Castellfollit de Riubregós

Castellfollit de Riubregós

© Fototeca.cat

Municipi de l’Anoia, a la zona de contacte amb la Segarra; estès al fons de la vall que el Llobregós (o Riubregós) ha excavat en guixos, sorres i margues oligocèniques.

Situació i presentació

El municipi de Castellfollit de Riubregós té 26,21 km2. Limita al N amb Torà (Segarra), a l’E amb l’enclavament d’Enfesta (la Molsosa, Solsonès) i amb Calonge de Segarra, al S amb Pujalt i a l’W amb Estaràs i amb Ivorra (els dos també de la Segarra). Dista uns 10 km de Calaf i uns 7 de Torà i es troba més ben relacionat amb les terres de la Segarra pròpiament dita, vers on van les aigües del Llobregós o Riubregós, que amb la Segarra Calafina, però el fet de pertànyer a la província de Barcelona, de la qual és el darrer poble, i de trobar més bons serveis a Calaf, decanten la població cap a l’àrea comercial de Calaf. La seva parròquia fou sempre del bisbat d’Urgell i després del de Solsona, mentre que la resta de pobles del sector de Calaf foren sempre de Vic. El fet d’adscriure el terme a la província de Barcelona i al partit judicial d’Igualada al principi del segle XIX va decantar des d’aleshores aquest terme vers l’Anoia, a la Segarra Calafina.

El cap de municipi, Castellfollit de Ruibregós, es troba situat vora la carretera C-1412 que, sortint de la A-2, passa per Calaf, Castellfollit i Torà, i s’endinsa aleshores dins de terres segarrenques fins a Ponts i més enllà, al Pallars Jussà fins a Tremp. Antigament hi havia dos camins que travessaven el terme: el camí reial i el camí de la sal. Per aquest darrer passaven els traginers de sal, presents durant bona part de la història de la població. Tota la vida del terme se centra a la vall excavada del Llobregós entre els guixos, les sorres i les margues oligocèniques.

La població i l'economia

La població del terme (castellfollitencs), abans força poblat de masies, ha experimentat un constant decreixement des del segle XIX. S'ha passat de 854 h el 1860 a 410 h el 1900, 432 h el 1920, 378 h el 1950, 331 h el 1970, 276 h el 1981, 250 h el 1991, 222 h el 2001 i 202 h el 2005.

La vida del terme es basa essencialment en l’agricultura, bàsicament dedicada a cereals, i en proporcions insignificants a l’olivera i als fruiters. El regadiu és força reduït. Les terres no conreades són cobertes per boscos, principalment de roure i pi. La ramaderia és representada pel bestiar porcí i l’aviram. En el sector muntanyós hi ha mines de lignit que han estat abandonades. S'havien explotat algunes pedreres i funciona una fàbrica de ciment.

El poble de Castellfollit de Riubregós

El poble de Castellfollit de Riubregós (482 m d’altitud) és a la confluència del Torrent Magre amb el Llobregós, arrecerat a la serra ocupada per les restes del castell Follit. Es mostra com un típic poble de carrerons estrets, cases que llueixen llindes dels segles XVIII i XIX i plaça Major porticada. L’església de la Mare de Déu del Roser fou bastida al segle XVII tot substituint en la parroquialitat l’antiga de Santa Maria del Priorat, massa allunyada de la població. En una capella lateral guarda una interessant imatge de la Mare de Déu de Montserrat, d’estil gòtic tardà, procedent de Santa Maria del Priorat.

Carrers de Castellfollit de Riubregós

© C.I.C.-Moià

El castell de Castellfollit, molt malmès pels estralls de les guerres, en especial per la voladura que hi féu el 1822 el general Mina quan el va arrasar i amb ell la població, conserva encara restes notables de murs i de dependències, una de les quals amb volta i grafits amb dibuixos medievals, en què es destaca una antiga edificació, uns cavallers i l’escut dels Cardona, cosa que permet de datar-los al principi del segle XIV, quan el castell va passar a l’òrbita dels Cardona. A més del castell pròpiament dit, té dues torres albarranes als dos puigs que l’envolten, les quals formaven una línia defensiva de primer ordre.

La població celebra la festa major d’hivern per Sant Vicenç, al gener, i a l’agost es fa la festa major de Sant Roc, patró del poble. Al juliol i a l’agost se celebra, un diumenge al mes, la Firantiga, on es poden comprar i vendre antiguitats.

Altres indrets del terme

Santa Maria del Priorat

Cosa d’1 km de la població, al peu de la carretera que mena cap a Torà, s’alça l’antic monestir de Castellfollit, conegut per Santa Maria del Priorat. La seva església, restaurada, és un edifici romànic, de planta de creu llatina, amb la capçalera o absis quadrat i amb els paraments ornats exteriorment de lesenes i arcuacions cegues. Al punt d’intersecció de la nau amb el creuer té cimbori circular sense ornamentació exterior. La porta de l’església, situada a la part de migdia de la nau, va precedida d’un pòrtic gòtic amb fornícules per a carners o sarcòfags a cada banda. A l’extrem del braç N del creuer hi ha una altra porta, romànica, una mica més tardana, ara tapiada, amb un gran finestral partit per columnes que fou modificat en una restauració.

L’obra inicial ha estat modificada amb afegitons a la capçalera per fer capelles i la sagristia. També va ser modificat en època gòtica l’extrem del braç S del creuer i s’obriren capelles amb nerviacions i bonics temes d’escultura figurativa a la part nord de la nau central. Dóna relleu al conjunt de Santa Maria del Priorat l’ample campanar d’espadanya, de tres arcs, que s’alça sobre l’extrem ponentí de la nau central.

De les antigues obres d’art del priorat resta un retaule de pintura gòtica dedicat a sant Pere i a sant Andreu, de la primera meitat del segle XV, que es conserva al Museu Nacional d’Art de Catalunya des de l’exposició del 1929. També procedeix del priorat, com ja s’ha esmentat, una imatge de la Mare de Déu de Montserrat, venerada a l’actual parroquial, que representa la Mare de Déu dreta i bruna, amb l’infant en actitud de serrar.

Li fa costat l’edifici del priorat, alçat pels monjos de Sant Benet de Bages al principi del segle XVIII sobre edificacions més velles i amb volta romànica. Aquest edifici, adossat a l’església, ha estat rehabilitat i convertit en una casa de colònies.

Aquesta església va ser consagrada el 1082 pel bisbe d’Urgell. No consta que tingués comunitat fins després del 1093, quan l’església fou cedida al monestir de Sant Benet de Bages, amb una important dotació. Tot seguit s’hi creà un priorat o filial de Sant Benet, bé que la comunitat fou sempre força reduïda. A partir del 1593 deixà pràcticament de tenir-ne, i tot i que fins a l’exclaustració continuà amb la categoria de priorat, després de la unió de Sant Benet de Bages amb Montserrat fou tingut pràcticament com a granja o heretat d’aquest monestir.

Les masies

Les masies de Cal Quec i Cal Millars

© C.I.C.-Moià

Com ja s’ha indicat, el poblament del terme s’ha anat reduint i s’han abandonat la majoria de les antigues masies; de les més de trenta que en tenia al principi del segle XX destaquen la de Barquets, Cal Badia, Cal Guinard, Cal Quec o Quet, Cal Millars, la Martina i Cal Xera.

Cal destacar també Can Bassols, coneguda per Cal Marquès, casa pairal del general carlí Martí de Riquer, creat marquès de Benavent i comte de Casa Dávalos, pare d’Alexandre de Riquer, un dels artistes promotors del Modernisme català.

A l’ermita de Sant Cosme i Sant Damià, situada prop del camí que porta a Ivorra, es fa l’aplec dels Sants Metges, el diumenge més proper al 27 de setembre.

La història

El lloc és esmentat el 1039 amb l’apel·latiu d’ad ipsa Folia, i la seva església de Santa Maria, coneguda ara pel Priorat, és esmentada el 1078 amb el cognom de Fulliensis i el 1082 com a situada a l’opidum Foritense. El 1085 surt ja el nom de Castrum Fuliense, que el 1094 és dit Castrum Fulit i el 1130 és anomenat amb el nom ja catalanitzat de Castel Follit.

Inicialment el castell de Castellfollit, anomenat també en documents dels segles XI i XII castell de Sant Esteve, formava part dels dominis de la casa comtal de Cerdanya, segurament com a part integrant de la marca d’aquest comtat que s’estenia fins més enllà de Pujalt, però era infeudat a la família dels Cervera des d’abans del 1030. Al llarg del segle XI i principi del segle XII continuà en poder dels Cervera, que feren pel castell diversos actes de vassallatge als comtes de Cerdanya i després als de Barcelona, successors d’aquells en l’alt domini del castell. Castellfollit passà al domini total i directe dels comtes de Barcelona el 1148, quan Ponç (II) de Cervera, vescomte de Bas, en va lliurar la seva potestat a Ramon Berenguer IV en esmena del rapte que Ponç havia fet d’Almodis, germana del comte de Barcelona. Pels volts del 1275 trobem aquest castell dintre l’òrbita dels Cardona, com a feudataris de la casa reial, i aquest domini s’allargà fins a la fi de les senyories jurisdiccionals.

El castell tornà a tenir un cert protagonisme durant l’ocupació napoleònica, en què es convertí en un punt ferm dels francesos, i el 1822 en la persecució contra la Regència d’Urgell. Fou en aquest temps quan el general Mina, després d’ocupar el castell i la població, va fer desmantellar el primer i va destruir la segona i per escarment de tots els rebels va erigir-hi un monòlit amb la coneguda inscripció: Aquí fue Castellfollit. Pueblos, tomad ejemplo. No abriguéis a los enemigos de la Patria.