i Castellet i la Gornal | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

Castellet i la Gornal

Sumari de l’article

Castellet i la Gornal El castell de Castellet
© Fototeca.cat
Municipi de l’Alt Penedès.
Població: 
2.222 h
[2009]
Extensió: 
47 km2

Situació i presentació

El terme municipal de Castellet i la Gornal, de 47,5 km2, és situat al punt de contacte entre el Garraf i les dues comarques penedesenques (li manca l’accés a mar que havia tingut a l’edat mitjana), a la vall del riu de Foix, que el travessa de N a S (8 km). Limita al N amb Santa Margarida i els Monjos i amb Olèrdola, a l’E amb Vilanova i la Geltrú, Cubelles i Canyelles (tots tres del Garraf), al S amb Cunit i Calafell (tots dos del Baix Penedès), al W amb Bellvei, Banyeres del Penedès i l’Arboç (tots tres del Baix Penedès) i al NW amb Sant Jaume dels Domenys (Baix Penedès) i Castellví de la Marca. Comprèn el poble de Castellet, antic cap del municipi, i els pobles i veïnats de la Gornal —actual cap de municipi—, les Casetes de la Gornal, Clariana, les Masuques, Torrelletes, Sant Marçal, diverses urbanitzacions i cases disseminades. El municipi forma part del Parc del Foix.

Una carretera local uneix Castellet amb Vilanova i la Geltrú i amb l’Arboç (es bifurca a la dreta vers Torrelletes, les Masuques i Sant Marçal); per l’esquerra una carretera es dirigeix a Clariana i a la Gornal, on enllaça amb la N-340 de Barcelona a València, que passa per la Gornal, les Casetes de la Gornal i les Masuques. La AP-7 de Barcelona a València talla el terme pel sector de Sant Marçal, però no té cap sortida dins el municipi (la més propera és la de Vilafranca-Santa Margarida i els Monjos). La línia de ferrocarril de Barcelona a Tarragona per Martorell tampoc no té estació dins el terme (cal anar a l’Arboç).

La natura del territori és variada (Cretaci del massís al S i al SE en contacte amb el Miocè predominant) i les alçades màximes són el Puig Rodó (409 m) i la Plana Morta (409 m) al NE. El riu de Foix forma dins el terme el pantà de Foix (construït en 1903-28 i ampliat el 1936, amb una capacitat de 6 hm3) i rep diversos afluents per la dreta: el torrent de la Bruixa, el torrent d’Estalella (que aboca a prop de la capella de Sant Esteve), la riera de Marmellar (que desguassa al N de Castellet) i el torrent de la Font de l’Horta, que mor ja dins el pantà; per l’esquerra rep els fondals de la Bovera i el de la Coma Pineda. Hi ha nombroses surgències d’aigua i moltes captacions subterrànies que contribueixen a l’abastament de Vilanova i altres poblacions properes (pous de la Marquesa i de la Mare de Déu de la Llum).

La població i l'economia

La població del terme, que havia tingut un augment considerable als segles XVIII i XIX (360 h el 1718, 863 h el 1787, 1 465 h el 1860, 1 843 h el 1900), experimentà una tendència regressiva durant el segle XX i fins els anys vuitanta (1 670 h el 1930, 1 300 h el 1960, 1 327 h el 1970, 1 059 h el 1981). Des del 1980 la població s’estabilitzà, i fins i tot pujà lleugerament: 1 107 h el 1991 i 1798 h el 2005. L’evolució demogràfica no és la mateixa en tots els pobles; sol haver-hi una gran diferència entre els que es troben per sobre o a prop de la carretera estatal (les Casetes, la Gornal, les Masuques) i els pobles més muntanyencs (Castellet i Torrelletes, clarament regressius) i també Clariana i Sant Marçal.

Les terres conreades ocupen una quarta part de la superfície total del terme, principalment dedicades al conreu de la vinya, que ha fet reduir molt els altres conreus del municipi. Hom troba també cereals, fruiters i oliveres. Pel que fa a la ramaderia, es presenta com un sector força diversificat. Hi ha granges avícoles, porcines i de conills, i també bestiar boví i oví. S'exploten les pedreres de calç del municipi, per bé que la major part de les empreses que hi participen tenen les naus a les poblacions dels voltants. Pel que fa a les activitats industrials, destaca una empresa que fabrica magnetos, una empresa química i diverses empreses de materials de construcció (materials refractaris, calç) i alimentàries (sobretot del ram de la viticultura). La majoria de la població ocupada treballava el 2005 a parts iguals en la indústria i els serveis.

El poble de la Gornal

El poble de la Gornal, dit antigament el Gornal, és situat a prop de la carretera estatal, a ponent del terme i del nucli de l’Arboç. El 2005 tenia 257 h. Constitueix el nucli de població agrupada més gran del municipi (per bé que la partida de Sant Marçal aplega més habitants entre disseminats i agrupats), fet que li ha valgut la residència de l’ajuntament. La major part de les cases s’esglaonen a la dreta de la carretera del Vendrell. L’església parroquial de Sant Pere, d’origen romànic, es confon amb la casa rectoral (refeta per Joan Bassegoda i Nonell el 1971) per un porxo comú formant un recinte. El temple actual és de tres naus i conserva un campanar de cadireta, a més del campanar de torre del 1967; a la dreta es muntà un antic molí d’oli en un clos enjardinat. En una rambleta hi ha les escoles i l’actual casa del comú. El lloc de Guarnallo és esmentat ja el 1189, i la parròquia, en 1279-80 (el topònim s’esmenta Guarnal, Esguornal i Desgornal als censos del segle XIV). Aquest castell sembla que donà nom a una partida del terme i a un mas (s’han atribuït al castell unes confuses romanalles al camí de Clariana).

El poble disposa des del 1902 de la Societat Recreativa Gornalenca. També funciona el centre parroquial, que manté una biblioteca. La festa major de la població (gornalencs) s’escau per Sant Pere. El Dijous Sant és festa a tot el municipi.

Altres indrets del terme

El poble de Castellet

El poble de Castellet, amb 86 h el 2005, és a 159 m d’altitud, en una cinglera de pedra tova miocènica, a la riba esquerra del riu de Foix, que forma un meandre que l’envolta pel N, l’W i el S. Al peu de l’encinglerat conflueix la riera de Marmellar, fet que donà importància estratègica al castell de Castellet, que dominava dalt del turó el passatge a les terres de l’Alt i el Baix Penedès. En aquest castell, adquirit i restaurat (1928-29) per l’arxiver Josep de Peray i March, destaquen les altes torres reconstruïdes amb una certa fantasia expressada en merlets i finestrals romànics i gòtics. A prop del castell, i en un pla encara superior, hi ha l’església parroquial de Sant Pere de Castellet, no tan antiga com el castell (la primitiva església era dedicada a sant Esteve); d’origen romànic, té una gran portalada de mig punt encarada al castell, precedida per un gran atri amb volta de canó amb una arcada de molta llum; el temple és d’una nau i a la façana de tramuntana s’alça un gran campanar de paret de quatre obertures (en resta una campana); l’antiga rectoria adossada a l’església és del 1878. Aquesta església és esmentada el 1195 (Bertran de Castellet l’elegí per a ser-hi enterrat); el 1484 rebé com a sufragània la de Sant Esteve, i el 1739, la de Sant Marçal. L’any 2001 fou rehabilitat i alberga la seu de la Fundació Castellet de Foix, anomenada Abertis des de l’any 2003.

El poble és format per una sèrie de cases que s’alcen des del castell al peu de la carretera, moltes amb grans portalades quadrades o rodones; l’antiga casa del comú és del 1906. La població (castelletencs) disposa per a les activitats recreatives i culturals de la Societat Recreativa Castellenca. Celebra la festa major el primer diumenge d’agost.

L’antic castell és documentat ja el 977, any en què el comte Borrell II —que ja el tenia pels seus pares— el vengué a Unifred Amat (confrontava amb Castellví, Olèrdola, Cubelles, Calders, Santa Oliva i Banyeres). Aleshores es deia castell de Sant Esteve, i Josep Iglésies identifica Unifred Amat, del tronc familiar de la poderosa família Cervelló, amb l’Amat que morí lluitant amb els sarraïns en defensa del castell de Selmella. El seu fill ja és anomenat Otger de Castellet (1024) i el 1037 es discutiren els límits del castell entre Bernat Otger, fill de l’anterior, i Sant Cugat del Vallès. Del llinatge cognominat Castellet (no tots de la mateixa soca) es destacà al segle XII Bertran de Castellet, conqueridor de Siurana i signant de la carta de població de Tarragona (1149), al qual l’arquebisbe Bernat Tort donà el 1154 l’encàrrec de repoblar Reus. La vila de l’Arboç, que formava part del terme, fou segregada el 1174 i després se'n segregà la quadra de la Llacuneta (1255). En 1365-70 el castell tenia 60 focs i era de Gispert de Castellet; el darrer del llinatge que posseí el castell fou Blai de Castellet (el 1380, quan tenia 69 focs) ja que el 1405 Martí l’Humà vengué l’imperi i la jurisdicció del castell, terme, quadres i parròquia a Pere de Gurrea i de Torrelles. Dels Torrelles el castell passà als Desplà i d’aquests a Bernat de Requesens (1460), de família vinculada a la Busca. Durant la guerra contra Joan II fou assetjat i pres per les forces del rei conestable Pere IV de Catalunya (1464), però a la fi de la contesa tornà als Requesens. Lluís de Requesens el vengué (1472) a Guillem de Peralta (a la fi del segle XV era molt abandonat), i posteriorment passà per matrimoni als Aguilar (1566) i després als Icard i als Queralt, comtes de Santa Coloma, que detingueren els drets jurisdiccionals fins a la fi de l’Antic Règim. L’abril del 2014 fou inaugurat al castell de Castellet i la Gornal el Centre Unesco-Fundació Abertis per a les Reserves de la Biosfera Mediterrània, seu de la primera col·laboració pública i privada participada per aquesta agència de les Nacions Unides. L’objectiu principal d’aquest centre és l’aprofundiment en el coneixement i la gestió dels espais naturals de la Mediterrània.

Torrelletes i les Masuques

El poble de Torrelletes és a l’esquerra del riu de Foix, al NE de Castellet (es comuniquen per un camí veïnal). Tenia 106 h el 2005. L’origen del lloc és antic (de l’època que senyorejaven els Torrelles), però les cases de la població (torrelletencs) són dels segles XIX i XX i s’hi destaca la masia basilical de Can Rossell. Pertany eclesiàsticament a Sant Pere de Castellet. A prop de Can Rossell hi ha indicis de poblament ibèric a la Serreta de la Casota, i a migdia hi ha el fondo de la Pòpia, amb les balmes de la Bovera i la balma del Solell de les Cabres, amb vestigis d’habitatges troglodítics. El poble disposa de l’Esbarjo Cultural, per a les activitats culturals.

El poble de les Masuques és a la dreta del riu de Foix, a 230 m d’altitud i 6 km al N de Castellet, vora el límit amb el terme de Santa Margarida i els Monjos i a prop de la carretera N-340. El 2005 hi havia 144 h empadronats. El poble, en terreny pla, forma dos carrers amb cases dels segles XIX i XX. Sembla que el nom és un despectiu dels dos primers petits masos que s’hi bastiren. Depèn de l’església de Sant Pere. Un pont de dues arcades travessa el riu vers el camí a Castellet, i a prop seu hi ha la gran masia de Can Martí de Sant Esteve, amb baixos, dos pisos i una torratxa quadrada. Una altra masia és el Mas Pigot (hom ha volgut identificar unes restes properes com a columbari romà, cosa no demostrada). Funciona al poble una societat cultural i recreativa. Celebra la seva festa major el tercer diumenge d’octubre.

Sant Esteve de Castellet i Santa Maria de Muntanyans

Uns 800 m a migdia de les Masuques hi ha l’antiga església de Sant Esteve de Castellet, a prop del Molí de Can Llopard, antic temple romànic d’una sola nau, amb absis trilobulat, cimbori octagonal i campanar de cadireta de tres espais; a la façana de ponent destaca la porta amb un arc de mig punt. Hom suposa que substituí una església preromànica esmentada el 976 com a cel·la possessió de Sant Cugat del Vallès. Hi ha abundants vestigis d’època romana (ceràmica, monedes, enterraments i un enllosat). Sobre el torrent d’Estalella que aquí s’ajunta al riu de Foix, hi ha un pont molt antic d’una arcada. S'han descobert vestigis de pintures murals dins l’església, que és propietat del bisbat de Barcelona. Un abeurador del Molí de Can Llopard (ara a Barcelona) fou identificat per Manuel Trens amb un mil·liari romà, fet que semblaria confirmar el pas de la Via Augusta per aquests contorns.

En aquest sector hi ha també el santuari de Santa Maria de Muntanyans, dalt un turó de 195 m, d’una sola nau, absis destruït per liallargament de la capella, murs laterals amb contraforts, portal rodó amb arquivolta i campanar de cadireta; destruïda parcialment el 1936, fou reconstruïda i emblanquinada. El primer esment és del 1341, però l’edifici sembla anterior. El Dilluns de Pasqua s’hi celebra un aplec.

Sant Marçal i les urbanitzacions

La caseria de Sant Marçal, dita antigament Rubió, és situada en una plana al NW del terme, separada de la resta del municipi per l’autopista. La població (santmarçalencs), en bona part dispersa, era de 194 h el 2005. El poblet és molt petit, vora l’actual església de Sant Marçal (1914), que domina aturonada la caseria (es conserven escassos vestigis de l’antiga església, com ara una ossera decorada). L’església és esmentada ja el 1279, i el 1337 pertanyia a la canònica de Solsona (fins el 1593); el 1682 fou encomanada al rector de l’Arboç, però al segle XVIII passà a sufragània de Castellet i fou erigida en parròquia al segle XIX. Per tradició oral hom creu que la primitiva església radicava a Can Colomer (on hi ha restes d’una vil·la romana) i que aquí hi havia el desaparegut santuari de Sant Jaume de Puiggraner. El poble, on funciona una societat recreativa, celebra festes per la Puríssima i el segon diumenge de juliol. A l’altre costat de l’autopista hi ha el mas de les Peloses.

Dins el terme municipal hi ha nombroses urbanitzacions, algunes compartides amb altres munici- pis. Hom pot destacar: Rocallisa amb 205 h el 2005, els Rosers amb 112 h el 2005, compartida amb Cunit i Calafell, Trenca-roques amb 149 h el 2005, Valldemar amb 36 h el 1996, compartida amb Calafell, i la Creu i els Àngels amb 23 h el 2005.

Puigmoltó, Can Cassanyes i les Casetes de la Gornal

A prop del terme de l’Arboç (la Llacuneta) hi ha el veïnat de Puigmoltó, antiga quadra adquirida pel monestir de Santes Creus per compra i per donació de Ponç Moltó i de la seva muller el 1241; el monestir també tenia els masos de Solanes, Mustarxo, Olleres i el Prat de Viladordis, de problemàtica identificació, però que hom suposa propers.

A ponent de Puigmoltó i dins la parròquia de Sant Marçal hi ha la gran masia de Can Cassanyes, que té el seu origen en el mas de Can Cassanyes de la Muntanya de la parròquia de Castellet, a prop dels límits amb Canyelles i Vilanova; Can Cassanyes del Pla (on s’han trobat restes d’un forn ceràmic romà), reconstruïda el 1638, és el centre d’una gran propietat on es conrea sobretot la vinya i els arbres fruiters (elabora vins i xampanys).

Al límit de ponent del terme i de la comarca del Garraf, unit amb Bellvei, hi ha el barri de les Casetes de la Gornal, al peu de la carretera estatal, en terreny pla. En aquest barri hi vivien 121 h segons el cens del 2005. Depèn eclesiàsticament de la Gornal i té algunes masies al seu rodal, com la de Rocallisa. Integrat dins l’aglomeració urbana de Bellvei, hi ha el carrer de les Dues Províncies, perpendicular a la carretera, que separa les províncies de Barcelona i Tarragona (una de les moltes mostres de l’arbitrarietat de la divisió provincial).

Clariana i el santuari de Lurda

El poble de Clariana, que tenia 161 h el 2005, és 4 km al SW de Castellet, a la dreta del riu de Foix; forma dues barriades separades per un fondet, i la més antiga és la de llevant, formada a redós de la Casa Gran, que devia ser en altre temps senyorial. Eclesiàsticament depèn de Sant Pere de la Gornal; destruïda una capella de Sant Jau-me el 1936, a partir del 1968 s’edificà un nou temple planejat per Joan Bassegoda i Nonell, amb mosaics fets pel terrassenc Santiago Padrós i Elias. És d’estructura de formigó armat, amb cimbori vuitavat suportat per arcs el·líptics entrecreuats i voltes hiperbòliques paraboloidals; té relleus de Tomàs Bel i vidrieres de Joaquim Datsira. Dedicat a la Mare de Déu de Montserrat, sant Jaume manté, però, el patronatge del lloc i hom celebra aquest dia la festa major. Hi ha la Societat Recreativa Clarianenca, fundada el 1908. Destaca el Museu de Clariana, que recull estris de la vida rural.

També a la dreta del riu de Foix, a prop del límit amb Vilanova, hi ha el santuari de Lurda, en terreny molt accidentat, al peu de la Talaia, que s’alça a l’altre costat del riu formant el congost de Rocacrespa.

Construït pel vilanoví Ceferí de Ferrer i de Martí, propietari del Molí d’en Galters, el 1886 quedà adscrit a la Santa Casa de Loreto i hom bastí una mena de gruta artificial que volia reproduir la Lorda occitana.

Col·laboració: 
TLlC
Data de revisió: 
2014-04-07
Llegir més...