Caucas

Vista del Caucas

© Xevi Varela

Serralada de plegament terciari que forma part del sistema alpí indoeuropeu i que s’estén des de la mar Negra i la mar d’Azov fins a la mar Càspia seguint una direcció general EW.

Ocupa uns 450 000 km2 de la part sud-oriental de la Rússia europea. La cadena principal comença a la península de Crimea amb una llargada de més de 1 500 km, desapareix sota la mar Càspia i torna a aparèixer a l’altre costat amb el nom de serralada de Koppeh al nord de l’Iran. Constitueix l’eix central de la Caucàsia, i comprèn essencialment dues alineacions principals: el Gran i el Petit Caucas. El Gran Caucas forma una divisòria d’aigües elevada i contínua amb escassos passos de muntanya (Mamisonskij, 2 829 m). Una gran part de la serralada es troba entre els 3 000 i 3 500 m d’altitud, amb pics com l’El’brus (5 642 m) i el Kazbek (5 047 m). Al sud hi ha la depressió dels rius Rioni i Kura, formada per una arcuació sinclinal i dividida per les muntanyes de Račinskij. El Petit Caucas

Vista del Caucas

© Xevi Varela

marca el límit nord de l’altiplà volcànic d’Armènia i forma com un esperó que s’hi aixeca al damunt. Té com a punt més elevat el mont Ararat (5 165 m). El nucli del Gran Caucas és format per roques plutòniques, sobretot granit, que aflora al centre i a l’oest, mentre que a l’oest és flanquejat per nivells sedimentaris dels Juràssic i el Terciari. Bé que no hi ha volcans actius actualment, les fonts termals i els freqüents terratrèmols, juntament amb l’abundància de laves, testimonien llur activitat intensa en el passat. Les roques intrusives tenen mineralitzacions d’on hom extreu or, argent, zinc, coure i tungstè. També hi ha manganès a Čiatura (Geòrgia), molibdè a Tyrnyauz, ferro a Daškesan, carbó a Tkibuli, i bauxites a Zaglik. Però la principal riquesa mineral de la regió és el petroli, amb els jaciments de Majkop i Groznyj i el de Bakú, a la península d’Apšeron. Quant al clima, segons l’elevació i el relleu, es donen deserts, com els de l’est de la plana del Kura, àrees subtropicals, com les de la vall del riu Rioni, i neus perpètues i geleres. En blocar el pas de les borrasques que es dirigeixen a l’est, la serralada té un clima mediterrani als seus flancs oest. A més altitud apareixen boscs frondosos de fulla caduca i fruiters de zona temperada, que a les parts altes són substituïts per coníferes i prats alpins amb pastures abundants. Més cap a l’interior, on les pluges disminueixen, la regió esdevé molt àrida. La fauna és molt rica. Entre les espècies paleoàrtiques que viuen als boscs hi ha l’os, el cabirol, l’ant, la guilla, el llop i el mart. Els visons en foren exterminats pels caçadors cap al 1928. A les àrees muntanyoses més àrides hi ha cabres salvatges, mentre que a les terres baixes, com al Rioni, hi ha, entre altres espècies mediterrànies, el faisà. Les reserves forestals són curosament protegides i utilitzades sobretot per a subministrar fusta a les indústries lleugeres de Geòrgia. El Caucas fou explorat ja el 1842 per D’Abich, i per Radde el 1863. L’El’brus fou vençut el 1868 pels anglesos A.W. Moore, C.C. Tuckett, F. Devouassoud i D.W. Freshfield. Pràcticament, el 1914 hom n'havia vençut tots els grans cims. L’ascensió a l’El’brus, per part dels catalans, fou efectuada el 1942 per Guillem Merz, i el 20 de juliol de 1967 per A. Arquer, J.A.Mesa i J. Barbarà. El nom Caucas designa també la regió de Caucàsia.