i Camilo Castelo Branco | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

Camilo Castelo Branco

literatura lit
Novel·lista romàntic portuguès.
Lisboa, 1825 — São Miguel de Seide, Minho, 1890

Fill natural d’un noble i d’una pagesa. Apassionat, voluble, inestable en la seva actitud política i religiosa, acabà suïcidant-se. Escriví la novel·la fulletonesca Mistérios de Lisboa (1854), inspirant-se en Sue i en Balzac, però obtingué els èxits més grans en la novel·la passional, centrada en la vida de la noblesa provinciana o de la burgesia de Porto, on defensà els drets de la passió, d’acord amb els tòpics més exaltats del Romanticisme popular, anticlerical i fustigador dels interessos de classe. La seva capacitat pel sarcasme i per la tendresa, la tendència fulletonesca, la subjecció a les normes estètiques del seu públic i al castissisme local, no li impediren de crear quatre grans obres que es destaquen sobre la resta de la seva abundant producció: Amor de Perdição (1862), novel·la passional, la sàtira A Queda dum Anjo (1866), les Novelas do Minho (1875-77), on copsà hàbilment, mitjançant el realisme, la vida rural, i Amor de Salvação (1864). La crítica ha assenyalat el seu humor amarg ( Coração, cabeça e Estômago, 1862) i una tendència humanitària i proobrerista, palesa en l’enfrontament entre l’aristocràcia retrògrada i la burgesia ( Mistérios de Fafe , 1868). Conreà també la novel·la històrica ( O Judeu , 1866) i, ocasionalment, el teatre ( Agostinho de Ceuta , 1847), i es destacà també com a polemista ( Os críticos do Cancioneiro Alegre , 1879).

Col·laboració: 
BLo
Llegir més...