. A la dècada de 1860, la població assolí el màxim històric. Un segle després del cens de Floridablanca, el terme de Guàrdia de Noguera ja tenia menys població que la censada el 1787. La pèrdua de població fou més important a Guàrdia de Noguera que no pas a Mur, almenys en el període 1860-1930. Passada la guerra civil del 1936-39, Guàrdia de Noguera i Mur perdien població, però Mur ho feia més ràpidament. La dècada més negra fou la de 1960-1970; aquest darrer any fou l’últim en què apareix censat Mur com a municipi. La pèrdua de població fou constant fins a finals del segle XX, quan aquesta tendència es capgirà. El nou municipi de Castell de Mur xifrà 205 h al 1981; 143 h al 1991 i 149 h el 2001. L’any 2005 s’arribà a 173 h.

Pel que fa a l’agricultura, segons Madoz, a mitjan segle XIX, en aquestes terres es produïa blat, ordi, seda, llana i vi, el qual era venut a la Vall d’Aran. Hi havia també caça de conills, llebres i perdius. Hi situa un molí fariner, un trull i una fàbrica d’aiguardent, i al castell de Vilamolat esmenta l’existència d’un molí fariner. Tanmateix els principals conreus han esdevingut els cereals, el farratge, el gira-sol i les pomeres. Als vessants de solell hi ha oliveres i ametllers. D’altra banda, les pastures i terrenys forestals es troben, en bona part, a les partides de Coscó, Serra Carboner, la Ribera de la Noguera i als vessants més orientals del Montsec d’Ares. En ramaderia, destaca sobretot la cria del bestiar porcí, tot i que la cria tradicional és la de l’oví.

Fins la dècada de 1990, l’agricultura fou l’activitat econòmica amb més ocupació del terme, però a partir d’aquell moment els serveis van adquirir un pes més important, causat sobretot per l’impuls del turisme. El pantà dels Terradets ha estat aprofitat per a potenciar aquest sector, ja que ofereix un marc natural idoni per dur a terme activitats d’esbarjo, centrades sobretot en els esports aquàtics. Hom disposa d’allotjament al mateix municipi.

La vila de Guàrdia de Noguera

Ajuntament de Castell de Mur (Pallars Jussà)
© C.I.C. Moià
La vila de Guàrdia de Noguera, o de Tremp (532 m i 103 h el 2005), actual cap de municipi, és situada a la dreta de la Noguera, a migdia del puig on hi ha les restes de l’antic castell de Guàrdia, a l’altra banda del barranc de la Fonteta. L’església parroquial és dedicada a la Mare de Déu del Remei. Depengué de la jurisdicció del prepòsit de Mur. Al segle XVIII fou reconstruïda en gran part. Conserva un retaule renaixentista amb escenes esculpides en relleu de la vida de la Mare de Déu. Dins el nucli de població hi ha, a la Casa Roca, una capella dedicada a la Immaculada, amb un petit altar barroc. A la Casa Montsó, dita també Can Placito, hi hagué una capella dedicada a la Mare de Déu del Roser.

El castell de Guàrdia és situat dalt un turó (717 m) emplaçat estratègicament a la dreta de la Noguera, entre aquesta i el tossal on s’alça el castell de Mur, 1 km al N de la vila de Guàrdia de Noguera. El castell de Guàrdia apareix per primera vegada documentat l’any 1012. Hom ha identificat aquesta torre amb l’antiga Guardia Galindonis i amb la guardia que nominant Ermodolfo. Situat a la part més elevada del turó, el castell de Guàrdia té una estructura semblant a la del veí castell de Mur. Consta d’un recinte amb els angles arrodonits, en un extrem del qual s’alça una torre de planta triangular i uns 8 m d’alçada, que es caracteritza pel fet que té l’angle exterior arrodonit. D’aquesta torre surt una paret d’uns 3 m d’alçada, amb uns 24 m de llargària. Al seu costat hi ha l’antiga església romànica de Sant Feliu, que fou la capella del castell. D’una sola nau, aquesta és capçada per un absis semicircular ornamentat amb arcuacions i bandes llombardes. La volta de la nau és esfondrada. Sota el castell hi ha vestigis de l’església de Sant Feliu, l’antiga parròquia, on hi havia hagut la població primitiva.

Hom celebra la festa major el primer diumenge de setembre. El primer diumenge de maig se celebra l’aplec del Sant Crist a l’ermita i el castell de Mur.

Altres indrets del terme

Cellers, Vilamolat de Mur i Santa Llúcia de Mur

El llogaret de Cellers (387 m i 25 h el 2005) resta al S del terme, just davant del pantà dels Terradets. L’església sufragània de Sant Joan Baptista de Cellers, amb portal adovellat i espadanya estrafeta sobre la façana de ponent, sembla obra dels darrers anys de l’edat mitjana. La festa major se celebra l’últim diumenge d’agost. Al lloc hi hagué l’antic priorat canonical de Sant Miquel de Cellers o del Congost, que depenia de la pabordia de Mur. Sembla que havia estat fundat devers el 1170 pels comtes de Pallars. Al segle XVI fou incorporat a Lavaix. L’església ja era arruïnada el 1418, però encara existia, com a santuari, el 1860. No en resten vestigis. Al capdamunt de la vall i el barranc de Cellers (en terme ja de Sant Esteve de la Sarga), encarada a la vall, hi ha la cova de Sant Miquel, que potser podria relacionar- se amb els orígens del cenobi. A Cellers, a l’entrada del pas dels Terradets, s’ha localitzat un taller de sílex de l’època del Mesolític. La cova de la Platja, en ple pas dels Terradets, sota la carretera de Tremp a Balaguer, fou ocupada a l’edat del bronze.

Al NW del castell de Mur se situa el llogaret de Vilamolat de Mur (24 h el 2005), al vessant septentrional de la serra on s’alça aquest castell, sobre el barranc del Seix. La Casa Miret té una capella dedicada a la Mare de Déu del Roser. A Can Josep, també dit Can Castells, hi ha una capella dedicada a Sant Miquel.

A migdia del castell de Mur és situat el nucli de Santa Llúcia de Mur (6 h el 2005), on hi hagué l’antic priorat homònim, que depenia de la canònica de Mur. Documentat des del 1162, el priorat era regit pel canonge cambrer, que tenia la cura d’ànimes de la parròquia. En la seva església s’aplegaren al segle XIV algunes reunions sinodals de les esglésies de la pabordia de Mur. De tradició romànica, l’església, documentada l’any 1094, és capçada per un absis rectangular, cobert amb volta, posterior, de llunetes. La nau es cobreix amb volta apuntada. L’església de Santa Llúcia de Mur va posseir un petit retaule d’altar, del qual resten dues taules de dimensions petites que es conserven al Museu Nacional d’Art de Catalunya. S'hi han realitzat obres de restauració.

El Meüll, Collmorter i altres caseries

Al NW de Mur hi ha el nucli del Meüll (952 m i 6 h el 2005), amb l’antiga parròquia de Sant Martí, dita popularment de Santa Maria. L’edifici, d’una sola nau coberta amb volta de canó i absis semicircular, es troba en estat ruïnós. La porta és porxada i s’obre a la façana de ponent, a l’igual com el campanar d’espadanya. Formà part de la baronia de Mur i la jurisdicció de la seva església depenia del paborde de Mur. Al Mas d’Eloi hi ha la capella romànica de Sant Gregori en ruïna. Al Mas de l’Hereu, dins la mateixa parròquia, hi ha l’antiga capella de Sant Joan Evangelista, actualment dedicada a Sant Jordi.

El poble de Collmorter (6 h el 2005) és situat a llevant de Mur, sobre Collmorter, que separa el serrat del castell de Mur del puig del castell de Guàrdia. Pertangué a la baronia de Mur. A la Casa Francisco hi ha la capella de Sant Miquel.

A la caseria de Coscó, a l’extrem de ponent del terme, hi ha la capella de Santa Caterina, actualment en ruïnes. No gaire lluny, a la caseria d’Alberola, hi resten els vestigis de l’antiga capella de la Mare de Déu del Remei, avui de Santa Margarida. Al S de Santa Llúcia de Mur hi ha la caseria de les Esplugues, i a ponent del castell de Mur, la caseria de Miravet, on hi ha les ruïnes d’una antiga fortalesa medieval. Aquesta casa forta té una planta d’estructura rectangular amb angle rom. Al N del terme hi ha la caseria de Puigmaçana (3 h el 2005), i la capella de la Mare de Déu del Roser.

El 1860 hom descrivia al terme de Guàrdia de Noguera el Mas del Notari, el del Ponter, el del Salvador i el Molí de la Vila (fariner i olier). No gaire lluny del baixador de Cellers-Llimiana hi ha la capella eremítica de Sant Sebastià. A les terres de Mur hi havia el Mas de Benet, el de Fornicó, de Sellamana, o Sallençana, el d’Escomuns, el de Coscó i el del Ginebrell.

El conjunt monumental de Mur

Vista del conjunt monumental de Mur (Pallars Jussà)
© C.I.C. - Moià
El castell de Mur és emplaçat al cim d’un turó (888 m) encinglerat sobre la Noguera Pallaresa, és separat del turó on s’alça el castell de Guàrdia de Noguera per Collmorter. Aquest castell és com una avançada fortificada vers el riu. La seva situació era militarment estratègica. L’aparell característic del primer romànic del segle XI, bé que alguns elements semblen indicar l’aprofitament de construccions anteriors. Assentat sobre la roca viva, té una planta en forma de triangle rectangle. S'hi accedeix per un portal elevat de mig punt, situat a l’altura del cos de guàrdia. A la paret de migdia, hi ha adossada una torre mestra de planta circular, que té una alçada d’uns 16 m. Segons un document que extractà Villanueva, el castell de Mur és esmentat ja el 969, any en què també és documentada, dins el terme del castell de Mur, l’esglesiola de Sant Fructuós de Mur, ja desapareguda.

Al cim del mateix turó on es troba el castell de Mur hi ha l’antiga canònica augustiniana de Santa Maria de Mur. L’església es construí per impuls dels comtes de Pallars i fou consagrada el 1069. El 1099 fou consolidada la canònica, confirmant-li la major part de les esglésies que constituirien durant segles el seu patrimoni i vinculant-la directament a Roma. El domini territorial del monestir de Mur, de jurisdicció independent del bisbat d’Urgell, incloïa les esglésies construïdes des del torrent de Claret fins al coll de la Serradella, Castellnou i el coll d’Ares i des d’aquí a Osca de Guàrdia i fins a la Noguera, és a dir, unes quinze esglésies i parròquies, constituïnt la pabordia de Mur. La canònica fou secularitzada el 1592 i el 1851 fou reduïda a parròquia rural.

El conjunt es disposa amb l’església de Santa Maria a l’extrem de llevant i el conjunt del clos canonical adossat a la façana de ponent del temple. L’església basilical és un edifici de tres naus, capçada per tres absis semicirculars, ornamentats els laterals amb arcuacions i bandes llombardes i el central amb lesenes i finestres cegues, pertanyent al primer romànic. Destaquen les pintures romàniques, de les quals les de l’absis central, un dels exemples més importants de pintura romànica catalana per la temàtica, la tècnica i la composició, foren adquirides a la primeria del segle XX pel Museum of Fine Arts de Boston. El claustre és un pati rectangular, allargat, amb uns porxos formats per una sola fila de columnes, amb pilars rectangulars als angles. Les galeries són cobertes. Declarat monument nacional (1920), ha estat restaurat en diverses ocasions (1920 i 1990).

La història

La vila de Guàrdia de Noguera o de Tremp passà l’any 1051 en poder del comte Ramon V de Pallars Jussà, que l’obtingué de Miró i Gueraua a canvi del lloc de Susterris. Posteriorment passà a Arnau Mir de Tost, sogre del comte, i el 1072 a la dona d’aquest i filla d’aquell, Valença. Sembla que posteriorment els comtes de Pallars Jussà, en restitució de les usurpacions fetes al comtat pels seus avantpassats, cediren a Sant Ot, bisbe d’Urgell, i al capítol de Tremp, entre d’altres béns, el castell de Guàrdia. El 1244, Bernat de Mur, ardiaca de Tremp, donà el que posseïa a la vila de Guàrdia al seu nebot Artús, a qui el rei, el 1270, demanà la potestat del dit castell de Guàrdia. El 1316 el monarca reconegué al paborde de Mur el dret de tenir batlle a la vila de Guàrdia. Pel feu i la pertinença de Guàrdia, Berenguer Artús de Mur prestà homenatge al rei el 1321. Igual prestació atorgà el 1327 el procurador de Simó de Mur pel feu de Guàrdia i el castell de Mur.

El 1365 el tenia Dalmau de Mur i el 1368 Berenguer Artús de Mur era el batlle que hi tenia el rei. L’infant Joan, el 1381, vengué el castell de Guàrdia i la jurisdicció dels llocs de Palau i Cellers a Berenguer d’Abella. El 1387 el rei Joan vengué a Lluís de Mur el castell, amb la seva jurisdicció, que havia estat confiscat a Berenguer d’Abella. El 1444 la reina Maria concedí als vassalls de Guàrdia, Cellers i l’Espona la revocació de l’impost del lluïsme. El 1481 el rei Ferran II ordenà que es paguessin els rèdits a Brianda de Mur que, com a senyora de Mur, posseïa la castlania de la vila de Guàrdia. El 1482 el rei cedí el lloc a Arnau Dausà. Al segle XVII el lloc era del rei, adscrit a la sotsvegueria de Pallars. L’any 1831 Guàrdia i el seu agregat de Cellers, del corregiment de Talarn, eren reialencs.

L’antic castell de Mur, que fou centre de la baronia de Mur, és esmentat el 969. Pertangué als comtes de Pallars primer i posteriorment als Mur, que n'havien estat castlans i que després foren feudataris dels sobirans catalans. El 1055 Ramon V de Pallars Jussà el cedí en feu a Arnau Mir de Tost com a garantia de dot en comprometre's aquell amb Valença, la filla d’aquest. En el document s’especifiquen globalment els termes del castell de Mur i del castell de Llimiana, que també era cedit al cavaller de Tost; consignava, a més, l’instrument que el castell de Mur i el d’Orrit restarien en potestat de Valença si moria Ramon de Pallars Jussà. El comte lliurador servà, però, la senyoria superior del castell. En els documents que, per la susdita infeudació, s’expediren, signa entre els testimonis un tal Miró de Mur, que devia ser el castlà de Mur. El 1056 el comte, casat ja amb Valença, li donà el castell de Mur. Aquest fou empenyorat el 1064 per Ramon i Valença als pares d’aquesta, Arnau Mir de Tost i Arsenda. Pel seu testament del 1071, Arnau Mir de Tost cedí el castell al seu net Arnau i a la seva filla Valença. Els comtes Ramon i Valença el 1076 infeudaren a Ramon Pere el castell. El 1094 el comte Ramon V de Pallars Jussà i el comte Artau II de Pallars Sobirà signaren un conveni pel qual el primer cedí al segon el castell de Mur amb els seus homes, sota la fidelitat del donador.

La baronia de Mur comprenia els llocs i les parròquies de Mur, Collmorter, Santa Llúcia de Mur, el Meüll, Puigcercós, Estorm, Moror, l’Alzina, Beniure, les Esplugues, l’Espona i Cellers. Els membres del llinatge Mur, que primer eren castlans de Mur pels comtes pallaresos, amb el temps esdevingueren feudataris reials i senyors del dit castell. El 1183 consta que Bernat de Mur era senyor de Mur. El succeí en la senyoria el seu fill Acard de Mur.

El llinatge donà personatges tan famosos com el bisbe de Vic Bernat de Mur (segle XIII) i el trobador Guillem de Mur (segle XIII). El darrer membre de la nissaga que posseí la baronia de Mur fou Hug Pere de Mur i de Cervelló, el qual només deixà una filla, Brianda de Mur, que l’aportà en dot als Carròs d’Arborea. D’aquests, ja al segle XVI, passà als Maça de Liçana. Aquestes posseïren la baronia de Mur fins el 1576, any en què fou dividida entre Pere i Isabel Maça de Liçana Carròs d’Arborea.

L’indivís passà, per una banda, als Cascante, als Portugal i als Silva, que esdevingueren ducs d’Híxar, i per l’altra, als Caçador, als Cellerés, als Oliver i als Fors.

Data de revisió: 
2014-03-06
Llegir més...