i Castelló de Farfanya | enciclopèdia.cat

OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques
Gran enciclopèdia catalana

Castelló de Farfanya

Municipi
Noguera
Castelló de Farfanya, on destaca dalt d’un turó les restes del castell i de l’església de Santa Maria
© Fototeca.cat
Municipi de la Noguera.
Població: 
572 h
[2009]
Extensió: 
53 km2

Situació i presentació

El municipi de Castelló de Farfanya, de 52,62 km2 d’extensió, és situat a ponent de Balaguer, a la vall mitjana del riu de Farfanya, afluent del Segre per la dreta, que travessa el terme longitudinalment de N a S. Limita amb els municipis d’Os de Balaguer (N i NE), amb les Avellanes i Santalinya (per un punt, al cim de la Torreta, també al N), Balaguer (E), Menàrguens (S), Albesa (SW) i Algerri (W).

S'hi troba l’anticlinal de la Serra Llarga (435 m), que, des de sobre mateix de la vila, s’allargassa vers ponent fins a la Noguera Ribagorçana. Entre les fites orogràfiques i partides del terme es poden esmentar el serrat de l’Àliga (576 m), el de la Trinitat (sobre la Boga de Montpoal), el Vinyet i els pujols de Sant Tomàs, de Roca Roja i de la Torreta (616 m), a través dels quals el municipi confronta amb Os de Balaguer. Termeneja amb l’antic terme de Gerb (al NW, del municipi d’Os de Balaguer), per la Coma Fosca (490 m). Amb Algerri limita pel pla de la Figuera i les Comelles, a la Serra Llarga, per la Maçanera, amb Albesa, i amb Balaguer, per la Parrella, al SW. Altres partides del terme són la Boga, els Roïnals, el Prat de Granyana, les Lloses i la Torre.

El municipi comprèn la vila de Castelló de Farfanya, cap del municipi, i la granja de Torredà. Al peu de la vila de Castelló passa la C-26, entre Balaguer i Alfarràs. La carretera C-12, d’Àger a Balaguer, creua l’extrem NE del terme. Unes carreteres locals comuniquen Castelló amb Albesa i Menàrguens.

La població i l'economia

Els fogatjaments antics donen uns 152 focs a Castelló al segle XIV, mentre que en el del 1497 en figuren 172 i 184 en el del 1553. A la primeria del segle XVIII hi havia 426 h i al llarg d’aquest segle la població augmentà notablement fins a assolir els 1 260 h el 1787. Sembla que continuà ascendint encara durant una gran part del segle següent, perquè el 1860 hi havia 1 741 h, màxim de població assolit en el terme. A partir d’aleshores, però, la població començà a minvar. Cal destacar el ràpid despoblament entre el 1970 i el 1975, tendència que, si bé semblava que es podia estabilitzar, va prosseguir posteriorment. El 1981 hom censà 694 h, 605 h el 1991, 588 h el 1999 i 583 h el 2005.

Les activitats agràries són la base econòmica del municipi. Bona part de les terres de conreu són de secà, tot i que també és important l’extensió dedicada al regadiu, afavorida amb la construcció del canal d’Algerri-Balaguer. Hom produeix principalment ordi, que s’estén per bona part de les terres de conreu; tanmateix, cal esmentar també les oliveres i ametllers, els conreus industrials i el farratge. Les terres dedicades a la fruita dolça (pereres, pomeres) i a la vinya tenen una menor incidència. La ramaderia és força important; hom destaca les granges semistabulades. Es cria sobretot bestiar porcí, boví, aviram i oví.

La vila de Castelló de Farfanya

La vila de Castelló de Farfanya (358 m) és a la vora dreta del riu de Farfanya, al peu de tres tossals anomenats del Castell, de Montvell i de la Torre del Picó, o tossal de les Forques, i a una distància de 9 km de Balaguer. De lluny, amb l’església de Santa Maria, les restes del castell de Castelló i les seves torres, té un aspecte de plaça fortificada d’un gran caràcter. De les antigues muralles de la vila només resta un portal de mig punt sota una torre quadrada bastida amb carreus, del segle XIV.

L’antic castell de Castelló de Farfanya, situat dalt d’un turó (el tossal del Castell) que domina la vila, remunta a l’època de dominació musulmana, tot i que s’hi han trobat vestigis d’una antiga fortificació romana. La suda musulmana era integrada per un conjunt complex de torres, fossats i muralles, distribuïts esglaonadament. En primer lloc, fora del recinte murat, hi havia les albarranes, torres de planta circular i alçat cònic fetes de pedra i argamassa i que tenien tres pisos i coberta de cúpula. Més amunt hi havia el primer recinte murat, en què alternaven torres circulars o rectangulars i panys de mur. Finalment, el segon recinte, el sobirà, era dalt del turó. Aquest esquema es conservà després de la conquesta cristiana, tot i que les edificacions interiors foren renovades. Les diferents construccions del recinte sobirà i alguns panys de muralles, avui molt arruïnats, foren edificats al llarg dels segles XII al XV. En època moderna, sobretot a partir de la guerra dels Segadors, començà un llarg procés de modificacions i deteriorament gradual del castell fins que, durant la primera guerra Carlina, fou definitivament abandonat. En resten el portal d’entrada, la torre mestra i algunes estances amb volta de canó apuntada.

A llevant del castell hi ha l’antiga església parroquial de Santa Maria (gòtica), bastida entre el 1340 i el 1400 a iniciativa del comte Pere d’Urgell, en substitució de l’anterior, romànica. És un edifici d’una nau i absis poligonal, amb finestres ogivals i les cobertes d’aresta, que es troba gairebé en ruïnes. A la façana de migdia, on hi ha adossat un campanar de torre d’època més tardana, destaca el portal d’estil gòtic florit, bastit a la segona meitat del segle XV i que és ornat pels escuts de Foix i Navarra. En procedeixen dos retaules de pedra, gòtics, conservats a l’església de Sant Miquel de la vila, i un retaule gòtic, obra primerenca de Jaume Ferrer on encara és palesa la influència dels Serra, avui conservat al Museu Episcopal de Vic.

L’església parroquial de Sant Miquel, dins la vila, és un edifici d’origen medieval, que ha estat molt modificat posteriorment. Bastida probablement al segle XIII, és d’una nau coberta amb volta de canó apuntada; conserva el portal lateral, obrat dins la tradició de l’escola de Lleida, amb les arquivoltes decorades amb motius geomètrics i els capitells que combinen estilitzacions figurades i vegetals. Al segle XVIII li fou afegida una altra nau a tramuntana, un portal nou (1751) i el presbiteri rectangular (1777) en substitució de l’antic absis. L’element més remarcable del conjunt és, però, l’altar major, un retaule gòtic de pedra procedent de l’església de Santa Maria, des d’on fou traslladat el 1936. Aquest retaule s’estructura en quatre carrers, dividits en tres cossos i acabats en gablets, que matisen la jerarquització imposada pel cos central, presidit per una marededeu, imatge de factura tardana. El retaule, datable al final del segle XIV i desigual en la seva execució, és molt notable pel que fa a la iconografia. També es conserva, fragmentàriament, un segon retaule de pedra procedent de Santa Maria; en realitat es tracta d’un muntatge inadequat que integra elements dels antics retaules de Sant Andreu i de Sant Nicolau de Bari. L’estat deficient de conservació de l’edifici, i en concret el perill de ruïna imminent que presentava l’absis barroc, van fer necessària la construcció d’un absis nou, fet de formigó. Aquesta intervenció fou duta a terme amb el criteri de donar tanta rellevància com fos possible a l’altar major.

La plaça Major i la plaça de la Font, situades respectivament a banda i banda de la parròquia de Sant Miquel, formen el centre històric de la vila. En alguns sectors es conserva la trama urbana medieval, amb carrers estrets porxats que envolten ambdues places: el del Pont, el de la Saleta, el carrer Major, i altres com el Raval, la pujada del Torrent, i els horts tapiats vora el riu de Farfanya. Altres monuments notables de la vila són la font barroca de la plaça de l’Església, del segle XVIII, els casals renaixentistes que hi ha prop de Sant Miquel (segles XVI-XVII), la casa de la vila o Paeria, la de la Inquisició, al costat de la qual hi ha els blasons dels conestables de Navarra, i el palau setcentista dels Ducs d’Alba. La festa major se celebra per la Mare de Déu d’Agost.

Altres indrets del terme

Al S de la vila de Castelló hi ha l’antic terme i granja de Torredà, que havia pertangut al monestir de Poblet. Existia ja vers el 1180, quan fou assaltada i depredada pels homes d’Almenar. Segons el P. Altisent, a la fi del segle XII la granja de Torredà era força important; centre agrícola, tenia mercenaris i esclaus sarraïns i una colònia de repobladors pagesos amb llurs cases i terres de conreu. L’heretat anà a menys i el 1414 l’abat Juan Martínez de Mengucho proposà al monestir de cedir-la en emfiteusi, ja que es perdia llastimosament. Així, es repartí en parcel·les i es donà a masovers. El 1415, quan l’abat visità els seus dominis de la Noguera, a Menàrguens rebé la visita dels nous vassalls. Vers el 1460 era administrada juntament amb Menàrguens, que també era de Poblet. El 1778 la jurisdicció passà a la corona. El 1835 Torredà s’integrà al municipi de Castelló de Farfanya.

La història

Com el seu nom indica, Castelló de Farfanya deu el seu origen a una antiga fortalesa, potser ja existent els anys de la resistència dels ilergets contra la dominació romana. Els àrabs, en temps dels Banu¯ Qası¯ (segle IX), hi bastiren una fortalesa per tal de defensar el valiat de Lleida-Balaguer contra els cristians d’Urgell i de Barcelona. A la manera de les sudes àrabs, consistia en una força dominant, protegida per un sistema de torres i murs que encerclaven el castell i la vila, al vessant del turó. Castelló de Farfanya, malgrat la seva doble integració a les vegueries de Balaguer i de Lleida, a la col·legiata d’Àger i a d’altres senyories, gaudí sempre d’una certa independència jurisdiccional que li donà una personalitat pròpia.

Castelló formava part de la cadena defensiva que els sarraïns fortificaren (amb els castells de Corbins, Balaguer, Os, Algerri, Albesa, Llorenç, Santalinya i altres) per oposar-se a les empreses guerreres d’Arnau Mir de Tost, el conqueridor d’Àger vers la meitat del segle XI. Segons Pere Sanahuja, Castelló de Farfanya fou conquerida el 1116 pel vescomte Guerau (II) de Cabrera, que el 1131 féu diverses donacions a la col·legiata d’Àger. Segons Font i Rius i altres autors, però, la conquesta del territori immediat de Balaguer es conclogué vers el 1130, quan fou expugnat el formidable baluard de Castelló de Farfanya i els d’Algerri i la Figuerosa, pobles que més endavant rebran cartes de poblament (1163), similars a les de Gerb i Balaguer. Entre el 1156 i el 1159 el vescomte Guerau (II) de Cabrera pledejà amb el comte Ermengol VII d’Urgell amb motiu de la potestat d’aquest sobre Castelló, que li fou reconeguda en un judici celebrat a Balaguer. El seu successor, Ermengol VIII, amb l’assentiment de Berenguer de Vilademuls, arquebisbe de Tarragona, i d’Arnau de Preixens, bisbe d’Urgell, establí la pau i treva de Déu en totes les terres del comtat i en jurà els preceptes a Santa Maria d’Agramunt i a Sant Miquel de Castelló de Farfanya. L’any 1190, el vescomte de Cabrera i d’Àger, Ponç (III), reconeixia al rei Alfons el Cast la soberania sobre la vila de Castelló.

Al llarg del regnat de Jaume I i durant tot el segle XIII la vila de Castelló visqué una gran puixança econòmica, política i artística, ja que els comtes d’Urgell manifestaren la seva preferència per la població. El comte Ermengol IX, que era també vescomte d’Àger, fou sepultat el 1243 a l’església de Santa Maria de Castelló. El succeí el seu germà Àvar d’Urgell, d’altre nom Roderic, al voltant del qual es congrià la conspiració de Castelló de Farfanya el 1259 (en la qual participà també Ramon Folc IV de Cardona), per la qual diversos nobles pretenien de deseixir-se del vassallatge reial. Jaume I els presentà batalla i s’apoderà dels castells d’Oliana, Linyola, Agramunt i, finalment, de Castelló de Farfanya. La rebel·lió durà fins el 1260, que se signà una concòrdia. Per aquests anys (entorn del 1254), s’havien instal·lat a la vila i els seus voltants algunes partides d’albigesos. El 1267, Àlvar d’Urgell féu testament i morí a Castelló, que fou la senyoria predilecta del comte. Jaume I, després de la mort d’Àlvar d’Urgell, de novel·lesca història amorosa i bèl·lica, es decidí a ocupar el castell i la vila de Castelló, decisió contra la qual protestà Constança de Montcada, la primera muller d’Àlvar. Però el rei convencé la seva neboda (1268) perquè renunciés la dita senyoria i, aleshores, posà al capdavant de Castelló el seu valedor Arnau de Calaf. El mateix any, Jaume I agregà la vila a la corona i confirmà els seus privilegis i franqueses.

Pere el Gran, el 1278, infeudà el comtat d’Urgell, amb la vila de Castelló, a Ermengol X, bé que la jurisdicció, fins al regnat d’Alfons el Benigne (1327-36), pertanyia a la vegueria reial de Lleida. El 1280 Pere el Gran llevà a Ermengol X el comtat d’Urgell, perquè aquest comte havia participat en la revolta nobiliària de Balaguer; posteriorment li fou restituït.L’infant Alfons, futur rei Benigne, que es casà amb Teresa d’Entença, comtessa d’Urgell, tingué preferència per Castelló, on pernoctava sovint. El 1319 concedí als castellonencs un privilegi pel qual aquests no eren obligats a prestar-li homenatge, com tampoc als seus successors fins que aquests haguessin jurat les llibertats de la vila. Alfons, com a dotació d’esponsalici, cedí Castelló de Farfanya (1314) a la seva muller. El 1328, el comtat d’Urgell, amb Castelló, pertanyia a l’infant Jaume, fill d’Alfons i de Teresa d’Entença. El nou posseïdor reorganitzà el règim municipal de Castelló atorgant a la vila, en virtut de l’usatge de pau i treva, un govern semblant al de la paeria de Lleida. El seu successor, Pere d’Urgell, féu edificar la magnífica església gòtica de Santa Maria i el 1408 cedí a la seva esposa Margarida l’usdefruit del castell i de la vila. El fill del dit comte, el dissortat Jaume II, veié la liquidació dels seus estats a causa de la iniquitat de Casp.

El comtat d’Urgell passà a Ferran el d’Antequera (les bombardes que aquest emprà contra el comte d’Urgell havien estat fabricades a Castelló), el qual el 1415 permutà amb el comte de Foix la vila i el castell de Castelló de Farfanya, amb totes les rendes i jurisdiccions, pel preu de 34 000 florins d’or aragonesos, en canvi dels drets que el dit comte de Foix tenia en la baronia de Castellvell de Rosanes. Mentrestant, Alfons el Magnànim, el 1424, concedí a Castelló el privilegi de celebrar fires de vint-i-quatre dies seguits a partir de santa Cecília (22 de novembre), fet que provocà la protesta dels paers de Balaguer, perquè coincidien amb les fires balaguerines de santa Llúcia.

La senyoria de Castelló, integrada als dominis dels Foix, revertí a la fi del segle XV al Regne de Navarra fins que el 1512 Ferran el Catòlic desposseí els reis navarresos de les terres d’ençà dels Pirineus i incorporà Castelló de Farfanya novament a la corona; la senyoria de Castelló fou encomanada a Lluís de Beaumont, comte de Lerín, gran prior i conestable de Navarra,. Després, unit aquest llinatge amb la casa dels ducs d’Alba, aquests exerciran el domini de la vila des del 1596 fins al 1835, quan fou incorporada al partit judicial de Balaguer.

En la guerra dels Segadors, la fortalesa fou assetjada i presa per les forces del general Felipe de Silva (1644), després que els francesos l’haguessin abandonada. El mariscal La Mothe-Houdancourt, que hi inicià una dura repressió essent lloctinent general de Catalunya, hi estigué uns quants dies malalt. El castell patí també la guerra de Successió (1710) i l’ocupació francesa (1810-13), a més de la primera guerra Carlina, i durant els atacs dels carlins a la Vall d’Àger i a les guarnicions de Balaguer i de Castelló (1836-38) la fortalesa restà del tot malmesa i abandonada.

Col·laboració: 
TLlC
Llegir més...