i Fidel Castro Ruz | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

Fidel Castro Ruz

Fidel Castro

ciències polítiques polít
Polític cubà.
Birán, Oriente, actualment província d'Holguín, 13 d’agost de 1926 — l’Havana, 25 de novembre de 2016

Formació i inicis en l’activitat revolucionària

Fill d’un emigrat gallec que havia prosperat amb el negoci de la plantació de sucre, estudià en un col·legi de jesuïtes i posteriorment a la Universitat de l’Havana, on s’inicià en l’activisme polític dins la Federació d’Estudiants. Doctorat en lleis (1950), el 26 de juliol de 1953, al capdavant d’un grup de 165 joves entre els quals hi havia el seu germà Raúl, assaltà la caserna de Moncada a Santiago per enderrocar, sense èxit, la dictadura de Fulgencio Batista, que havia pres el poder en un cop militar l’any abans.

Condemnat a mort en un judici en el qual s’autodefensà amb un discurs que li donà una gran popularitat i en el qual pronuncià la seva cèlebre frase “la historia me absolverá” , hom li commutà la pena per 15 anys de presó, juntament amb el seu germà Raúl. Fou amnistiat el 1955 i s’exilià a Mèxic, on fundà el Movimiento 26 de Julio. Amb l’assessorament tècnic d’Alberto Bayo preparà la invasió de Cuba. Pel desembre del 1956, al capdavant de 82 homes, desembarcà en el Granma a la província d’Oriente.

Després de nombroses baixes, els supervivents, entre els quals hi havia Raúl Castro i Ernesto Che Guevara, s’internaren a Sierra Maestra, on obtingueren un ampli suport de la població rural pobra, molt descontenta pels abusos del règim de Batista, contra el qual iniciaren una lluita de guerrilles. Sota la direcció de Fidel Castro, el nucli inicial de guerrillers anà augmentant i el camp d’operacions s’anà estenent. L’1 de gener de 1959 Batista fugí de Cuba, i el dia 8 Castro entrà a l’Havana.

Capdavanter d’un règim revolucionari

El 15 de febrer de 1959 Castro esdevingué cap de govern i instaurà un règim conegut amb el nom de Revolució Cubana, la primera mesura del qual fou decretar una reforma agrària radical (17 de maig de 1959). L’expropiació, sense indemnització, de nombroses plantacions de propietat nord-americana marcà l’inici de l’enfrontament amb els EUA, agreujat després del març del 1960 en decretar les primeres nacionalitzacions de refineries de petroli nord-americanes. Els EUA trencaren les relacions diplomàtiques amb Cuba pel gener del 1961 i imposaren un embargament comercial.

El 14 d’abril de 1961 Castro dirigí les operacions que frustraren el desembarcament d’exiliats cubans contrarevolucionaris, assessorats pels EUA, a la badia de Cochinos, i pocs dies després declarà Cuba República Democràtica Socialista. Després d’abolir les eleccions multipartidistes (maig), es crearen les Organizaciones Revolucionarias Integradas (ORI) (3 de juliol de 1961), de les quals fou nomenat secretari general, càrrec que continuà ocupant una vegada transformades en Partido Unido de la Revolución Socialista (PURS) (1962) i, finalment, en Partido Comunista Cubano (1 d’octubre de 1965).

En la Primera Declaración de l’Havana (2 de setembre de 1960) i especialment en la Segunda Declaración (febrer del 1962), Castro exposà les directrius de la revolució socialista a Cuba i de la lluita d’alliberament nacional antiimperialista a l’Amèrica Llatina, que a grans trets constitueixen el cos doctrinal de l’anomenat castrisme. També aquests anys dugué a terme una campanya d’alfabetització en gran part portada a la pràctica per voluntaris que, a més de reduir dràsticament l’analfabetisme, contribuí decisivament a consolidar el règim i la seva persona a tot el país.

Aliança amb l’URSS

Com a màxim líder cubà, havent d’afrontar nombroses dificultats econòmiques derivades del blocatge econòmic dels EUA, Castro reforçà els lligams econòmics i polítics amb l’URSS, els quals no li impediren, d’altra banda, decidir l’ingrés de Cuba al Moviment de Països No-alineats (1961), dels quals es presentà com un capdavanter. Tanmateix, econòmicament Cuba es veié abocada a dependre en gran part del suport soviètic, encara més accentuat per la persistència de l’embargament dels Estats Units. Especialment, les subvencions directes i les compres de sucre a un preu superior a l’establert pels mercats a canvi de l’aprovisionament de petroli subministrat per l’URSS foren claus per a la supervivència del règim.

L’octubre del 1962 tingué lloc la crisi dels míssils, conseqüència del pacte secret entre Cuba i l’URSS per a la construcció de bases de míssils nuclears soviètics. Descobertes pels Estats Units, l’amenaça d’un conflicte armat d’abast mundial fou finalment neutralitzada amb un acord entre ambdues superpotències pel qual, a canvi del desmantellament de les bases a Cuba, els Estats Units es comprometien a retirar armament de Turquia.

Malgrat les discrepàncies amb l’URSS motivades per la crisi dels míssils, pel suport cubà als moviments guerrillers llatinoamericans (Conferència Tricontinental de l’Havana, gener del 1966, i de l’Organización Latino Americana de Solidaridad —OLAS—, agost del 1967) i per les crítiques de Castro a diversos partits comunistes ortodoxos del continent, el seu règim, en nom de l’internacionalisme, trameté assessors i forces militars a països com Angola, Etiòpia, Grenada i Nicaragua a partir del 1976.

Castro sobrevisqué a diversos intents d’assassinat i, amb l’entrada en vigor de la primera constitució socialista de Cuba (1976), assumí els càrrecs de cap d’estat, president del consell d’estat i president del consell de ministres. Conservà, tanmateix, el seu caràcter de líder carismàtic a partir de la imatge popular que es construí durant els anys de lluita a la guerrilla i al començament de la Revolució.

L’any 1980 tingué lloc la primera gran crisi interna del règim quan uns 10.000 cubans es concentraren a l’ambaixada del Perú reclamant asil. En resposta, Castro obrí el port de Mariel, al nord de l’illa, des d’on deixà la sortida lliure cap als Estats Units. Més de 100.000 persones protagonitzaren la primera gran emigració cap a les costes de Florida en embarcacions molt precàries.

La perestroika impulsada per Mikhail Gorbačov a l’URSS des de mitjan anys vuitanta, amb el consegüent acostament als EUA, fou durament criticada per Castro i comportà el gradual refredament de les relacions amb la superpotència socialista, cosa que es reflectí en la pèrdua del suport econòmic soviètic al règim castrista, vital per a la seva supervivència. L'aïllament i el deteriorament s’accentuaren el 1991 amb l’ensorrament definitiu de l’URSS.

Aïllament

Castro reaccionà a la intensificació de l’embargament nord-americà amb l’enduriment de la repressió sobre la dissidència i, en el terreny econòmic, el 1993 legalitzà la lliure circulació del dòlar i introduí alguns elements del sistema de mercat per a afrontar la greu penúria en què es trobava sumit el país. S’agreujà, d’altra banda, la crisi dels refugiats cubans (balseros). Tot i que  el setembre del 1994 Cuba i els Estats Units signaren un acord pel qual, a canvi de la concessió d’un determinat nombre de visats, el règim castrista es comprometia a controlar la immigració il·legal, el 1996 els Estats Units anunciaren la repatriació d’immigrats interceptats en el mar. L’any següent fou abatut un avió nord-americà pilotat per exiliats cubans, fet que accelerà l’aprovació de la Llei Helms-Burton, que intensificava l’embargament a Cuba.

Davant la pressió nord-americana, Castro conservà un notable suport popular explotant hàbilment la imatge de víctima i aconseguint el suport d’aliats importants a la regió, molt especialment del president veneçolà Hugo Chávez, que li permeté resoldre el subministrament de l’energia.

El 1998 rebé la visita del papa Joan Pau II, que per primera vegada viatjava a l’illa i que demanà la fi de l’embargament. Després dels atemptats de l’onze de setembre de 2001, els EUA tornaren a intensificar la pressió sobre Cuba, a la qual Castro (sempre assistit pel seu germà Raúl) respongué amb una nova onada de repressió. Les reiterades condemnes de les Nacions Unides, els EUA i la UE al règim castrista per violació dels drets humans foren, de manera similar, contestats amb una declaració institucional el 2002 que posava èmfasi en el caràcter permanent i no modificable del sistema socialista. L’any següent, en l’anomenada Primavera Negra, empresonà prop d’un centenar de dissidents. Per tal de fer front a les deteriorades finances públiques, decretà la prohibició de la circulació del dòlar, mesura amb la qual intentà recaptar fons.

Retirada

Greument malalt, el juliol del 2006 fou hospitalitzat per sotmetre’s a una intervenció quirúrgica i delegà els poders en el seu germà Raúl Castro. Des d’aleshores les seves aparicions foren molt escadusseres. El febrer del 2008 anuncià públicament la dimissió de la presidència i l’abril del 2011 renuncià definitivament a dirigir el Partit Comunista, dimissions que justificà per la seva precària salut. Ambdós càrrecs, la presidència de Cuba i el de secretari general del Partit Comunista Cubà foren assumits per Raúl Castro. El març del 2012, en una de les poques aparicions en públic, s’entrevistà amb el papa Benet XVI amb motiu de la seva visita a l’illa, la primera d’un pontífex des del 1998.

Condecoracions i publicacions

Rebé nombrosos guardons d’estats, d’organitzacions i de partits comunistes d’arreu del món, entre els quals hi ha l’orde de Lenin (1963, 1973 i 1986) i el premi Lenin de la pau de l’URSS (1961). Publicà La historia me absolverá (1953), diversos llibres de temàtica revolucionària, marxista i leninista, i les memòries Guerrillero del tiempo (2012), que dictà a una periodista.

Col·laboració: 
JMSa / JBCC
Llegir més...