i Cas dels Catalans | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

Cas dels Catalans

Portada del Record de l’aliança... (1736), una de les darreres repercussions del Cas dels Catalans
© Fototeca.cat
història hist
Denominació aplicada per les cancelleries europees al conjunt de debats i d’acords sobre Catalunya (1712-14), produïts en el marc de les negociacions iniciades per a liquidar els problemes sorgits de la guerra de Successió, i que hom resolgué en el tractat d’Utrecht.

L’objecte d’aquests debats fou la situació de Catalunya, adherida a la causa de Carles d’Àustria per la intervenció d’Anglaterra, que s’havia compromès (pacte de Gènova, del 20 de juny de 1705) a garantir la conservació de les lleis i dels privilegis de Catalunya, àdhuc en el cas d’una eventual victòria de Felip V. L’adveniment al poder del partit tory, a Anglaterra (1710), modificà l’actitud d’aquest país, que tendí a assolir una pau favorable, a la qual fou supeditada la defensa de l’estructura constitucional catalana. L’elecció de Carles com a emperador (1711) estimulà la reunió d’un congrés de pau (Utrecht, gener de 1712). Adherit poc després a les negociacions, l’emperador, per mitjà del seu ambaixador Hoffman, proposà que restessin sota el seu domini els regnes de la corona catalanoaragonesa. Rebutjat el projecte i en vista de l’aferrissada negativa de Felip V a conservar l’estructura política catalana, proposà la creació d’una República Catalana sota la protecció d’Anglaterra, solució rebutjada pel cap del govern anglès, Bolingbroke. Catalunya restà exclosa de les negociacions; Carles impedí que el Principat adquirís el rang de nació interessada i es negà a rebre oficialment el representant català, Francesc de Berardo, marquès de Montnegre, tramès a Viena (juliol del 1712). Les successives gestions d’aquest a Utrecht (març del 1713) i davant la mateixa reina Anna d’Anglaterra (4 de maig) no assoliren res de positiu. També foren enviats Pau Ignasi de Dalmases i de Ros a Londres, i Felip de Ferran i de Sacirera com a ambaixador a l'Haia. Mentrestant, Carles gestionà la partença de Barcelona de la seva muller Elisabet de Brunsvic. Contràriament a allò que Europa esperava, els catalans hi accediren, i hom perdé així l’única base sobre la qual haurien pogut negociar (19 de març de 1713). Cinc dies abans havia estat signat el tractat d’evacuació de Catalunya de les tropes imperials, en el qual la qüestió de les llibertats catalanes romania ajornada fins a la pau general. L’emperador amagà la veritable situació als catalans i ordenà al nou virrei Starhemberg que intercedís per ells sense, però, retardar l’evacuació, que fou mantinguda secreta i que hom dugué a terme d’acord amb els borbònics (conveni de l’Hospitalet, 22 de juny). Per la part anglesa, els esforços de l’ambaixador Lexington toparen amb la intransigència borbònica; finalment, Bolingbroke renuncià a sostenir les llibertats catalanes mentre en el text del tractat figurés el mot “privilegis”. El resultat fou l’article XIII del tractat de pau entre Anglaterra i el govern de Felip V (13 de juliol), pel qual aquest, aparentment a precs de la reina Anna d’Anglaterra, garantia vides i béns als catalans, i els concedia tots aquells privilegis que posseeixen els habitants de les dues Castelles. L’evident duplicitat del text provocà sorollosos debats a la cambra dels lords anglesa, on els whigs empraren el cas dels catalans com a arma política contra els tories (març-abril del 1714). Un últim intent de Felip de Ferran prop del nou rei anglès Jordi I es produí quan Barcelona s’acabava de retre. El cas dels catalans tornà a l’actualitat el 1719 amb la invasió anglofrancesa del nord del Principat: el ministre francès Guillaume Dubois, pressionat pel seu col·lega anglès lord James Stanhope, féu proclamar la restauració de l’estructura constitucional catalana. La invasió anglofrancesa no progressà i la qüestió restà closa amb la pau entre Felip V i l’emperador Carles VI (30 d’abril de 1725), per la qual aquest renunciava els seus drets a la successió de Carles II. Anys després, però, encara ressorgia en opuscles com Via fora als adormits (1734) i el missatge al rei Jordi II d’Anglaterra titulat Record de l’aliança fet al sereníssim Jordi August... (1736).

Col·laboració: 
RPA / RoA
Llegir més...