L’agricultura, de regadiu (1.130 ha), ocupa gairebé la totalitat del terme; hom utilitza una xarxa de séquies en gran part derivades de la séquia de Favara, amb aigua del Túria, que travessa el terme vers l’Albufera, paral·lela al riu de Xest; l’aigua del subsol és també aprofitada a través de nombrosos pous. El taronger (270 ha) es dona al sector occidental, més alt i de terres més soltes; les hortalisses, al voltant del poble, al sector central; l’arrossar (unes 480 ha) ocupa el sector més oriental, la zona de marjals pròxima a l’Albufera, i actualment va en regressió davant el blat de moro. Hi predomina el règim d’explotació directa de les terres (90%). Hi té importància la ramaderia estabulada (boví i avicultura). La pesca a l’Albufera i als canals que hi porten (entre els quals el canal de Catarroja, on hi ha l’embarcador anomenat port o portet de Catarroja) ja havia tingut importància a l’edat mitjana, a la qual remunta la comunitat de pescadors (la constitució actual data del 1865, any que l’Albufera passà a l’estat); a la fi del segle XVIII més de 450 famílies de Catarroja es dedicaven a pescar i a tallar joncs, canyís i boga; les espècies més freqüents són l’anguila, la carpa, el llobarro, la llíssera, la tenca i el barb. La indústria (molins arrossers, conserves, licors, preparació de fruites, a més de la tradicional fabricació d’escombres) s’ha desenvolupat darrerament, sobretot la fabricació de mobles, la d’embalatges de fusta, la del paper, la de gèneres de punt, les rajoleries i l’embotellament de vi. La població ocupada al sector secundari és del 42% i el polígon industrial iniciat el 1988 s’estén des de la via del ferrocarril fins a la pista de Silla. La proximitat de València ha afavorit aquesta industrialització. La població, triplicada durant el segle XVIII, continuà el ràpid augment al llarg dels segles XIX i XX; els darrers anys hi ha hagut un fort corrent immigratori que ha doblat la població.
La vila (24.479 h agl [2006], catarrogins; 9 m alt.), a la dreta del riu de Xest, a banda i banda de l’antiga carretera de València a Alacant, forma un sol nucli de població amb Massanassa, al nord, units pel barri del Pont o de la Llegua (del municipi de Catarroja), i amb el barri de la Florida, que pertany a Albal, al sud. La nova carretera travessa el terme a l’est del nucli urbà; té estació del ferrocarril de València a Almansa. L’església parroquial (Sant Miquel), del 1710, és neoclàssica; depengué de la parròquia d’Albal fins el 1610, any que esdevingué parroquial (amb Albal i Beniparell com a dependents, els quals se'n separaren al començament del segle XIX). Antiga alqueria islàmica, fou posseïda al segle XIV per la família Dalmau; aglutinà una comunitat de pescadors que adquirí importància quan s’hi establiren uns altres pescadors de la zona de l’Albufera, més pròxima a la mar, per tal d’evitar el perill de la pirateria berber. En desaparèixer aquest perill, el Palmar adquirí primacia com a nucli pescador. Centre comercial dels pobles més meridionals de l’Horta. El 1834 esdevingué cap de partit judicial, la capital del qual passà a Torrent de l’Horta el 1846. Han tingut anomenada les bandes de música de la vila.