Situació i presentació
Limita al N amb Aguilar de Segarra i Rajadell, a l’E amb Sant Salvador de Guardiola i al SE amb els municipis del Bruc, Castellolí, Òdena i Rubió (tots de l’Anoia). Al municipi hi ha un conjunt de relleus tabulars i atalussats, balcons panoràmics sobre el Pla de Bages, Montserrat i la serra de Rubió, que separa les conques del Cardener i de l’Anoia. Entre els primers, cal fer esment de les proes paral·leles —vistes des de la terra baixa— de Gosem, el Tinell i Sant Pere. Les serres de Can Torre, de Fontanelles, del Grau i de Palomes i els cims del Cogulló de Can Torre (877 m), de Coll de Gosem (799 m) i de les Tres Creus (792 m) són, amb el de Palomes (807 m), les cotes més elevades de l’extens territori. L’únic corrent fluvial, i no pas constant, del territori és la riera de Castellfollit (coneguda també amb els noms de torrent de l’Infern, del Rauric i del Servitge, o riera de Vallformosa), afluent de la riera de Rajadell, que es forma a la serra de Can Torre i davalla per les obagues de Fontanelles. Els torrents del cantó solell van a parar a la riera de Guardiola, i els del sector de Grevalosa i Palomes desguassen també a la riera de Rajadell, que és el principal afluent bagenc del Cardener.
El municipi comprèn, a més del poble de Castellfollit del Boix, el nucli de Maians el Barri del Castell, la caseria de Permanyer, el disseminat de Grevalosa i la urbanització de Canyelles, i diverses masies esparses.
Una carretera local uneix els pobles de Castellfollit del Boix i Maians amb la carretera comarcal C-37, d’Igualada a Manresa. El nucli de Grevalosa s’uneix amb la C-25, de Manresa a Calaf, mitjançant una altra carretera local.
La població i l’economia
La disminució de la població (castellfollitencs) ha estat notable, similar a la dels altres municipis bagencs perifèrics. La població passà dels 1.008 h de l’any 1857 als 882 h del 1930, xifra que es reduí a la meitat segons les dades del cens del 1970. Les dades de població de final del segle XX han continuat confirmant aquesta davallada demogràfica: 317 h el 1986, 315 h el 1991 i 337 h el 1996, que sembla apuntar creixement. Al 2005 assolí 403 h.
Diverses vicissituds històriques esdevingudes els últims cent anys han modificat profundament l’aspecte físic de la contrada. A la segona meitat del segle XIX, les vinyes sorgiren pertot arreu; destruïdes per la fil·loxera i replantades només en els terrenys plans, el bosc i el matollar s’apoderaren de la major part del territori i les vinyes abandonades es convertiren en camps de cereals o ermots. Els conreus principals són l’ordi, les oliveres, la vinya i els ametllers. Un producte original de Castellfollit del Boix, que ha obtingut el reconeixement general per mitjà de la denominació comarcal de productes alimentaris, són les mongetes, objecte de conreu a la població des de fa segles.
La ramaderia és força diversificada, encara que predomina el bestiar porcí.
Pel que fa al sector industrial, existeixen algunes empreses privades locals de tipus familiar. Destaca una fàbrica de transformació de vins.
El poble de Castellfollit del Boix
El poble de Castellfollit del Boix (702 m; 256 h el 2006) és situat a la vora del turó del castell, a la punta de llevant de la llarga esplanada o altiplà i en un paratge estratègic. L’església parroquial de Sant Pere de Castellfollit del Boix és un temple romànic, originàriament de tres naus —o, potser, d’una sola nau amb un transsepte amplíssim—, construït a mitjan segle XI. L’absis central i una de les absidioles mostren les característiques ornamentals de l’arquitectura romànica llombarda. L’absidiola de la nau S va ser refeta amb una gran senzillesa segurament a la primeria del segle XIII. Contemporània d’aquesta reforma, sembla ésser la portada oberta a la façana de migdia, de grans arquivoltes sobre columnes dobles amb capitells d’estilitzada decoració vegetal. És l’únic exemple de romànic lleidatà a la comarca del Bages. L’any 1633, l’interior de l’església canvià totalment, ja que fou transformada en una construcció d’una sola nau com a resultat de la supressió de la possible nau preexistent i leadaptació de l’ampli transsepte; se’n canvià l’orientació i se situà el presbiteri a l’extrem septentrional en l’àmbit d’una capella de tradició gòtica. A l’església es conserva el retaule major barroc, però del retaule del Roser, únicament en resta algun baix relleu al museu de Manresa.
El primer diumenge de maig se celebra la festa major, on és típica la repartició del panet beneït. La segona festa major del poble s’escau el primer diumenge de setembre. Per la Diada Nacional de Catalunya hom fa conjuntament amb els pobles de Maians, Rajadell i Sant Salvador de Guardiola un aplec popular al cim del Cogulló de Can Torre.
Altres indrets del terme
A redós del vessant meridional de l’altiplà de Castellfollit hi ha el poble de Maians, sota la solella de Can Vila, hi ha la caseria dispersa de Permanyer i al límit amb l’Anoia el barri del Castell. Al sector septentrional hi ha el poble de Grevalosa, l’antic priorat de Sant Pere del Mont i altres esglésies com Santa Maria del Pla, a tocar del nucli de Castellfollit del Boix. Un inventari exhaustiu de les esglésies del terme inclouria també les capelles foranes de Sant Jaume del Clot del Grau, on es fa un aplec el dia 25 de juliol, de Sant Vicenç de Fontanelles (romànica) i del Roser, de Can Prat.
La història
Com gairebé tots els llocs poblats d’aquestes terres frontereres de la Catalunya Vella, Castellfollit —i els seus agregats Maians i Grevalosa— tingueren l’origen entre la fi del segle IX i el principi de la centúria següent.
Restes del castell de Castellfollit del Boix (Bages)
© C.I.C. - Moià
Però les dades explícites referents al castell de Castellfollit, que dóna nom al poble, són ja del segle XI. Hom creu que castell follit vol dir ‘castell enramat de boix’. I cobert de boixos —però encara més, de pins— és avui l’agut turó coronat pels murs en ruïnes del castell, o qui sap si només torre de guaita, avançada del castell pròpiament dit, situat a l’extrem de l’esplanada on hi ha l’església romànica de Sant Pere. La senyoria de Castellfollit pertanyé als senyors del castell d’Òdena dels segles XIII al XV. Després passà a dependre de l’Hospital de la Santa Creu, de Barcelona, fins a l’extinció de les senyories feudals.