Manuel Castells i Oliván

(Hellín, Albacete, 9 de febrer de 1942)

Manuel Castells i Oliván

© Holbergprisen / Marit Hommedal / Scanpix

Sociòleg.

Format a Barcelona i a París, fou professor a l’École des Hautes Études de París i a la Universitat Autònoma de Madrid. També fou professor de sociologia i planificació urbana i regional a la Universitat de Berkeley durant vint-i-quatre anys. Ha estat professor visitant en centenars d’institucions acadèmiques de quaranta-cinc països, entre d’altres el Massachusetts Institute of Technology (2004-09), la Universitat d’Oxford (2007-10), la Universitat de Santa Clara (2008-10) i la Universitat de Cambridge (2012-14). Des del 2001 és professor de la Universitat Oberta de Catalunya i, des del 2003, de l’Annenberg School for Communication de la University of Southern California.

Inicialment, els seus treballs proposaven la superació dels plantejaments de l’escola d’ecologia humana de Chicago des de pressupòsits marxistes i, d’acord amb l’estructuralisme, entengué el fet urbà com una totalitat explicable només pel desenvolupament del sistema productiu. En destaquen La question urbaine (1972), Menopolville (1974, en col·laboració amb F. Godard), Crisis urbana y cambio social (1981) i The City and the Grassroots (1983). La dècada dels vuitanta inicià l’estudi de les transformacions econòmiques i socials actuals en relació amb la tecnologia de la informació, fruit del qual publicà la trilogia The Information Age. Economy, Society and Culture (1996-98). També és autor de The Internet Galaxy. Reflections on Internet, Business, and Society (2001), The Information Society and the Welfare State. The Finnish Model (2002), La societat xarxa a Catalunya (amb Imma Tubella, 2003), The Network Society. A Cross-Cultural Perspective (2004), Globalización, desarrollo y democracia: Chile en el contexto mundial (2005), Communication Power (2009), Networks of Outrage and Hope. Social Movements in the Internet Age (2012), Aftermath. The Cultures of the Economic Crisis (2012), Reconceptualizing Development in the Global Information Age (2014, en col·laboració amb Pekka Himanen) i Ruptura. La crisis de la democracia liberal (2018).

Codirigí amb Imma Tubella el Projecte Internet Catalunya (2001-07), que analitzà empíricament les interaccions entre les tecnologies de la informació i la comunicació i la societat, les empreses i les institucions a Catalunya. Membre de l’Acadèmia Europea, el 2001 fou designat conseller del secretari general de l’ONU de tecnologies de la informació i desenvolupament global. El 2005 fou designat per la Comissió Europea com un dels vint-i-dos membres del Consell Europeu de Recerca, i el 2008 aquest organisme el designà membre de la junta directiva de l’Institut Europeu de Tecnologia. L’any 2010 fou nomenat assessor de la Biblioteca del Congrés dels EUA.

És doctor honoris causa per diverses universitats i ha rebut un gran nombre de guardons i reconeixements, entre els quals hi ha el Guggenheim Fellowship (1982), el Wright Mills (1983), el premi Primer de Maig de pensament social de la UGT (2000), la Medalla Narcís Monturiol al mèrit científic i tecnològic de la Generalitat de Catalunya (2003), l’orde Gabriela Mistral de la Presidència de Xile (2005), la Creu de Sant Jordi (2006), el Premio Nacional de sociologia i ciència política (2008), el premi de sociologia de l’IEC (2008), la Medalla Erasmus de l’Academia Europaea (2011), el premi Holberg (2012) i el premi Balzan de sociologia (2013). 

Nacionalista català, encara que no independentista, el 2015 donà suport a Barcelona en Comú. El 13 de gener de 2020 assumí el càrrec de ministre d’Universitats del govern espanyol, com a independent, a proposta d’Unidas Podemos, càrrec del qual dimití el desembre del 2021 per motius de salut.