Nom amb què és designada la regió que s’estén entre la mar Negra i la mar Càspia i té com a límit septentrional les conques del Kuban’ i el Terek i com a límit meridional l’altiplà d’Anatòlia i l’Iran.
En constitueix el nucli central la serralada del Gran Caucas
, que divideix la regió en dues grans àrees, la Ciscaucàsia al nord i la Transcaucàsia al sud. La Ciscaucàsia comprèn, d’oest a est, la Circàssia, àrea de terres negres molt fèrtils, d’economia essencialment agrícola, l’altiplà de Stavropol’ i, a l’est, la conca del Terek, sorrenca i semidesèrtica, d’economia ramadera nòmada. La Transcaucàsia comprèn la depressió dels rius Rioni i Kura, ben regada i aprofitada per l’agricultura, i el massís del Petit Caucas. Entre els recursos econòmics principals hi ha l’agricultura, especialment a la vall del Kuban’ (cereals, tabac, bleda-rave sucrera), i la ramaderia, que apareixen sovint combinades, com a l’altiplà d’Armènia; el conreu del cotó, sobretot a la vall del Kura (estepes de Mugan i Širvan), i els conreus mediterranis (te, cítrics, arròs). Les pesqueries són ben organitzades, especialment vora la mar Càspia (esturions, arengs). Els recursos minerals són abundants (ferro, carbó, coure, manganès), i, en especial, les explotacions petrolieres (Majkop, Groznyj, Bakú), que proveeixen importants àrees industrials (Bakú, Kirovabad, Groznyj, Tuapse). Les primeres notícies de la regió daten del s VII aC, quan els milesis fundaren diverses colònies a les costes de la mar Negra. La regió es mantingué independent dividida en nombrosos estats; dos dels més importants foren el d’Ibèria, al nord, i el d’Armènia, al sud. El Caucas, que marcà un dels límits de la penetració dels romans (expedicions de Pompeu, 65 aC), sofrí les invasions dels sassànides de Pèrsia (s V), dels àrabs (s VII), i posteriorment dels mongols (s XIII) i de Tamerlà (s XVI). El cristianisme s’hi havia afermat a partir del s IV, principalment a Armènia. Sota el regnat de Pere el Gran els russos començaren a intervenir a Caucàsia i a estendre-hi llur domini amb la conquesta de Derbent el 1722 i Bakú el 1723. El mateix 1722 les tropes russes arribaren fins a l’àrea meridional, el 1785 tota la regió del nord fou designada com a província russa, i, el 1801, Geòrgia també fou annexada a Rússia. Tanmateix, els pobles muntanyesos no foren pacificats fins el 1864. Les regions internes constituïren una sola regió administrativa fins a la caiguda del règim tsarista i Transcaucàsia fou administrada com una sola unitat fins que el 1936 Armènia, Geòrgia i Azerbaidjan esdevingueren repúbliques socialistes soviètiques. Altres pobles, com els abkhazos i els ossetes, reberen també una autonomia administrativa. L’organització administrativa de la regió s’alterà arran de l’enfonsament de l’URSS el 1991 i donà lloc als actuals estats de Geòrgia, Azerbaidjan, Armènia i a les següents divisions administratives de la Federació Russa: les repúbliques de Daguestan, Ossètia Septentrional, Txexènia, dels Ingúixos, dels Kabardins i dels Balkars, i les oblast’
autònomes d’Adiguèsia, dels Karatxais i dels Txerkessos. Políticament, és una de les regions més convulses del món i, entre els conflictes més greus (la majoria de caràcter crònic), hi ha el que enfronta Armènia i l’Azerbaidjan per Nagorno Karabakh i el secessionismes txetxè i abkhaz respecte a Rússia i Geòrgia, respectivament.